Vaig tenir la sort de mantenir una intensa col·laboració professional i política amb l’Antoni Farrés. Va ser durant el que fou el seu primer mandat com a també primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme. Temps difícils els d’aquells anys, amb tantes i tantes mancances a tots nivells i amb una democràcia acabada d’estrenar. Temps difícils, però també curulls d’oportunitats. I somniàvem… Somniàvem de dia i de nit… Somniàvem i imaginàvem una ciutat que volíem justa, solidària, pròspera, acollidora, inclusiva i lliure. Una ciutat amb la força i l’autoestima suficients per a refer-se i sortir del forat polític, econòmic i social, en el que des de feia temps es trobava. El repte no era fàcil. Gens fàcil. Els dies pels quals transitàvem tampoc no eren els millors. Sabadell es movia enmig d’una forta crisi econòmica i social a la que calia fer front sense més dilació. I a fe que l’Antoni Farrés no va defugir aquesta responsabilitat com tampoc cap d’altra. Amb convicció, decisió i fermesa, comptant –encara que no necessàriament sempre– amb la comprensió dels seus companys de consistori i dels actors sindicals, socials i empresarials de la ciutat. L’obstinació i la passió que sentia per Sabadell s’havien de plasmar ben aviat amb resultats tangibles gràcies a una proposta de ciutat que anava dels barris, de la perifèria, al centre i no al revés tal com havia estat norma durant el franquisme quan els serveis municipals minvaven a mesura que hom s’allunyava de la plaça de Sant Roc. Calia aconseguir que quan es parlés de ciutat s’entengués que es parlava del seu conjunt i no pas d’una part. Farrés ho havia deixat ben clar des de l’inici mateix del seu primer mandat el 19 d’abril de 1979, quan va dir: “Permeteu-me que amb aquestes primeres paraules del nou ajuntament, saludi a tots els homes i dones, sigui quina sigui la seva llengua, el seu lloc de naixement, o el seu barri, perquè tots som sabadellencs”.

L’Antoni Farrés fou un ciutadà d’idees clares i de voluntat fèrria, valors que no abandonaria en la seva etapa al front de l’alcaldia. Ell era un personatge que no deixava indiferent a ningú i que projectava una ombra allargassada amb una gamma de clarobscurs infinita. Sobre el seu caràcter i sobre la seva manera de ser no m’hi estendre a l’haver quedat perfectament dibuixats en l’obra Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut, promoguda pels ‘Amics del Toni’ i coordinada i editada el 2012 per Manuel Foraster Giravent; obra on lloances i crítiques es combinen sense solució de continuïtat, i des de la que tanmateix es percep la magnitud del personatge des de tots els punts d’observació possibles.

En el discurs de final de mandat el 30 de juny de 1999, quan Farrés feia balanç dels sentiments i de les sensacions que havia viscut al llarg dels vint anys i escaig en què havia exercit d’encarregat de la ciutat –tal com a ell li agradava definir-se–, confessava que: “Aquest període viscut al capdavant de l’Ajuntament ha estat una experiència apassionant, fins i tot en ocasions obsessiva, que m’ha absorbit plenament temps, vivències i energies. Hi ha hagut ocasions de tot. De vegades moments durs, molt durs, i estones de profunda solitud, però també instants molt gratificants i, en general, puc dir que m’he sentit respectat i estimat”.

Així és que avui, quan rememorem els deu anys de la mort del ciutadà Farrés i els vint del final de la seva etapa com a alcalde, no pot ser sobrer constatar una vegada més que sense la seva visió i sense la seva dedicació no hauria estat possible que Sabadell fos com avui i que tal com va deixar escrit Manuel Foraster Giravent en el pròleg de l’obra abans citada, Farrés “passarà a la història de Sabadell per la seva capacitat de liderar la transformació d’una ciutat i a la història de la política catalana pel seu rigor, la seva independència i la seva honestedat”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de febrer de 2019