Sembla un serial dels que abans es transmetien per ràdio i que ara, actualitzats i reciclats, omplen hores i hores de televisió i que, tantmateix, no tenen mai final. El cert és que l’odissea dels óssos en els Pirineus, dels amors i desamors dels humans envers aquests  animals, genera un continu de notícies de signe divers. Talment dóna tota la sensació que l’estat anímic dels ciutadans envers l’encara reduïda colònia d’óssos arribats dels frondosos boscos d’Eslovènia, evolucioni, en positiu o en negatiu, en funció de les vicissituds de cada moment. És així com, des dels inicis del programa europeu Life de reintroducció de l’ós bru en les contrades de la serralada pirinenca l’any passat, s’ha pogut acumular un material més que suficient per a escriure una llarga novel·la sobre les anades i les vingudes dels óssos i sobre els seus usos i costums.

El darrer capítol del serial de l’ós al Pirineu, s’ha escrit sens dubte, amb la recent, dramàtica i, alhora, tendra història de la mort –per l’acció d’un caçador–, de l’óssa Melba i de la posterior adopció, per l’óssa Giba, de dos dels tres ossencs fills de la despareguda óssa Melba. Gràcies a aquestes circumstàncies, tot allò que abans eren opinions contràries als óssos, s’han reciclat –almenys mediàticament– en sentiments de tendresa arran la sensibilitat demostrada per l’óssa Giba en prendre cura momentània dels fills de la Melba. El clímax ha anat in cerescendo, quan ha saltat a les pàgines i a les antenes dels mitjans de comunicació, la possibilitat de què l’óssa Giba, a més, podria estar embarassada.

Amb els primers freds, els óssos es tancaran a les seves osseres on hi passaran els mesos d’hivern i d’on no en sortiran fins que la primavera comenci a donar els seus primers senyals de vida. No serà possiblement fins llavors que, de bell nou, els óssos tornaran a  ser notícia. Molt em temo, però, que, com passa amb la cançó de l’enfadós, les coses continuaran en el futur com fins ara. Això és, amb enceses declaracions de defensa seguides d’abraonades mostres de rebuig a la seva presència en els Pirineus. Fins que arribi un dia en el qual la presència dels óssos se’ns faci habitual. Tal com sens dubte ho era fa unes dècades, abans no fossin foragitats per la inhumana acció dels humans.

Cal esperar, però, que com passa en els serials, la història no es vagi complicant i que, definitivament, vingui un moment en el qual els óssos del Pirineu puguin desenvolupar-se amb normalitat enmig d’uns paratges que els seus avantpassats ja havien conegut.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de novembre de 1997