Fotografia de Pere Farran amb Manuel Garriga, Josep Ma. Cullell, i Antoni Farrés 

Aquesta, amic lector, és una peça que mai no hauria volgut escriure i menys en clau tan personal. Però els que em seguiu a través de les meves col·laboracions teniu dret a saber del meu estat d’ànim que no transita aquests dies pels seus millors moments. Els sabadellencs estem darrerament de mala sort pel què fa als conciutadans populars que ens han deixat recentment. En ben pocs mesos, hem tingut de lamentar el traspàs de persones molt conegudes i apreciades a escala local. D’una banda, ens han deixat dos exregidors de l’Ajuntament de Sabadell, ambdós socialistes i, ambdós, a despit que presentaven perfils personals ben diferents, persones d’un tarannà obert i dotades d’una especial humanitat. Són la Mima Orriols i el Manuel Garriga. De l’altra, ens han deixat també el company de professió i fotògraf, Pere Farran, i el no menys popular Tatum. No és que les morts d’ells quatre siguin més rellevants que d’altres, ja que la mort de qualsevol persona és sempre  sentida pels seus familiars i pels seus amics més propers. No obstant això, hi ha persones que per haver desenvolupat càrrecs i activitats públiques o per la seva professió, activitat o tarannà, se’ns fan tan familiars que les seves absències definitives ens acaben afectant.

Vaig tenir la sort -la immensa sort- de poder compartir instants i històries amb el Pere, amb el Tatum i, especialment, amb la Mima i amb el Manuel. Instants i històries que fan que em considerés company i amic de tots ells. Aquesta és la raó per la qual el meu estat d’ànim es ressent notablement per les seves absències, algunes de manera sobtada, produïdes en un escàs període de temps. Se’m fa difícil imaginar el futur que ells imaginaven i desitjaven sense gaudir de la seva companyia. I és que si tinguéssim de buscar un tret que fos característic a tots ells, conclouríem que la il·lusió, la facilitat de tracte i la seva predisposició a donar un cop de mà n’eren trets comuns al caràcter dels quatre.

La ciutat física són els edificis, els carrers, les places, els parcs, els equipaments… Però amb això només, no es fa una ciutat. Tot plegat perquè els edificis, els carrers, les places, els parcs, els equipaments…, res no són sense les persones que, al cap i a la fi, la doten de continguts. Les ciutats les fan les persones i així com les persones no som totes iguals, les ciutats -per semblants o properes que siguin o estiguin- tampoc no són mai iguals i cadascuna presenta una personalitat i unes especificitats ben diferenciades. D’aquí que quan les persones que han intervingut en la construcció de la nostra ciutat ens deixen, sentim com si ens quedéssim una mica orfes de les seves idees i de les seves iniciatives. Certament, la vida continua i noves persones s’incorporen al protagonisme de fer avançar la ciutat. De fet la vida de les ciutats és plena d’històries de persones que arriben i d’altres que se’n van. De persones que s’hi impliquen i d’altres que “passen” de tot. Però també aquestes actituds acaben contribuint a la consolidació d’una determinada personalitat.

Sigui com sigui, tal com deia al començament, aquesta és una reflexió que mai no hauria volgut escriure d’aquesta manera i menys sota el pes anímic de les absències recents. En qualsevol cas és deutora del Pere, del Tatum, de la Mima i del Manuel  i homenatge alhora de tots els Peres, els Tatums, les Mimes i els Manuels que d’una manera anònima contribueixen a definir i a construir la nostra estimada ciutat de Sabadell.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 2003