La convenció popular d’aquest darrer cap de setmana ja és història. En quedaran les imatges i els missatges que els líders del PP van voler llançar. Especialment els discursos que parlaven de possibles futurs governs a Catalunya i de presentar mesures per lluitar contra la corrupció. Precisament sobre aquestes qüestions aquests apunts urgents per a una reflexió:

1. Un futur govern de Catalunya alternatiu a l’actual tripartit que precisi dels vots i dels escons del Partit Popular –a l’estil del què va passar al País Basc–, ara com ara, sembla una entelèquia. El mateix Rajoy reconeixia en una de les seves intervencions que era ben rebut a casa nostra i que, en tot cas, afegia el problema “és que no em voten”. Amb això Rajoy no feia més que reconèixer que els catalans som, malgrat tot, gent educada i també espavilada si ens atenem a què sabem perfectament què cal votar en cada moment. D’aquí que la pregunta que cal que es faci el PP que expliqui la seva escassa acceptació electoral a Catalunya ha de ser per quina raó costa als catalans votar-los. I això és així fins al punt que fins i tot quan els populars obtenen excel•lents resultats a la resta d’Espanya, a Catalunya no aconsegueixen passar de ser la tercera força política. Clar també que la resposta a la pregunta indefectiblement serà, ara com ara, que els populars no han estat mai ben vistos a Catalunya com una força política fiable. Possiblement pel fet de no defensar els valors nacionals de Catalunya que són majoritàriament assumits pel conjunt de la ciutadania. En unes altres paraules: el PP no serà creïble a Catalunya fins que no demostri que vol servir a Catalunya tenint en compte els sentiments generals de la població i que no atiï  posicionaments anticatalans a la resta d’Espanya. Però, sobretot, caldria en primera instància, que retirés els recursos d’antoconstitucionalitat plantejats davant el Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Simplement, qüestió de coherència.

2.  Queda bé aquests dies prometre que es proposaran mesures per contribuir a establir la necessària transparència de les institucions públiques, acabar amb la corrupció i regenerar la vida política. De fet aquest és el discurs de tots els partits polítics. Passa però que amb les paraules ja no n’hi ha prou i que la ciutadania reclama els fets que avalin les paraules. I mentre hi ha partits i governs que reconeixen que s’han comés errors i que actuen en conseqüència impulsant iniciatives parlamentàries i de govern per intentar acabar amb aquest estat de coses, hi ha altres partits i governs que res no fan davant els casos de corrupció que els afecten i que neguen. Dit d’una altra manera: mentre a Catalunya PSC i CiU van trigar relativament poc en reconèixer que alguna cosa s’havia fet malament quan van esclatar els casos Millet i Pretòria i el govern prenia la iniciativa per evitar-ne la repetició, a les Comunitats de Madrid, de València, de les Illes Balears, el PP continua mirant cap a una altra banda. Ningú no pot creure a aquell o a aquells que criden molt, que no accepten el què és evident i que, en definitiva, són incapaços d’aplicar allò que prediquen. 

Comptat i debatut: la convenció popular del darrer cap de setmana a Barcelona haurà servit per marcar l’agenda política catalana i per obligar a què els partits catalans es reafirmin en la seva voluntat de no pactar amb els populars. Clar també que això que avui és així demà pot ser d’una altra manera. I és que en política, l’impossible és l’avantsala del possible. El pacte del Majestic signat entre Pujol i Aznar el 1996 en va ser una bona prova.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de novembre de 2009