Per raons que no venen al cas, aquests dies em trobo lluny de casa. D’aquí que les notícies m’arribin a través de mitjans de comunicació que no són els que habitualment llegeixo, escolto o veig. Només les xarxes socials –que, això sí, són les de sempre– em ‘garanteixen’ poder ‘gaudir’ del mateix soroll al qual estic tant acostumat quan sóc a casa. D’aquesta manera segueixo a distància les evolucions experimentades en les opinions del president de la Generalitat de Catalunya en quant a la tant reclamada i inevitable consulta. Evolucions que es van posar de relleu en el curs de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Mas a Catalunya Ràdio, i que tanmateix desvelaven una mena de pla B per si les coses de la consulta no anaven per la via que havien d’anar que, dit sigui de passada, tampoc no sabem quina ha de ser. La consulta pel dret a decidir es farà sota l’empara legal el 2014, i si no hi ha empara legal, el 2016 hi haurà eleccions plebiscitàries, va dir Mas. O això almenys van entendre els mitjans de comunicació que he consultat. No sé –perquè no he pogut accedir a la font original– si el president va dir exactament aquestes paraules. Però des de la distància, tendeixo a creure que com a mínim devien anar en aquesta direcció, vistes les reaccions que varen suscitar. “Hi haurà consulta, sí o sí l’any 2014” matisava l’endemà el president Mas, i afegia –això sí, en veu baixa– sempre que trobem la fórmula legal per a fer-la. Continuem doncs instal•lats en la sínia, donant voltes a l’entorn d’un únic eix, i de moment, amb converses secretes entre Rajoy i Mas entre mig incloses, només sabem que en concret res no sabem…

Llegeixo que d’una recent enquesta del CIS es desprèn que els catalans i les catalanes estem a favor de fer la consulta. Bufa, quina descoberta! A les alçades que som, no hi deu haver pràcticament ningú, llevat del govern espanyol, que dubti que la consulta s’ha de fer… Una qüestió ben diferent és quan i quina serà la pregunta o preguntes. Amb el dret a decidir no hi ha volta enrere i cal saber què pensem els catalans i les catalanes en el seu conjunt en quant al futur del país. Les enquestes apunten tendències, però allò que la ciutadania pensa només pot saber-se quan és consultada. L’enquesta del CIS rebaixava a menys del 50% el nombre de catalanes i de catalans que si aquesta fos la pregunta, votarien a favor de la independència però reconeixia que el 54% de la població de Catalunya pensava que la independència podia ser beneficiosa per a Catalunya. Una dada que del sondeig del CIS em va cridar especialment l’atenció, i que no he sabut veure reflectida en els mitjans de comunicació ni en les xarxes socials, assegurava que el 50% dels catalans i de les catalanes veurien amb bons ulls que l’Estat espanyol evolucionés cap a un Estat federal; una opció que casualment no veien malament un 40% dels ciutadans i de les ciutadanes de la resta d’Espanya. Curiós aquest estat d’opinió en relació al federalisme quan fa només uns mesos, aquesta era una opció política d’organització de l’Estat només defensada pel PSC, que no entrava en cap quiniela…

Aquestes ratlles des de la distància, veuran la llum l’endemà mateix de la Diada Nacional de Catalunya en la que la Via Catalana haurà estat un gran èxit, al marge del ball de xifres que uns i altres exhibiran per donar-hi o per restar-hi rellevància. Sigui quin sigui el número de les persones que hi van participar, la cadena haurà aconseguit una mobilització fenomenal. Estem acostumats als balls de xifres que tampoc en aquest cas no poden amagar la importància d’un moviment social que és reflex de les ànsies de canvi de rumb de la nau que nien en la ciutadania; unes ànsies que els governs d’aquí i d’allà a hores d’ara ja no poden obviar. És hora de posar fil a l’agulla, de definir marc i pregunta que ha de contemplar explícitament la continuïtat de la nostra pertinença a Europa. I quan la consulta tingui data, serà qüestió de pensar com administrarem el resultat que de la consulta se’n derivi, i sobretot com la ciutadania podrem continuar exercint el nostre dret a decidir en relació a les prioritats a les quals hem de fer front, o d’elegir directament a les persones que ens mereixen més confiança a l’hora de representar-nos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de setembre de 2013