La capacitat de sorprendre’ns de la política no té aturador. Si fa unes setmanes assistíem a casa nostra a un serial amb desenllaç inesperat, ara és el torn de l’altre país –el d’allà–  que pel què veiem no es vol quedar enrere… És així com l’embolica que fa fort i el com més difícil millor, sembla haver esdevingut una constant de la vida política, mentre la ciutadania es veu obligada a assistir a una mena d’espectacle que s’engrandeix i s’expandeix gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Curiós és que aquells que defensaven i justificaven la tardança en poder formar govern a casa nostra fa unes setmanes, siguin els que ara més critiquen allò que està passant a Madrid. I a l’inrevés. Deu ser, com s’explica en la cita evangèlica del sermó de la muntanya (Mateu 5:1; 7:28), que mentre som capaços de veure la palla en ull aliè no ens adonem de la biga que tenim en ull propi. Clar que bé faríem tots plegats, que en comptes de parar tanta atenció en les formes, en els discursos, ens fixéssim molt més en el seu fons…, si és que n’hi ha! És a dir, que en comptes de fixar-nos en el dit, millor descobrir cap on el dit assenyala, si és que assenyala cap algun lloc. Però és inútil. Preferim seguir assistint impertèrrits al trist espectacle que se’ns ofereix, mentre continuem ‘passant’ de tantes i tantes situacions que tendeixen a agreujar-se.

No fa massa dies, l’oenagé Oxfam donava a conèixer un informe sobre com es repartia la riquesa al món; informe que posava de relleu que 62 persones milmilionàries (és a dir que posseeixen més de mil milions de dòlars) atresoraven la mateixa riquesa que hipotèticament sumarien els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. La desigualtat que evidencia aquesta dada adquireix més contundència si tenim en compte que només fa 6 anys, les persones més riques del món sumaven un col·lectiu de prop de 400 persones… És a dir que els rics cada vegada són més rics i que mentre la riquesa mundial ha augmentat en el seu conjunt, la pobresa s’ha socialitzat.

Per si de cas, i per si algú pogués arribar a pensar que aquesta situació només es dona fora de les nostres fronteres, bo serà fer-nos memòria de que segons dades del Ministeri d’Hisenda, Catalunya continua essent una de les ‘comunitats’ de l’Estat amb una major desigualtat quant al repartiment interior de la seva riquesa. Segons aquestes dades, el 20 per cent dels contribuents catalans més rics acaparen prop del 45 per cent dels ingressos totals que a Catalunya es declaren. I perquè no sigui dit, és l’Idescat (l’Institut d’Estadística de Catalunya) qui ens diu que la pobresa continua creixent a Catalunya i que a hores d’ara ja és més d’un 22% de la població la que aquí viu per sota el llindar del risc de pobresa. Per la seva banda, Caritas, en el seu informe corresponent al mes d’octubre de l’any passat, apuntava que “la millora de les xifres macroeconòmiques amaguen el creixement i la cronificació  de les desigualtats” que “generen injustícia i pobresa”, afirmava que “lluitar per eradicar la pobresa, vol dir treballar per tal d’aconseguir la implementació de sistemes i de mesures de protecció social adequades: vivenda digna, sanitat, igualtat d’oportunitats en educació i recursos bàsics garantits”.

Potser sí que la globalització haurà reportat alguns efectes positius sobre l’economia de molts països. Sense voler discutir que això pugui ser o no cert, haurem de convenir en qualsevol cas que els efectes perniciosos de la globalització i de la desregulació de l’economia hauran estat –són– superiors als seus hipotètics beneficis. La proliferació de paradisos fiscals en podria ser un exemple, encara que no pas l’únic. Paradisos que fan possible una elusió d’impostos que els experts xifren en uns 100 mil milions de dòlars que, al seu torn, els governs dels Estats deixen d’ingressar… Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2016