Perduts en la incommensurabilitat del debat monotemàtic que el processisme imposa i al que, es digui el què es digui –o precisament perquè es diu el què es diu– no se li veu un final feliç, segur que ens oblidem –voldria pensar que no d’una manera intencionada–  de realitats socialment transcendents, que en cap cas ens haurien de deixar indiferents.

Més rics i més pobres. Segons dades de la Direcció General de Tributs i Jocs de la Generalitat de Catalunya, els declarants catalans que atresoraven més d’un milió d’euros de riquesa neta l’any 2014, sumaven 31.374. Un nombre que superava en prop de 2.500 els declarants que pel mateix concepte hi havia a Catalunya dos anys abans. Per contra –i en aquest cas segons l’Idescat–, el percentatge de persones en risc de pobresa o d’exclusió social censades a Catalunya que era del 24,9% sobre el conjunt de la població el 2012, va tenir una evolució negativa fins situar-se en el 26% dos anys més tard.

Un turisme que expulsa. La indústria més florent a Catalunya generadora de riquesa, és la turística. Ho diuen els indicadors econòmics i ho evidència la ‘nova’ bombolla immobiliària que plana sobre els preus de l’habitatge (de compra i de lloguer) a Barcelona i entorns. Clar que creació de riquesa no és sinònim de repartiment equitatiu d’aquesta riquesa. Fixem-nos sinó en l’increment experimentat per l’ocupació precària i low cost que es dóna en aquest sector turístic de grans guanys empresarials; també en l’augment constant del nombre de persones i de famílies que es veuen obligades a ‘fugir’ de Barcelona al no poder fer front als increments de lloguer dels habitatges que se’ls exigeixen quan han de renovar contracte. Un fenomen, aquest darrer, que al seu torn comporta i comportarà una major demanda de transport públic metropolità i de nous serveis en els punts de destinació dels barcelonins que són ‘expulsats’ de la que havia estat la ‘seva’ ciutat. Alguna cosa deu fallar quan els guanys i els beneficis es privatitzen i els costos i les pèrdues en infraestructures i en serveis públics es socialitzen.

Corrupció. La corrupció política continua essent una de les grans assignatures pendents de superar. Parlem molt –i amb molta raó– de la quantitat de judicis que per casos de corrupció es veuran aquest any a la resta de l’Estat i que tenen el seu centre de gravetat en persones estretament vinculades al PP i entorn sense que no per això s’hagin produït fins ara dimissions rellevants. Aquesta constatació no pot obviar que a Catalunya, durant aquest 2017, s’han de veure en els jutjats catalans un nombre gens menyspreable de casos de corrupció que tenen a partits polítics (actius o estats) en el seu rerefons. Heus aquí alguns exemples: Cas Palau, que entre els mesos de març i juny jutjarà a Fèlix Millet i a Jordi Montull, amb previsibles efectes col·laterals sobre la desapareguda CDC en la persona del seu ex-tresorer Daniel Osàcar; Cas Pretòria, que asseurà al banc dels acusats a prohoms del PSC i de l’ex CDC —Luis Andrés García (àlies Luigi), Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSC, i dos destacats pujolistes, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta— per suborn, trànsit d’influències i blanqueig de capitals; Cas Adigsa, que el mes de maig jutjarà a tres empresaris i a 4 excàrrecs de l’empresa d’habitatge de la Generalitat de Catalunya (Adigsa) vinculats a CDC per propiciar un “sistema de contractació paral·lel” a l’hora de rehabilitar pisos oficials a canvi de comissions; Cas Fundació Catalunya i Territori, que acusa a tres dels seus exresponsables d’estafa a través d’un entramat financer que, suposadament, desviava fons a UDC; Cas ITV, amb l’ull posat damunt l’exsecretari general de CDC, Oriol Pujol Ferrusola. I podríem continuar amb els casos que impliquen a tota la família Pujol-Ferrusola, o el presumpte finançament irregular de CDC amb el cas Torredembarra, o el cas Mercuri amb l’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i el PSC en el seu rerefons…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de gener de 2017