No és la primera vegada que faig referència als resultats obtinguts per un estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill. Una Fundació, aquesta, que té com a principal focus d’actuació “el conjunt d’activitats, actituds i problemes que hi ha al voltant de l’educació i el seu context social, en el qual el fet migratori esdevé un dels eixos centrals”, i que treballa per “la millora i el desenvolupament de l’educació amb l’objectiu d’assolir al nostre país una societat cohesionada i equitativa”. De fet, la Fundació Jaume Bofill és com la veu de la consciència del país pel què fa a les desigualtats socials en general i a les del sistema educatiu del país en particular.
És el cas que la Fundació Bofill feia públiques fa pocs dies les conclusions de l‘estudi ‘Equitat i resultats educatius a Catalunya’ a partir del qual s’ha avaluat l’estat de la formació al nostre país. Conclusions que no conviden a l’optimisme, atès que d’entre d’altres qüestions, posen de relleu l’augment de les desigualtats educatives que es donen entre els diversos estatus socials i culturals del país. Tot un toc d’alerta pel què de negatiu aquestes dades comporten, així com per l’evolució del programa ‘Ofensiva de país a favor de l’èxit escolar’ impulsat des de la Generalitat de Catalunya i que al saber-se les dades de l’informe de la Fundació Bofill, des del departament d’Ensenyament s’han afanyar a defensar amb un seguit de consideracions i amb poques concrecions.
Les conclusions a les quals la Fundació Bofill arriba –a partir del treball portat a terme per l’equip de persones encarregades de l’estudi dirigides pel sociòleg Xavier Bonal–, s’han obtingut amb el creuament de dades de l’informe del Programa Internacional per a l’Evaluació d’Estudiants (PISA) de l’any 2012, i indicadors que avaluen les desigualtats socials a Catalunya. En el rerefons, una constatació sagnant: el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és avui sis vegades més alta entre nois i noies d’un nivell socioeconòmic baix que no pas entre noies i nois provinents de famílies més acomodades. Segons els autors de l’estudi, una prova que el sistema “no aconsegueix neutralitzar les diferències socials durant el procés educatiu”.
Malgrat tot, l’informe de la Fundació Bofill està passant de puntetes entre nosaltres i el ressò mediàtic i fins i tot polític que n’ha obtingut ha estat escàs. I això en un any de conteses i de reptes electorals en el que escoltarem discursos polítics que ens diran que si els votem a ells, a canvi n’obtindrem bones noves a dojo. Sabem que prometre, també en política, és un exercici molt fàcil de fer però més difícil encara de complir. Més quant en la cultura política s’ha imposat el principi de que quan les coses van bé el mèrit és nostre i que quan pinten bastos la culpa és dels altres. Sigui com sigui, entre retallades imposades des de Brussel·les, des de Madrid o des de Barcelona, entre fraus i evasions fiscals i manca de polítiques socials adequades, la bretxa de la descohesió social s’ha anat engrandint els darrers anys.
Les xifres macroeconòmiques –o millor aquells que les proclamen– s’entesten en fer-nos creure que els temps difícils han passat, però les dades de cada dia ens fan avinent que els anys de crisi hauran servit perquè el benestar de les famílies i de les persones més desafavorides s’hagi vist fortament sacsejat a la baixa. I aquesta és la ‘magnitud de la tragèdia’ a la qual no acabem de donar encara la transcendència que indubtablement té. Clar que arran les campanyes electorals que se’ns acosten, els governs ara s’afanyen en anunciar-nos l’adopció de mesures de contingut social que precisament per la situació de crisi que estem travessant, mai no s’haurien d’haver deixat d’aplicar.
Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2015
El dret a tenir les millors opcions per tenir uns estudis que ens realitzin com a persones i que ens permetin aportar la nostra capacitat a la societat ha de ser recolzat per totes les institucions. M’imagino un Einstein o un Mozart o un Llull que tingui pocs recursos i resti fora de les aules per aquest motiu.
Moltes famílies es deuen preguntar si encara és vigent la paraula “dignitat” que podem llegir en el diccionari!!!
Penso que les variables nivell socieconòmic i socieconòmic són inversament proporcionals en relació al percentatge fracàs escolar. Sempre ha estat així. Segur que indubtablement ara n’hi més. Però no és tot atribuible a la crisi económica. El nivell formatiu i de preparació dels pares és una variable que no es pot desdenyar. Hi ha pares molt educats i amb nivells sociocultural mig-alt, però amb nivells de renda més aviat baixos, que fan que els seus fills puguin gaudir d’oportunitats de formar-se. Les actituds de les nenes i nens les filtren des seu entorn més immediat. I si l’entorn familiar prové de pares “normals” és més fàcil que els nens i nenes adoptin unes actituds determinades i orientades cap a una conducta d’aplicació en l’estudi. El nivell socieconòmic és una variable important en relació al fracàs escolar. Però amb el tema de la desigualtat no és per culpa dels rics, ni del sector privat de l’economia. La principal responsabilitat per mitigar la desigualtat i fer polítiques d’igualtat d’oportonitats i de discriminació positiva és de qui té el monopoli de la producció del dret: els nostres corruptes polítics. Ells tenen el poder político-jurídic per respondre amb polítiques i normatives a les demandes socials. Per què no ho fan? Perquè els hi agrada massa la “pasta” i ocupar il.limitadament en el temps “bones cadires”. Els mercats i el capital està emmarcat i “controlat” per la política i el dret. Si no es vol fer més just el sistema econòmic i polític només és atribuïle a la nula voluntat política i a la hipòcrita submissió al diner dels governants com a productors de normes vinculants per a tota la comunitat. Conseqüentment, les desigualtats s’eixamplen intraestatalment i interestatalment, perquè no es fa res per qui realment pot fer, i té el deure de fer.
Fèlix Torras
Volia dir nivell socieconòmic i sociocultural. Dispenseu-me.
Fèlix Torras