L’origen de la vida sobre el nostre globus és un dels molts temes recurrents que, regularment, apareixen en els mitjans de comunicació. Com també ho és l’edat de l’home i tantes d’altres qüestions que tenen a veure amb els nostres remots antecedents i antecessors. És per això i gràcies als constants avenços científics, que ens interessa posar-nos al dia en relació a les edats de la terra. I així descobrim que l’edat de la vida sobre el planeta no és la que ens pensàvem i que vam aprendre a l’escola, o que la de l’espècie humana és més antiga que no ens havien ensenyat. Però és a través del treball científic que la humanitat avança i res del què avui es posa al descobert ha d’impedir que demà canviï i que un nou científic i una renovada teoria vingui a desfer el que en algun moment podria haver semblat inamovible.

Aquests dies, gràcies al treball d’un geòleg danès, acabem de saber que la vida a la terra compta, com a mínim, amb 3.700 milions d’anys d’història. La descoberta del danès, fa que d’una tacada, hàgim afegit 200 milions d’anys a l’existència de vida en el planeta. El geòleg en qüestió, un tal M. T. Rosin, ha trasbalsat, doncs, amb els seus estudis, les edats conegudes dels primers senyals de vida sobre la terra. Per nosaltres, modestos i minúsculs humans, que la vida tingui 10 ó 200 milions d’anys d’història de més o de menys, ens resulta pràcticament igual ja que en res no ens varia l’existència. Al cap i a la fi es tracta d’unes magnituds que ens produeixen vertigen. I és que nosaltres, pobres humans de carrer, amos i senyors d’escassos coneixements, ens regim per unes escales de temps més propers a la durada de la nostra personal vivència i ben distants de les xifres astronòmiques de les quals parlen els científics.

Tot i que és bo saber més en relació a l’edat de la vida sobre la terra, segurament hauríem d’estar molt preocupats per saber com ens ho hem de fer si volem conservar viu i per molts anys el planeta. Una associació que reuneix a 35.000 científics —la Unió Geofísica Americana (UGE)—, acaba de donar un nou senyal d’alerta sobre els riscos que el canvi climàtic comporta per a la vida del planeta. Asseguren aquests científics, que mentre nosaltres no prenem mesures, la naturalesa està adoptant les seves, cada vegada més dràstiques i catastròfiques. Com es pot constatar, afegeixen, en la força desbaratadora dels huracans i de les inundacions que, cada vegada de forma més sovint i violenta, patim.

I ben mirat això sí que té a veure amb nosaltres i ens afecta directament.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 5 de febrer de 1999