Malgrat que si fem cas a anècdotes sense més transcendència sembli que Sabadell perd pes i rellevància, el cert és que la nostra ciutat disposa d’un sòlid prestigi llaurat i guanyat al llarg de la seva història. Allò dels “homes de Sabadell” i dels “senyors de Terrassa” prendria aquí tota la seva força i significació pel fet que, en la nostra condició d’homes—i de dones–, no hem defallit ni un instant en la tasca de millorar la ciutat i de projectar-la més enllà dels estrets límits territorials que ens imposa el reduït terme municipal que ens serveix d’àmbit.

En l’estratègia de promoció de la ciutat hi han coincidit esforços personals i col.lectius, els quals han suplert, amb escreix, la manca d’un passat curull d’efemèrides que enriquissin els annals locals i que cobrissin carrers, places, edificis amb la patina del temps, fent-nos memòria d’una època i d’uns ciutadans pretèrits. Les nostres arrels històriques són novelles i ha estat la força i la voluntat dels sabadellencs, l’activitat industrial i comercial de la vila i ciutat, de les gestes i l’escàs conformisme dels ciutadans, el què ha fet que el nom de Sabadell sigui ara sinònim de modernitat, de saber fer, de col.lectivitat capaç de fer front a qualsevol repte.

Si es tractés però de destacar un període de temps en el transcurs del qual s’hagués produït el major salt qualitatiu en la vertebració de la ciutat, aquest seria el conformat pels anys que van des de la recuperació dels ajuntaments democràtics fins avui. La continuïtat d’un govern municipal estable i de progrés basat amb la força primer del PSUC i després d’IC, que en moments decisius ha comptat amb la col.laboració de socialistes, i el liderat d’un alcalde com l’Antoni Farrés, ha fet més fàcil el trànsit d’aquests anys per un camí que no era pas planer, aconseguint la transformació física de la ciutat i també del sentiment dels ciutadans envers ella. Però el temps passa i sembla que no corren bons aires en el si de l’equip de govern municipal si fem cas al desenllaç de la crisi desencadenada ara fa quinze dies i que Farrés va tancar amb una profunda remodelació del cartipàs municipal. Si parem una mica d’atenció veurem com de la solució de la crisi en sobresurt, a més de la pèrdua de poder per part de determinats regidors, la promoció de tècnics municipals en llocs de màxima responsabilitat i confiança de l’Alcalde. Això posa de manifest la diferència d’interessos i de punts de vista que podria haver-se desencadenat entre Farrés i alguns components del seu equip de govern o, el que seria el mateix, entre l’alcalde i el seu partit.

Sense que pugui establir-se relació causa-efecte, el cert és però que les tensions en el si del govern municipal no són cosa nova i que es venen succeint des que Farrés decidí compatibilitzar la seva faceta d’alcalde amb la de diputat al Parlament de Catalunya la qual cosa l’obliga a absentar-se de la ciutat regularment. Fins i tot hi ha qui assegura que Farrés estaria més motivat per tenir més protagonisme com a conseqüència de la vida parlamentària que no pas en la de la tasca diària al front del govern de la ciutat. Es fa difícil, coneixent a Farrés, creure i sostenir aquesta tesi… Això no obstant tot és possible. En qualsevol cas, ni per a la ciutat ni per als ciutadans, és bo que hi hagin tensions i desavinences entre els components de l’equip de govern com les que s’han evidenciat recentment i de les quals la remodelació del cartipàs i la dimissió d’una de les regidores en serien solament la punta de l’iceberg.

Els temps no estan per massa floritures i les batalles intestines de l’ajuntament no ajuden a la consolidació del prestigi i de la confiança que la ciutat desperta pertot. S’imposa que la ciutat pugui continuar avançant a velocitat de creuer. Cal, per això, comptar amb un govern fort i estable, sense cap fisura i l’actual no sembla pas complir amb aquesta condició.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de març de 1994