De les moltes coses de la vida quotidiana que em deixen astorat, n’hi ha una que excel·leix per damunt les demés: la capacitat que tenim d’ocupar-nos de qüestions cabdals només quan el calendari ens recorda que ens trobem a les portes d’una d’aquelles dates que hem convingut en assenyalar com el dia que dediquem a una causa determinada. Escric això perquè tinc la sensació que una vegada superada la data en qüestió, ens oblidem fàcilment del motiu que la justifica… D’aquí que entendreu que quan això passa, em quedi amb la sensació –i voldria pensar que només es tracta d’una sensació– que allò que es busca al dedicar un dia a l’any a fer memòria i reivindicació d’una causa justa, és més aviat justificar-nos davant la incapacitat provada de fer-hi front que no pas prendre el compromís de resoldre-la definitivament.

Precisament ahir el calendari ens recordava un d’aquests dies especials en forma del Dia de la Dona. Cal reconèixer que, per aquest simple fet, les manifestacions i les declaracions a favor de la dona i de denúncia de les incomptables situacions de discriminació que en relació a l’home ella pateix abunden i pràcticament tothom s’omple la boca de bones intencions i de clam per fer avenços urgents cap a la igualtat entre la dona i l’home. I això, no cal dir-ho, és necessàriament bo. Però que això sigui així, no evita que més enllà d’aquestes declaracions tenim més que demostrat que costa posar fil a l’agulla per resoldre totes i cadascuna de les situacions de discriminació que es donen en la nostra societat, amb la de la dona al capdavant. D’aquí que ahir m’assaltés altra volta la mateixa reflexió que acostumo a fer-me cada any en ocasió del 8 de març, amb preguntes com aquestes: ¿què fem al llarg dels 364 restants dies de l’any per combatre la discriminació per raó de sexe? ¿Què fem –o potser millor què no fem– durant la resta de l’any quan assistim a declaracions i a fets que de facto no fan més que consolidar el lloc preeminent que l’home ocupa en la societat en detriment de la dona? ¿Què es fa des de la política per acabar amb la situació de denigració a la que sovint es veu abocada la dona? I per concloure, ¿què estem disposats a fer cadascun de nosaltres per tal que la igualtat entre dones i homes deixi de ser una excepció per esdevenir norma?

I és que no només des de la política –que també–  és des d’on cal treballar per aconseguir que un dia no massa llunyà puguem suprimir del calendari el Dia de la Dona, simplement perquè ja ningú no qüestioni la vàlua de la dona ni tampoc ningú la continuï tractant com a un ser inferior. La vàlua de les persones es mesura –o s’ha de mesurar– únicament i exclusivament, a partir de ser com elles són, de les seves capacitats, de com pensen i com actuen i no pas per les seves característiques i/o aptituds físiques. És des d’aquest punt de vista, que qualsevol declaració, acte o actuació conduent a menystenir la dona, ha de ser combatuda amb contundència i sense cap mena de dilació. I menystenir la dona és violència de gènere en qualsevol de les seves accepcions possibles, i ho és també la incontinència verbal que acompanya a alguns polítics, a alguns eclesiàstics, a alguns jutges, alguns actors socials i a algunes persones i organitzacions… I, en general, menystenir la dona és la passivitat de qualsevol persona que ja sigui per acció o per omissió no fa més que coadjuvar a perpetuar factors de discriminació per raó de sexe.

Clar que dissortadament, molt em temo que ens trobem encara massa lluny de propiciar les condicions més idònies per assolir “l’eliminació de la discriminació de les dones i garantir-ne la plena participació en el procés de desenvolupament social”, tal com determina la resolució 32/142 de l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovada fa ara justament 42 anys!

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de març de 2017