Les xifres no admeten matisos i parlen amb duresa. Prop de 6 milions de persones estan en situació d’atur. O el què és el mateix, el 25% de la població activa no té feina, i el què encara és pitjor, sense massa possibilitats de trobar-ne a curt termini. Un 30% de la ciutadania viu per sota del llindar de la pobresa i una munió llarga de famílies es troben a un pas del desnonament dels seus habitatges per no complir amb els deutes hipotecaris contrets amb entitats financeres per les quals s’han arbitrat plans de rescat que al seu torn són negats a les persones que res no tenen. A Catalunya, de les 840 mil –vuit-centes quaranta mil!– persones que estan a l’atur, 300 mil no disposen de cap ingrés. I de les persones que treballen, un percentatge alt ingressen un salari per d’atendre les necessitats més peremptòries. Els indicadors econòmics empitjoren dia rere dia, i són notablement més nefastos que no pas fa dos o un any, quan altres forces polítiques governaven Catalunya i Espanya, i des de l’oposició llançaven dures crítiques perquè no es feia el què calia fer, i perquè s’adoptaven mesures que anaven contra els interessos de les classes més populars. I era cert. El govern del president Rodríguez Zapatero va haver d’adoptar mesures que li van ser imposades i que no beneficiaven precisament a les classes més populars. I mentre això passava, Rajoy, acusava a Zapatero de ser la causa d’un atur creixent, i prometia que amb ell al capdavant del govern Espanya tot canviaria: l’atur disminuiria, els impostos baixarien… I certament, en això de que Espanya canviaria, deu ser amb l’única cosa en la que Rajoy no va mentir. Perquè un any després de la victòria del PP, el país ha canviat…, però és evident que ho ha fet a molt pitjor.

Davant aquest preocupant panorama que tenim davant, els governants –els de Madrid, i els de Barcelona— que haurien de fer quelcom per canviar les coses, es justifiquen dient que la culpa del què està passant té poc a veure amb ells. Que tot plegat és la conseqüència d’haver-se trobat amb el dèficit que els governs que els van precedir els van deixar. Sota aquest pretext, des de Barcelona i des de Madrid, s’ha continuat apostant per unes polítiques que s’estan demostrant a bastament equivocades; polítiques, en les que la contenció del dèficit és l’únic objectiu a perseguir, sense parar-se a pensar que només contenint el dèficit els problemes no tenen solució. Més aviat tot al contrari, s’agreugen.

L’horitzó se’ns presenta confús i poc esperançador. Per això costa entendre, especialment per part d’aquelles persones i famílies que pateixen més directament els efectes de la crisi, que els governants continuïn referint-se a tot menys al que d’una manera preferent caldria referir-se: a com aplicar mesures reactivadores de l’economia i de generació d’ocupació. Costa comprendre que quan està en joc la cohesió social, no s’hagi convocat encara cap cimera amb les principals forces polítiques i agents socials per tal d’assolir un mínim d’acords susceptibles de contribuir a moderar els estralls que la crisi ocasiona. Per contra, des del govern, des dels governs, escoltem declaracions de bones intencions així com paraules de preocupació i de solidaritat, en la pràctica buides de contingut i de mesures.

Debatre i decidir sobre el nostre futur no és només just, sinó que a més és absolutament necessari. Però el debat entorn el futur no ha d’impedir, ans al contrari, aplicar-se per fer front als problemes que avui afecten a la ciutadania i que alhora condicionen el nostre demà. Es tracta, en efecte, d’escoltar el carrer… Però que quedi ben clar: no només per sentir i fer cas dels clams que tendenciosament i des dels governs interessa escoltar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de novembre (Diada de Tots Sants) de 2012