Entre els periodistes s’explica una vella i recurrent anècdota  –la paternitat del qual s’atribueix a no poques persones– que assegura que un company de professió pregava a un altre que mai no li digués a la seva mare que es guanyava la vida fent de periodista. Volia, que si algun dia li ho preguntava, li digués que treballava de pianista en un burdell. Confesso que he sentit, darrerament, la temptació de negar la meva formació com a periodista al comprovar que hi ha col·legues que no tenen cap mena d’escrúpol davant de res ni per a res i que només serveixen per a desprestigiar el nostre col·lectiu professional. Les declaracions de l’ex-director de l’ABC i actual acadèmic de la Real Academia de la Lengua Española, Luis M. Ansón a un setmanari, reconeixent les maniobres d’uns determinats periodistes –per cert gens en consonància amb el codi deontològic que diuen complir més que no pas ningú–, són per a posar la pell de gallina a més d’un.

Sembla que els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular visquin encara sota els efectes d’una doble síndrome: La síndrome del Parlament de paper i la síndrome del cas Watergate. M’explicaré. Durant la transició política espanyola, els mitjans de comunicació i els periodistes varen jugar un paper de cabdal importància. Foren els mitjans de comunicació els que feren possible i recolliren el debat entorn les idees i tractaren de les qüestions més candents en un país que es disposava a entrar en el club de les democràcies. En aquell context, els periodistes varen haver d’assumir també un protagonisme que no els corresponia i que, ben mirat, podria estar justificat durant el primer bienni de la transició (1995-97). Un protagonisme, però, que hauria d’haver periclitat tant bon punt els ciutadans vam elegir els nostres representants. Des de llavors els mitjans de comunicació –uns més que no pas uns altres– i els periodistes –uns altres més que no pas uns– semblen encara immersos en una estranya i perversa dinàmica tendent a mantenir el protagonisme d’abans i oblidant-se de quin ha és el paper del periodista i dels mitjans de comunicació en una societat normal i democràtica. És l’efecte de la síndrome que alguns teòrics coneixen com la del Parlament de paper

La síndrome Watergate, per contra, sorgeix com a conseqüència de l’emmirallament de periodistes i mitjans en el cas d’aquest mateix nom. Si Bernstein i Woodward, periodistes del Washington Post varen acabar amb la carrera política d’un president dels Estats Units, ¿què no poden fer uns altres periodistes –en aquest cas espanyols– per tal d’acabar també i com a mínim, amb un primer ministre del govern espanyol? I alguns dels mitjans de comunicació de la capital de l’Estat i alguns dels seus periodistes –amb noms i cognoms ben coneguts– varen decidir que era l’hora de “salvar els ciutadans” dels anys de presència de Felipe González a La Moncloa.

Ara, per les raons que siguin, o només perquè era temps de Carnaval, José Luis Ansón ho ha explicat tot. Ha destapat la caixa dels trons. I, oh sorpresa!, els mateixos que amb ell feien pinya i no dubtaven en elevar-lo a la glòria dels altars no fa massa dies arran l’ingrés d’Ansón a la Real Academia de la Lengua Española, ara el defenestren i el condemnen al foc dels inferns, l’ataquen amb duresa i li diuen traïdor. I, també trista coincidència, tot això passava durant el mes de febrer. Un mes en què justament fa disset anys, uns altres salvadors de la pàtria –militars en aquella ocasió–, varen creure que havien d’alliberar-nos de l’insuportable pes de la democràcia i retornar-nos a la lleugeresa de la dictadura.

Davant aquest perturbador panorama només podem fer que creuar els dits i coincidir –metafòricament parlant– amb Dionisio Ridruejo quan afirmava que aquest país, referint-se a Espanya, no seria del tot normal fins que no s’aprovés una constitució, amb un article únic que, més o menys, resés així: “Els salvadors de la pàtria seran executats a trenc d’alba sense distinció de condició ni d’ideologia”. I és que si ens sobra quelcom són, precisament, salvadors de la pàtria i personatges disposats a pensar i a disposar per nosaltres. Ja som prou grandets i, ben mirat, ja sabem cuidar-nos solets!

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 1998