Ironies del destí fa que la guerra a Iugoslàvia coincideixi amb la commemoració del 50è. aniversari del Consell d’Europa i que, per això mateix, es projecti sobre la institució una ombra allargada que desdibuixa la trajectòria d’un organisme fundat per fomentar la construcció d’una Europa en què els valors democràtics i els drets dels ciutadans en fossin les seves constants. I és que el Consell d’Europa va néixer amb vocació d’animar la col·laboració i la cooperació entre països europeus per tal de fer impossible la repetició de les situacions que es van viure en el vell continent, en ocasió de les dues grans guerres i les seves tràgiques conseqüències.

Avui el Consell d’Europa agrupa a 41 estats europeus i, si ens atenem als temps pels quals transitem, algú podria arribar a pensar que de ben poc serveix. Qui això pensés cometria, això no obstant, un greu error. Perquè el Consell d’Europa, al llarg de les seves cinc dècades d’història, ha estat el actor directe del diàleg franc, obert i democràtic establert entre la majoria dels països com ho corrobora el fet que el Consell d’Europa és l’organisme davant el qual s’afanyen a presentar-se els països que volen deixar ben clara la seva aposta pels valors democràtics i per la defensa dels Drets Humans. Sense necessitat d’anar més lluny, cal significar que Espanya no es va poder incorporar al Consell d’Europa, i sotscriure els seus principis fundacionals, fins l’any 1977, quan ja feia dos anys que el dictador havia mort i les primeres eleccions democràtiques començaven a donar un nou aire al país. D’altra banda, tant bon punt el vergonyant mur de Berlín es va esfronsar, els països que fins llavors havien estat en l’òrbita del bloc soviètic, van afanyar-se a demanar la seva entrada al Consell d’Europa com a senyal inequívoca de la voluntat democràtica que els animava. D’aquí que el màxim creixement del Consell d’Europa es produís a partir de l’any 1989 en què l’organització va passar dels vint-i-tres estats membre als actuals 41 que en formen part. No hauria de sorprendre que un dels pocs països que encara n’és absent, sigui precisament Iugoslàvia; un estat que manté la tensió en el vell continent i en el qual democràcia i Drets Humans són valors situats a les antípodes dels seus governants.

El Consell d’Europa continua sent avui una institució amb ple sentit, a partir del qual continuar treballant per la democràcia la defensa dels Drets Humans. El recentment creat Tribunal Europeu dels Drets Humans, és una bona prova del seu treball constant, alhora que un avís als que, trepitjant els drets més fonamentals dels pobles i de les persones, s’obliden que, tard o d’hora, hauran de rendir comptes de la seva actuació davant la comunitat internacional. Solament cal fer vots perquè quan això passi no sigui massa tard…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 de maig de 1999