Després de les vacances

Passada la Festa Major les vacances són història i l’estiu esgota els seus darrers dies. Acabem d’encetar el mes de setembre i els tambors de la contesa política amplifiquen el seu enfadós tronar. Clar que si hem de ser sincers, el so d’aquests tambors no s’havia ni tant sols temperat durant el temps d’ostracisme al qual el mes d’agost obliga. Políticament parlant, damunt la taula tenim ja servides unes noves eleccions que se’ns presenten plenes d’incògnites, i ara com ara, encara massa buides de propostes. El debat polític, centrat entorn el model d’Estat, s’està oblidant massa sovint del model social que volem. Aquesta és una de les causes que afavoreixen el desafecte de la ciutadania per la política. Desafecte que si res no canvia, acabarà passant factura en les eleccions del proper 28 de novembre en forma de baixa concurrència a les urnes i d’augment del vot en blanc.

Diuen els castellans que “por la boca muere el pez”. Haurem d’estar atents als discursos que surten de les boques dels nostres polítics, i que sovint expressen més el què realment pensen que no pas el què literalment diuen. Un parell d’exemples: Leire Pajín, secretària d’Estat de Cooperació Internacional i secretària d’Organització del PSOE, en una entrevista radiofònica es mostrava critica amb el PP pels molts obstacles que posa a l’acció de govern i per haver contribuït a què la ciutadania catalana es “posicionés en contra de la ciutadania espanyola” (sic). És aquesta una manera ben peculiar d’interpretar el què està passant entre Catalunya i Espanya per una membre destacada del seu partit. En qualsevol cas, al marge d’altres consideracions que a Pajín se li podrien fer, no és que el PP hagi alimentat l’estat d’ànim al qual ella fa referència que, en tot cas, en seria una conseqüència. El PP, senyora Pajín, allò que ha alimentat i continua alimentant és la catalanofòbia sense que dit sigui de passada i llevat d’alguna digna excepció, cap veu del PSOE ha combatut de manera contundent. Que quedi clar: si a Catalunya el desafecte a Espanya creix, no és pas perquè aquesta desafecció s’alimenti precisament des de Catalunya… El segon exemple: Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del Partit Popular de Catalunya, ha dit que plantejar la possibilitat de referèndums independentistes era tant com apostar per “la inestabilitat política en un moment de greu crisi econòmica” i “la demostració més evident que hi ha partits polítics especialistes en crear problemes en comptes de resoldre’ls”. Vaja! Ara resulta que la presidenta del PP a Catalunya i veu destacada del partit espanyol que més ha fet per crear problemes allà on no n’hi havien, ens imparteix lliçons de bones pràctiques polítiques!  Déu n’hi do!

Hem entrat en una etapa que es presenta molt dura políticament parlant. El millor que ens podria passar a partir d’ara és que cadascun dels partits repensés les seves estratègies a la cerca del vot perdut, expliqués les seves propostes quant al model social pel que aposta i amb quin model de país. Així, i no pas al revés. No fos cas que donéssim la impressió que amb el debat entorn el model de país ens oblidem de debatre sobre el model social que volem i que al cap i a la fi és el què més preocupa a la ciutadania en general i a les classes més desafavorides en particular. Això i deixar de disparar contínuament contra l’opositor, a voltes de manera desafortunada. Davant nostre tenim una gran responsabilitat. Els partits i les forces polítiques la tenen primer: treballar colze a colze per sortir de la crisi i, a més, que en sortim enfortits. Si això féssim la ciutadania ho agrairia i seria llavors quan les ciutadanes i ciutadans d’aquest país començarien a escoltar més els missatges polítics i pensarien que tenim futur. Que tenim futur quant a model social, quant a economia productiva i, òbviament, quant al model polític que comptant amb tothom hem de construir.

Publicat al Diari de Sabadell, el 9 de setembre de 2010