El pati polític torna a estar força “animat”. Jordi Pujol, en un dels seus habituals exercicis de prestidigitació verbal, acaba de dir que les eleccions autonòmiques tindran lloc el primer trimestre del 1998. O qui sap si el mes de novembre del 1999. O, si cal, fins i tot podrien fer-se enguany. És a dir que Pujol no ha dit pràcticament res de nou. Que sí, però que ja ho veurem. Però si Pujol no parla suficientment clar, Manuel Royes, l’alcalde de Terrassa i president de la Diputació de Barcelona, sí que ho ha fet. Ell va estar a Roma i va visitar a Pasqual Maragall. L’oracle socialista a la Ciutat Eterna li va confessar que estava disposat a encapçalar la candidatura dels socialistes al Parlament de Catalunya. I més enllà d’aquesta confessió maragalliana, l’oracle va dir a Royes que la seva seria una candidatura oberta. Una versió catalana de l’olivera italiana que Maragall ha tingut ocasió de viure i de veure de ben aprop. Maragall vol confegir una llista amb alcaldes com Nadal –el gironí– i Farrés –el sabadellenc–. Maragall també vol al seu costat a la omnipresent Pilar Rahola.

No em negareu que tot plegat, tal com estan les coses aquí i més enllà de l’Ebre, el “cotarro” polític a Catalunya torna a adquirir “alçada” i pot entrar en una “nova dimensió”. La que li donarà Pasqual Maragall quan des de la capital italiana retorni al món dels justos després de la seva meditació romana. I és que Maragall i Roma -–talment com Tarradellas i Sant Martin le Beau– s’estan convertint en punts de “peregrinació” obligada de part de la classe política catalana.

Publicat a El 9 Nou, el 19 de febrer de 1998