El programa Life de la Unió Europea (UE) està arribant a la seva conclusió i quan l’any acabi, es posarà també punt-i-final a la iniciativa europea encaminada a la reintroducció de l’ós en els Pirineus. En els tres anys i mig transcorreguts des de l’inici del programa, s’ha polemitzat molt sobre la seva oportunitat i bondat. No és estrany, doncs, que, d’una banda, el programa hagi despertat punts de vista ben oposats entre els seus detractors —molts— i els seus defensors —potser no tants—; ni que, d’altra banda, les anades i les vingudes dels óssos s’hagin vist reflectides en les pàgines dels periòdics, hagin ocupat minuts de comentaris en emissores de ràdio o merescut reportatges en els canals de televisió. Fins i tot, el debat sobre la qüestió va fer que se celebrés un referèndum en una població de la Vall d’Aran.

Però més enllà de la polèmica —i perquè no dir-ho, d’alguns incidents com ho va ser la mort de l’óssa Melba a mans d’un caçador francès—, el cert és que ens hem anat familiaritzant amb la presència de l’ós en les contrades pirinenques i, poc a poc, han anat perdent entitat les primeres i radicals reaccions que s’oposaven no només a la continuïtat del programa sinó que també a la seva posada en marxa. Les denúncies sobre els atacs que la colònia óssenca feia a ramats de bestiar, també han anat disminuint amb el pas del temps a despit que la colònia d’óssos ha anat en augment.

Ha de ser ara, quan han transcorregut tres anys i mig des que les ósses Melba i Giba van ser alliberades en un entorn natural que no els era familiar, el moment d’avaluar la bondat i les conseqüències medioambientals del programa Life. Però tampoc no cal ser un expert per establir que tot sembla apuntar a què, una vegada els óssos s’han aclimatat al seu nou hàbitat i descobert els paratges i els racons pels quals es poden moure amb comoditat, els danys a propietats i pertinences privades atribuïdes als óssos han estat cada vegada menors.

Seria una llàstima que després de l’esforç realitzat es refés el camí i, repetint la història, s’acabés novament amb la presència de l’ós en els Pirineus; un hàbitat que mai no hauria d’haver abandonat pel fet que sempre l’havia trepitjat abans que l’home el foragités. N’és una bona prova el fet que l’ós ha estat sempre present en els costumaris catalans i andorrans, com ho posa de manifest, per exemple, el fet que en les festes de carnaval de la parròquia d’Encamp, l’óssa en sigui un dels seus més emblemàtics personatges.

Publica a El Periòdic d’Andorra, el 22 de desembre de 1998