Dia de contrastos ahir per la professió periodística i per la política catalana. Per la professió perquè mentre ens arribava la notícia de l’assassinat a Burkina Faso de dos periodistes espanyols que treballaven amb l’objectiu d’apropar-nos a la realitat d’una part de món sovint oblidada, al Col·legi de Periodistes de Catalunya tenia lloc l’acte de commemoració dels 35 anys de vida del Col·legi, en el qual vaig tenir l’oportunitat d’intervenir en la meva condició de degà estat de la institució; intervenció en la que vaig reclamar el dret a la dignitat i a la defensa sense condicionants ni límits de la tasca dels periodistes per acabar denunciant la creixent governamentalització i instrumentalització dels mitjans de comunicació a la que només s’hi pot fer front amb l’exercici de més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i, sobretot, més dret a una informació veraç, de qualitat, plural i independent. Quant a la política catalana, mentre que en la cimera d’ahir a la presó de Lledoners entre ERC i JuntsxCat es negociava el repartiment de conselleries i el paper del Consell per la República –el paper de Carles Puigdemont, per dir-ho clarament–, res no es deia de quin havia de ser el programa de Govern per fer front a les urgències econòmiques i socials, però també les polítiques, que tenim davant nostre. En aquesta tessitura entendreu que molt em temi que la nova etapa de governança del país serà la repetició de la que ha estat la norma els darrers mesos. I no sabeu pas com em voldria equivocar en aquesta meva apreciació…