mountains.jpg 
L’accident de la nit de Sant Joan al baixador de Castelldefels ha estat, malauradament, metàfora quant al nostre comportament com a persones i quant al paper que esperem dels mitjans de comunicació en ocasió d’uns fets excepcionals en els que les emocions del moment es van acabar imposant a la raó. Una raó que ens obliga a no oblidar mai que el risc zero no existeix i que la seguretat absoluta és una condició impossible d’assolir, si més no per la variable que significa el comportament del factor humà.

Fa una setmana escrivia aquí mateix sobre la deriva que es ve observant al ‘The Times’ quan ha de fer petites concessions al sensacionalisme. Un fet que em portava a concloure que quelcom devia estar passant en l’àmbit mediàtic britànic quan un periòdic de la tradició, rigor i seriositat del ‘The Times’ actuava d’aquesta manera. Els mitjans de comunicació, davant situacions excepcionals i tràgiques com la viscuda la revetlla de Sant Joan, es deixen portar per l’emoció dels fets; una circumstància, aquesta, que deriva cap a una informació sovint esbiaixada i cap a un espectacle mediàtic de titular fàcil. El resultat: a l’aire queden flotant força dubtes, especialment quant a les responsabilitats, personals o no, que poden haver contribuït al desencadenament d’uns fets amb unes conseqüències tant dramàtiques en aquest cas per les persones que els varen viure de prop, per les famílies de les víctimes i per una altra víctima involuntària gairebé oblidada de tothom: el maquinista que conduïa el comboi que va segar de cop la vida a tretze persones i en va ferir una desena més.

És dur dir-ho així, però en l’origen del malaurat i segur que evitable accident de la revetlla de Sant Joan al baixador de Castelldefels, hi ha la responsabilitat de cadascuna de les persones que van prendre lliurament una decisió que això no obstant vulnerava les prohibicions més explícites. I quan es fa ús de la llibertat personal –més quan en el seu exercici es vulneren regles–, correspon a les persones que fan ús d’aquesta llibertat assumir-ne les conseqüències que se’n puguin derivar. És humà i fins i tot comprensible que en uns fets tant tràgics com els de la revetlla de Sant Joan, es busquin altres responsables si més no per fer més digerible el dolor que comporta la pèrdua violenta de sers estimats. D’aquí, però, a traslladar la responsabilitat d’una decisió personal i/o col·lectiva a possibles mancances per l’actuació d’instàncies públiques i/o administratives hi va un abisme. Una cosa ben diferent és que a partir de l’accident, se’n analitzin les causes i si és possible, s’adoptin més mesures encaminades a evitar-ne la seva repetició.

Sigui com sigui hi ha un factor que no hem vist gens reflectit en els mitjans de comunicació i que és el que es deriva del concepte de la responsabilitat social compartida. És a dir, la responsabilitat que com a societat hem d’assumir davant circumstàncies com les que comentem, per haver errat en la generació d’una consciència cívica que es porti a exercir la nostra llibertat personal i/o col·lectiva amb plena responsabilitat. Deia el recentment desaparegut Nobel de Literatura, el lusità José Saramago, que l’educació correspon a la família mentre que la formació correspon a l’escola, a la societat. Ens costa d’acceptar que el nostre comportament estigui subjecte en tot moment a les més elementals normes de convivència i de civisme democràticament establertes i acceptades. Unes normes que, això sí, no ens falta temps d’exigir dels altres però que reinterpretem al nostre gust quan ens toca aplicar-les a nosaltres mateixos. Des d’aquest punt de vista els mitjans de comunicació han/hem perdut una nova oportunitat de posar la societat davant el mirall per veure’ns-hi reflectits. Amb tots els pros i també amb tots els contres.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de juliol de 2010