Hi hem de tornar i proclamar-ho sense ambages: La corrupció és corrupció i punt. I no pel fet que afecti als uns o afecti als altres ha de guanyar o perdre rellevància. No hi ha –no hi pot haver— corruptors i corruptes bons (quan són ‘dels meus’) o dolents (quan són ‘dels altres’). Feta aquesta puntualització, m’he d’afanyar a escriure que si avui els casos de corrupció vinculats al finançament dels partits polítics ocupen un primeríssim pla de l’actualitat política tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, és perquè quan es varen posar en evidència els primers símptomes que hi apuntaven, qui més qui menys va preferir mirar cap a una altra banda en comptes d’agafar el brau per les banyes, acarar el problema, i prendre la iniciativa amb l’adopció de mesures legislatives capaces de garantir la més absoluta transparència quant al finançament dels partits polítics i quant a les donacions que aquests poden rebre de particulars o d’ens diversos. La llei de finançament dels partits polítics aprovada el 1990 i les modificacions, escasses, que posteriorment s’hi van introduir no van resoldre la qüestió al deixar massa escletxes obertes per on escapolir-se’n. Sabem que aquest és malauradament un país en el que encara domina el vell principi que resa que ‘feta la llei, feta la trampa’. En unes altres paraules: a cap partit polític no li interessava llavors entrar a fons en aquesta qüestió, convençuts com estaven que mai no s’arribaria fins on ara s’ha arribat.

Quan Pasqual Maragall, en seu parlamentària, etzibà a CiU i a Artur Mas allò de “vostès tenen un problema que es diu 3%”, ningú no podia imaginar el caràcter premonitori d’aquella acusació a despit que l’assumpte, estranyament i vés a saber ben bé perquè, quedés en l’oblit cobert per la pàtina d’un silenci que mai no hauria mai d’haver. I durant 10 anys ningú no en va demanar explicacions. No ho van fer ni la resta de partits ni tampoc els mitjans de comunicació. Potser perquè els governs estatals –els d’un i els d’un altre signe— preferien callar a canvi de continuar rebent el suport de la llavors federació de CiU i de no remoure aigües fètides que al cap i a la fi a tothom podien esquitxar, tal com malauradament ha quedat demostrat.

Diuen els castellans que ‘de aquellos polvos esos lodos’. En unes altres paraules: si quan calia s’hagués fet el què calia per acabar amb la pràctica de que els partits es financessin fent-se escàpols de la llei mitjançant canals i organitzacions poc transparents, segurament no ens trobaríem en la situació per la qual avui ens trobem en què la corrupció no només ocupa un primer pla de l’actualitat política sinó que serveix per desviar l’atenció en relació a problemes urgents que cal acarar i que, alhora, contribueix a embolicar una troca que de per si ja estava prou embolicada. És d’aquesta manera que utilitzar arguments tant amanits com el d’una actuació judicial desproporcionada o de maniobra política interessada que uns i altres utilitzen quan els convé o els toca el rebre de prop ja no serveix de massa. La ciutadania està farta d’aquest estat de coses i els partits polítics s’han d’adonar que si d’una vegada no es fa net, la seva credibilitat serà cada vegada més qüestionada.

En aquest context, aquesta setmana ha acabat una legislatura (l’espanyola) i n’ha començat una altra (la catalana). En l’horitzó, però, no es visualitza el desenllaç del conflicte Catalunya-Espanya i tot sembla indicar que malgrat tot anem cap a un període d’estancament que només podria alterar-se amb els resultats i amb el govern que sorgeixi de les eleccions estatals del 20D. Després de les eleccions del 27S, l’independentisme no disposa de capacitat suficient per imposar-se amb un Artur Mas a la baixa, de la mateixa manera que Espanya tampoc no la té per aturar el procés amb un Mariano Rajoy que pot deixar de ser president espanyol a molt curt termini. Deu ser hora de fer net del tot. No us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de novembre de 2015