trasllat.jpg

Francament no resulta massa encoratjador tornar de vacances i no trigar en adonar-se que el clima de crispació existent en l’àmbit de la política estatal, no només s’ha mantingut sinó que fins hi tot ha anat en augment. No és ara el moment de treure punta d’aquesta situació. Però tampoc no em puc estar d’escriure que pel pedregar pel qual ens està portant el Partit Popular no s’arriba a enlloc. I és que llançar missatges de “persecució política” sense aportar proves –potser deixant-se aconsellar per allò que la millor defensa és un bon atac–, ni presentar cap demanda davant els tribunals de justícia mentre s’exigeixen explicacions al govern en relació a unes actuacions la iniciativa de les quals només corresponen a les estructures judicials és, com a mínim, insensat. Això sense tenir en compte que amb aquesta manera de fer, els mateixos membres del PP entren en una contradicció evident i mentre acusen als socialistes de no respectar presumpcions d’innocència en relació a afers que els afecten, els dirigents populars no s’estan de llançar acusacions contra el govern exigint explicacions en relació a la “persecució política” a la que asseguren estar sotmesos.  Les paranoies polítiques són males conselleres i suposar que tothom està contra teu pot ser una bona excusa per no mirar el què està passant a casa teva. Ho deia abans. Per aquest camí no es va enlloc ni tampoc es deixa que la judicatura, sotmesa a un procés d’alta politització, pugui fer la feina que li correspon. La suma de tot plegat dóna com a resultat el creixement del tant-se-me’n-fotisme existent entre ciutadania i  política. Més enllà de les picabaralles entre partits, hi ha altres qüestions que preocupen més a la ciutadania i que en reclamarien una major atenció i una unitat d’acció de totes les forces polítiques. És el cas del terrorisme d’ETA i, especialment, dels efectes d’una crisi que malgrat és universal no deixa d’interpel•lar-nos en relació a les mesures que cal adoptar per garantir la modernització i adequació del nostre sistema productiu per sortir enfortits d’aquesta etapa.

Deixem, però, el panorama de la política estatal –del qual tindrem ocasió de parlar-ne a bastament arran el començament del nou curs que es presenta complex— i centrem-nos ara en qüestions locals com, per exemple, el seguit d’obra pública en execució i que haurà de canviar –que està canviant ja– la fisonomia de la nostra ciutat. Un conjunt d’obra que hauria de coadjuvar a dinamitzar les potencialitats i les capacitats del nostre teixit empresarial i productiu. I és que les obres a les quals em refereixo tindran un fort impacte de cara al futur; unes obres que es poden enquadrar en dues tipologies en funció del seu abast de caràcter més domèstic o més extern. En el primer cas hi col•locaríem les obres endegades recentment a la Gran Via i que haurien de culminar en un futur més o menys immediat, amb la seva transformació, de tal manera que aquesta artèria ciutadana deixés de ser del tot allò que mai no hauria d’haver estat: una via de circulació substitutòria d’un dogal de ferro per un d’asfalt i ciment. En el segon cas hi posaríem les obres que hauran de dotar-nos de dues noves infraestructures fonamentals de cara al desenvolupament local. M’estic referint a la construcció d’una part de les rondes sabadellenques –que en aquest cas sí hauran de garantir la comunicació àgil per l’exterior de la ciutat amb l’entorn comarcal–, i al traçat suburbà dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que canviarà de soca-rel els hàbits en matèria de mobilitat i en l’estructura del transport públic tant urbà i com interurbà.

Al costat d’aquestes obres, en tenim unes altres que s’estan portant a terme gràcies al programa dels Fons Estatals d’Inversió Local (FEIL), popularment conegut com Plan Zapatero. Són, en el seu conjunt, més d’un centenar d’actuacions de magnitud diversa i que contribuiran a donar una nova imatge i possiblement uns usos renovats a determinats espais ciutadans. Clar que amb el conjunt d’obra que s’està executant –i que és fàcil de percebre en qualsevol punt de la ciutat–, les molèsties a la ciutadania, especialment quant a les alteracions del trànsit que comporten, són notables. Qui més qui menys voldria veure-les ja acabades. És, en qualsevol cas, el peatge que cal pagar en aquest procés de transformació de la ciutat i que paradoxalment en arriba en temps de crisi, en temps d’oportunitats. Només cal que les sapiguem aprofitar tal com la ciutat ho ha fet ja en d’altres moments de la nostra història en què també patíem situacions d’una forta crisi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 d’agost de 2009