Commemoràvem, dilluns passat, el quinzè aniversari de la cele-bració del Referèndum de la Constitució que, des de llavors, ve definint el marc legal en el qual s’està desenvolupant la vida democràtica del nostre país. Des d’aquell 6 de desembre de 1978 fins avui, la Constitució ha demostrat la seva absoluta validesa com a norma suprema de l’ordenament jurídic i procediment legislatiu que regula els drets i els deures dels ciutadans i que estableix el model d’Estat pel qual hem optat. Al llarg dels quinze anys transcorreguts, la Constitució ha superat amb èxit l’avaluació i la dura prova a la qual estigué sotmesa durant la lenta transició democràtica que no hauria de considerar-se superada fins després de la tràgica tarda-vespre del 21 de febrer de 1981 en què Tejero va irrompre a l’interior de l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo, a Madrid, amb la gens democràtica intenció d’avortar el període constitucional, llavors encara jove, fer callar la veu de l’entesa i de la intel.ligència i fer bramar la de les armes que no entén de ciutadans i menys encara de drets i de llibertats.

A banda però d’aquestes no gens intrascendents consideracions és fa precís de ressaltar que el període constitucional en el qual ens trobem és un dels més llargs i profitosos de la història contemporània del nostre país. Així, entre el 1812 (Corts de Càdis) i el 1978 havien estat proclamades per les successives Corts Constituents i ratificades pels ciutadans, set Constitu-cions les quals –llevat de dues– gaudiren de períodes de vigència ben escassos com a conseqüència de les trifulgues polítiques de cada moment i dels pronunciaments militars i dictadures que han marcat el transcórrer de la història contemporània d’aquest país nostre d’amors i desamors. Encara podria afegir-se a la llista altres tres Constitucions més que mai no foren promulgades arran la interrupció del corresponent període constitucional.

Ho deia més amunt i ho ratifico ara: l’actual Constitució no ho ha tingut pas fàcil. No només pel delicat moment que per la seva continuïtat suposà l’intent de Cop d’Estat sinó que també per la pressió a la qual està sotmesa pel fet que és la resultant de molts equilibris i un més ampli consens polític assolit entre les forces polítiques que conformaven el mapa polític espanyol el qual es reflexava en la composició de les Corts Constituents sorgides de les urnes l’any 1977. Consens que si ve és cert era garantia d’un període de temps suficient en el qual poder procedir a la transformació de la vella forma d’Estat, sense traumes ni excessives tensions, deixava marge a la interpretació de com havia de concretar-se el nou model d’Estat Social de Dret que la “llei de lleis” només perlifava com de les Autonomies, definició que, a despit que acontentés tots els “pares de la pàtria”, per uns era anar massa enllà i per altres avançar poc.

I possiblement aquesta ha estat la grandesa de la Constitució del 1978 que, fins ara, no ha precisat de més modificació o canvi que la que ha obligat la ratificació del Tractat de la Unió Europea. A la seva ombra –la de la Constitució– s’ha anat dotant de continguts l’Estat de les Autonomies, fins el punt que avui ningú no en discuteix ni la seva existència ni la seva oportunitat com a eix de vertebració territorial i política del país. Hi ha qui voldria veure reformada la Constitució. Caldrà fer-ho en el seu moment. Res no és etern i menys ho ha d’ésser una Constitució. Això no obstant serà prudent, abans de reformar-la, desenvolupar-la i esgotar les possibilitats que segur que permet. Que la Cambra Alta –el Senat– no sigui una vertadera Cambra de representació territorial és un exemple d’allò que la Constitució assenyala i que encara no és. Es tracta solament d’un petit botó que serveix de mostra i que, per extensió, ens portaria també a rellegir, amb deteniment, les possibilitats que també ofereix el títol VIIIè. (Organització Territorial de l’Estat: Administració local i autonòmica). En parlarem un altre dia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de desembre de 1993