Quart lliurament

(Si voleu llegir l’anterior lliurament d’aquest diari, cliqueu aquí)

  • Dilluns 1 de febrer de 2021

Primer dia d’un mes de febrer que arrenca més primaveral que no pas hivernal. Un mes que promet ser més mogut que no pas ho ha estat el mes de gener, que Déu n’hi do de com ho ha estat! I és que ens trobem en plena campanya electoral que ens ha de portar a comparèixer davant les urnes en unes eleccions cabdals pel futur de Catalunya (i d’Espanya), mentre que, alhora, estem també expectants per conèixer l’evolució de la pandèmia, un factor que incidirà sobre la participació ciutadana el 14-F. Tanmateix estem pendents de les de vacunes i de la progressió de les inoculacions, ja que en elles hi tenim dipositades les esperances per controlar –que no pas vèncer– l’expansió del maleït virus que fa un any que habita entre nosaltres i que tants danys sanitarieconòmicosocials ens està comportant. De moment, avui, enmig del soroll d’enquestes demoscòpiques que no coincideixen i de debats –potser millor d’esbatussades que res no aporten–, una certesa: l’eix nacional –en detriment del social–  és el que continua dominant opinions i reaccions –emocionals o raonades– que són les que per meitats divideixen el país sense solució de continuïtat. D’aquí que ningú no s’ha d’enganyar: siguin quins siguin els resultats que emanin de les urnes el 14-F una cosa és evident: ni el processisme en sortirà derrotat tal com molts voldrien, ni tampoc l’indepentisme podrà assolir la fita que per la via directa anhela. En aquesta tessitura, tenint en compte els vetos que s’imposen els contendents quant a la futura formació de govern, el hàmster continuarà donant voltes i votes a la sínia que li impedeix moure’s del lloc on es troba.

  • Dimarts 2 de febrer de 2021

Avui és la festa de la Candelera que commemora la presentació de Jesús al temple i la purificació de Maria. Els més puristes diuen que no es pot treure el pessebre –ni els guarniments nadalencs– fins aquesta data, que arriba just 40 dies després de Nadal. La festa de la Candelera va ser introduïda a la litúrgia cristiana el segle V, hereva de diverses tradicions paganes pròpies d’aquests dies. De fet es considera –i d’aquí el seu nom— que la Candelera troba els seus orígens en antics costums romans presidits per processons amb espelmes. Clar que el sentit d’aquest costum era radicalment diferent al de la festa de la Candelera, atès que en ell a qui es retia culte era a les ànimes dels difunts. Al sentit cristià de la festa de la Candelera, bo ha de ser afegir que des d’un punt de vista estrictament astrològic, el 2 de febrer se situa en el bell mig entre l’inici i la fi de l’hivern, per la qual cosa és normal que d’aquest dia se n’hagi fet observatori popular de predicció temporal. Ho veiem en la dita més coneguda, i que avui serà la més repetida, que resa que “si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”. Però com que la saviesa popular és molt prudent en les seves prediccions, també en aquest cas es senya en salut, per afegir –segons convingui– que “tant si [la Candelera] riu com si plora, mig hivern és fora” o que “tant si plora com si riu, el fred és viu”. On no ens trobem encara és a l’equador d’una campanya electoral que està posant en evidència que les possibilitats de redreçar el país amb propostes en positiu, continua brillant per la seva absència i que, per contra i com era previsible, els retrets i el “mira que tu!” abunden…

  • Dimecres 3 de febrer de 2021

Hi ha iniciatives que et retornen la confiança amb la humanitat. És el cas, per exemple, l’encert de l’acord adoptat ahir pel Ple de l’Ajuntament de Sabadell d’atorgar la Medalla de la Ciutat a títol pòstum, al claretià i “bisbe dels pobres” Pere Casaldàliga que havia iniciat el seu mestratge humà i docent al Col·legi del Cor de Maria als 24 anys i que el va finalitzar als 75 com a bisbe militant de la teologia de l’alliberament, a l’estat brasiler del Mato Grosso. Recordava la seva figura aquest matí mentre adreçava els meus passos cap a Can Roqueta –un dels sectors industrials més dinàmics de Sabadell– que deu el seu nom al mas documentat els segles XII-XIII que avui és la seu de la Fundació Atendis, una entitat social sense ànim de lucre que atent a persones amb discapacitat intel·lectual. Com a zona industrial, Can Roqueta, començà el seu desenvolupament a finals dels anys 50’s del segle passat quan s’hi instal·là la fàbrica Manufacturas Hispano-Suiza de Refrigeración, S. A. (Odag), una de les més importants indústries no tèxtils de la ciutat d’aquells anys que va arribar a donar feina a 635 treballadors. Al costat de la factoria, l’empresa aixecà quatre blocs de pisos amb un centenar d’habitatges per als treballadors així com una vintena de cases unifamiliars per als tècnics, en la línia del que propugnava el Pla Marcet de l’habitatge. L’Odag, tancaria les seves portes el 1971 després d’una penosa agonia. A partir d’aquest moment, el sector industrial de Can Roqueta va entrar en fase de declivi que malgrat els intents trigà en superar. No obstant i això, avui Can Roqueta, acull a un nombre important d’empreses de diversa tipologia mentre que urbanísticament es troba immers en plena execució d’un pla integral de rehabilitació. Però Can Roqueta disposa d’una altra cara força desconeguda per molts, de la que demà en parlaré aquí mateix.

