Si ens atenem al què les urnes van dictaminar el 25N, i al fons del missatge institucional de cloenda d’any del president Mas, Catalunya té davant seu dos reptes transcendents: d’una banda, la defensa de les polítiques socials (és a dir la “Catalunya capaç de garantir una igualtat d’oportunitats real per als seus ciutadans, i sobretot capaç d’ocupar-se de les persones més febles i més exposades a les inclemències econòmiques i socials dels temps que vivim” en paraules del president); de l’altra, el procés conduent a l’exercici del dret a decidir (és a dir la “plena llibertat per tal que tota la ciutadania pugui decidir lliurement i en pau el nostre futur com a nació”, també en paraules de Mas). Que ambdues reivindicacions –que dit sigui de passada foren les expressades, malgrat que no igualment escoltades des del govern, en la manifestació de l’11S–  formin ara un tot en el discurs presidencial per obra i gràcia de les exigències d’ERC, no ha de ser condició suficient per garantir que seran defensades per un igual i amb la mateixa convicció en la nova etapa que el govern de Catalunya acaba d’encetar.

És sobradament conegut que en la darrera legislatura, les polítiques de benestar i de justícia social foren les grans oblidades pel govern bipartit de CiU. I no només això, sinó que el president Mas, pocs dies després de les eleccions, ens advertia que caldrien encara més sacrificis a l’hora de quadrar els pressupostos del 2013; sacrificis que quantificava en uns 4 mil milions d’euros… I clar, quan es tracta de fer reajustaments, l’experiència ens diu que són les polítiques socials les que en surten perjudicades. Però que no passi pena el president Mas, ni tampoc el seu govern per defensar polítiques socials més actives, atès que disposa d’una molt àmplia majoria al Parlament que està per aquesta línia d’actuació. Si com ara se’ns diu des del govern –i encara que sigui per allò de fer de la necessitat virtut– és el moment de tenir més en compte les persones, només caldrà posar-se a treballar des del convenciment que “els reptes –com deia Mas en el seu missatge de final d’any– no es superen amb indiferència, sinó amb compromís i també amb passió”. Pot estar segur el govern que no li han de mancar possibilitats d’entesa amb l’oposició per establir els drets socials bàsics, i el nucli dur de les polítiques socials d’educació, de sanitat, d’habitatge…

El segon gran repte que reclama la ciutadania, i que també ens recordava el president Mas en el seu missatge de cap d’any, fa referència al procés que ens ha de conduir fins el referèndum a partir del qual exercir el dret a decidir en plena llibertat. Una premissa que d’entre d’altres aspectes implica disposar de tota la informació necessària per tal de ser contrastada mitjançant un debat obert, ampli i serè que respecti qualsevol proposta de model social i de país que des de posicions legítimes democràtiques i diverses es pugui defensar. Malauradament, els temps no se’ns mostren propicis a què aquest debat pugui desenvolupar-se de manera convenient. La radicalització dels partits polítics (sens dubte uns més que no pas uns altres), fa que la societat catalana s’estigui instal•lant entorn dues formes antagòniques d’entendre el futur com a societat i com a país. Antagonismes que sovint dóna la sensació podrien arribar a excloure el diàleg i la negociació que sempre hauria de presidir la POLÍTICA, escrita així, en majúscules, i entesa en el sentit més ampli… I que ningú no vulgui veure en això que acabo d’escriure cap mena de renúncia pel què fa a la defensa de qualsevol posició i/o convicció. Més aviat el contrari. La ciutadania només podrà exercir lliurament i conscientment el seu dret a decidir a partir de conèixer “pros” i “contres”…

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de gener de 2013