Els que portem més anys a l’esquena recordem que va ser l’any 1950 quan per primera vegada s’urbanitzà un espai nou que avui identifiquem com a Passeig de la Plaça Major. Un espai que va ser la resultant de les remodelacions de pretesa modernitat que es venien perseguint des de feia temps i que es van executar una vegada la Guerra Civil va acabar i que havien de canviar radicalment l’estructura urbana del centre a costa d’emportar-se per endavant les peixateries i carnisseries que pel sud tancaven la llavors plaça Major, així com els sectors de les Borrianes, del Pedregar i la Sagrera. Aquestes operacions urbanístiques tindrien continuïtat amb l’enderrocament i ampliació del carrer (ara passeig) de Manresa que unia les places Major i de l’Àngel. D’aquesta manera s’obria un espai urbà nou que quedava delimitat pel carrer de Manresa i per la plaça del Doctor Robert i que, òbviament, desbordava l’espai preexistent que des del segle XI i sota denominacions diverses (de l’Oli, de l’Escrivania, del Blat, del Pou, Major…) havia ocupat la plaça Major, punt neuràlgic de la vila de Sabadell primer, i de la ciutat després, al ser mercadal i cruïlla dels camins que de Manresa portaven a Barcelona i de Granollers a Molins de Rei. L’espai sorgit dels enderrocaments citats, atesa la seva estructura allargassada, passà a denominar-se passeig que per mor dels anys que vivíem adoptaria el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930, sota el vist-i-plau del rei Alfons XIII.

No obstant i això, la presumpta placidesa urbanística del passeig nascut el 1950 no havia de durar massa ja que només trenta anys més tard patiria noves tensions arran el procés de remodelació urbanística del centre de la Ciutat que el primer ajuntament democràtic després del franquisme decidí abordar i de la qual l’actual Racó del Campanar en fou la primera concreció per substitució del monument als combatents del ban nacional morts durant la Guerra Civil. Uns anys després, conseqüència de les obres de construcció del pàrquing del centre (un dels pocs i majúsculs nyaps urbanístics comesos pel govern de l’alcalde Farrés), es modificarien els vells Jardinets de la plaça del doctor Robert, que al seu torn havien rellevat l’espai popularment conegut com a pla de l’Òs on s’aixecava el templet modernista envoltat de palmeres que tothom coneix gràcies a les fotografies que de l’època se’n disposa. Si a aquests canvis hi afegim el temps que el passeig quedaria afectat per les obres de la Rambla, estaria ocupat pel Mercat provisional i patiria les excavacions arqueològiques prèvies a l’arribada subterrània dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, ens trobarem davant la magnitud de la malastrugança que encara avui sembla pesar sobre el passeig.

Però les coses són com són, i és el cas que per a molts sabadellencs i sabadellenques, el vell passeig –amb brollador inclòs– que durant una trentena d’anys havia estat punt de referència i de trobada sobretot de la gent jove, és el que ha quedat incorporat a l’imaginari sota l’epítet d’“el passeig de tota la vida” sense parar atenció que en tot cas, si hi havia un espai central “de tota la vida”, aquest era precisament el de la plaça Major. En ocasió dels canvis que es van introduir en el nomenclàtor de la ciutat l’any 1980 amb la finalitat de retornar els noms de places i de carrers que el franquisme havia arrabassat, s’encetà un debat sobre quina denominació calia donar a l’espai abans de la dictadura inexistent, que des del 1950 se’l coneixia com a Paseo del General Primo de Rivera (encara que ningú el denominés així, sinó que simplement ho fèiem com a Passeig o més casolanament com a “passeig dels semalers” per la tipologia dels primers arbres que el flanquejaren). D’aquí que el debat se centrés en si l’espai allargat més cèntric que alhora formava part d’un sistema d’espais conformat per les places del Doctor Robert i de Sant Roc, Racó del campanar, passeig de Manresa i plaça de l’Àngel, se l’havia de continuar denominant Passeig sense cap més afegitó, o per contra millor era recuperar el topònim de plaça Major, reivindicant d’aquesta manera el nom i funció d’aquest espai central al llarg del temps. Com que no hi havia manera de posar-se d’acord i els arguments en un sentit i en un altre abundaven, s’optà per la fórmula salomònica de fer una mena de maxembrat i renombrar-lo com a Passeig de la Plaça Major que qui sap si per això mai no ha acabat de ser ni passeig ni plaça Major.

Tota aquesta explicació bé a tomb perquè coincidint amb la immediatesa de l’execució del projecte de rehabilitació del passeig que va ser presentat la setmana passada, crec que seria oportú aprofitar l’avinentesa per decidir-se recuperar el topònim de Plaça Major per a tot aquest espai, més quan l’estació dels FGC ja el llueix des de fa temps. Seria, tanmateix, una bona manera de recordar que, temps era temps, Sabadell, com totes les ciutats i totes les poblacions també disposa d’una plaça Major entorn la qual s’articulava i s’articula gran part de la vida ciutadana.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2021