Vivim en una societat en permanent crisi. Almenys això és el que es desprèn de les converses amb les quals ens topem. O les que tenim amb amics. O de la lectura dels fets diaris que ens explica la premsa. O de les males notícies que sentim a la ràdio o veiem  per televisió. A la vista de tot això, caldria convenir que viure en situació de crisi no és per a nosaltres, i en sí mateix, ni bo ni dolent. Ni millor ni pitjor, que diria aquell de la tevetrés catalana. Perquè viure en crisi, contra el que podria semblar, ens està resultant, si ho mirem bé, una situació gairebé de normalitat ja que la nostra condició humana ens col·loca, constantment, davant circumstàncies que ens provoquen sensacions d’inquietud o d’angoixa. De crisi. Repassem sinó allò que és la nostra vida. No tardarem ni un segon en adonar-nos dels moments de crisi pels quals transitem. Primer, un bon dia, vàrem veure’ns submergits en una crisi d’adolescència. Després vàrem fer front a una altra crisi, en aquesta ocasió, religiosa. Més endavant vàrem patir la crisi del primer fracàs amorós. Novament quan vàrem fer vint anys. I després quan en férem trenta. I quaranta… Crisi també quan els fills abandonen la llar familiar. Crisi quan ens deixa, per sempre i sobtadament, un dels nostres millors amics o amigues. I encara una altra en ocasió del traspàs d’un familiar proper. Crisi també quan ens quedem sense feina o quan hem de fer front al tràngol amarg d’una malaltia incurable d’un ser estimat… No cal continuar. No val la pena, si es tracta de demstrar-nos que, en efecte, el nostre destí deu ser el de transitar enmig de crisis de tota mena, sense solució de continuïtat. Potser també perquè qualsevol situació novedosa a la qual hem de fer front comporta, de fet, moments d’incertesa. De crisi…

El cert és que, això no obstant, anem trampejant el temporal i, enmig d’empentes i rodolons, anem tirant, intentant no deixar-nos endur pel desànim i per la melangia. I és així com l’experiència personal ens acaba demostrant que les situacions de crisi són, precisament, només situacions de crisi. Res més. O res menys. De les quals no ens en podem fer escàpols. I la vida continua. Enmig d’alegries i de penes. De poc serveix queixar-nos de la nostra suposada disort, quan, comptat i debatut, de sort en tenim i molta. Bastant més, per exemple, si la comparem amb la que tenen altres dones i homes per la mala sort que han tingut de néixer en indrets no massa allunyats de nosaltres i que solament per això, pateixen situacions molt més crítiques que no pas les que nosaltres sofrim i que, en qualsevol cas, són absolutament injustes.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 18 de març de 1998