  • Dijous 4 de febrer de 2021

La campanya electoral del 14-F és cada dia més encrespada i menys informativa. I això no és bo ni per la democràcia ni pels valors que li són inherents. Més aviat tot el contrari. D’aquí que no ha d’estranyar que ahir mateix, una enquesta de la SER Catalunya, desvelés que el 83% de les persones que hi varen participar asseguressin que gens interessades en la campanya electoral. I de moment aquí ho deixo… Ahir, en aquest meu comentari diari,  escrivia que el sector de Can Roqueta, a banda de la industrial, presentava una altra vessant que derivava del fet d’acollir un jaciment arqueològicopalenteològic de primer nivell del que se’n va començar a tenir notícia el 1913, però que no va ser fins a mitjans dels anys 80 del segle passat que es va començar a excavar a mesura que s’avançava en el desenvolupament urbanístic del polígon de Can Roqueta. El cas és que des de 1986, en el jaciment s’hi han efectuat una vintena llarga de campanyes de prospeccions i d’excavacions que l’han situat com a un dels més importants del sud d’Europa i del llevant espanyol. La major rellevància del jaciment li ve donada pel tall estratigràfic, ecològic i cultural que abasta des del Miocè (fa 10 milions d’anys) –amb l’hominoïdeu fòssil Dryopithecus laietanus  (batejat com a Jordi) trobat el 1990 pels científics de l’Institut Nacional de Palentologia Miquel Crusafont, sota la direcció de Salvador Moyà i la comunitat faunística i florística pròpia del paisatge miocènic–, fins l’època medieval i moderna tot passant per les ocupacions prehistòriques d’un alt interès científic i històric que han permès seqüenciar cronològicament l’ocupació del territori (neolític, edat del bronze, primera edat del ferro, època ibèrica, antiguitat tardana, època medieval i època moderna).

  • Divendres 5 de febrer de 2021

Som a l’equador de la campanya electoral que d’aquí una setmana ens portarà a comparèixer davant les urnes. És així que després d’haver escoltat atentament alguns dels debats protagonitzats pels candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya, faig públiques les meves conclusions provisionals, personals i intransferibles quant al desenllaç de tot plegat. La primera, que entre Pere Aragonès (ERC) i Salvador Illa (PSC) –amb el permís de Laura Borràs (Junts)– es dilucida qui serà el guanyador dels comicis en nombre de vots que no pas vol dir que també en escons, per allò de la llei electoral espanyola en detriment de la catalana que encara no tenim. La segona, que de les eleccions en sorgirà un Parlament altament fragmentat en el que previsiblement hi tindran cabuda fins a nou formacions polítiques diferents. En conseqüència –la tercera conclusió– costarà Déu i ajut l’investir nou president o presidenta de la Generalitat de Catalunya. Tot dependrà de quines siguin les aliances postelectorals en les que el factor determinant serà sens dubte si és l’eix nacional (amb el punt de mira posat en la confrontació amb l’Estat) el que continuï regint la vida política del país, o bé si ho és l’ideològic (dreta-esquerra) que sense fer oblit de les necessàries i urgents noves relacions que cal establir amb l’Estat, posi l’accent en les polítiques econòmiques i socials i en la recuperació del país.

  • Dissabte 6 de febrer de 2021

En temps de dificultats, és quan més cal practicar l’exercici d’observar el nostre entorn amb l’objectiu d’identificar oportunitats que només cal –i certament això no és fàcil– identificar. Sobre aquesta qüestió reflexionava en la meva habitual passejada matinera, després d’haver llegit a l’edició d’avui del Diari de Sabadell algunes informacions que ens parlen d’iniciatives de diversa entitat, susceptibles de fer-nos adonar que malgrat tot, la ciutat –en aquest cas la meva–, continua essent una col·lectivitat dinàmica gràcies a la iniciativa de persones que creuen en el seu i en el nostre futur. N’apunto succintament algunes, sabent que n’hi ha però moltes més. La primera, parteix de la qualitat de la feina que es fa des del Consorci Hospitalari del Parc Taulí, tant des del punt de vista assistencial com del de la formació i recerca; feina que partir de demà serà projectada arreu a través de la plataforma de streaming HBO des d’on podrà visualitzar-se la minisèrie documental “Vitals” dirigida pel sabadellenc Fèlix Colomer. La segona, la potencialitat que l’aeroport sabadellenc atresora com a motor econòmic que queda plasmada en l’”Estudi d’identificació dels impactes positius i negatius de l’aeroport de Sabadell” elaborat per l’Institut Cerdà per encàrrec del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. I com que no n’hi ha dos sense tres, s’acaba de fer públic el projecte de rehabilitació a la que a partir de la tardor serà sotmès el conjunt en desús del que fou el conjunt edificat conegut com El Llac Center. Una operació que en temps de dificultats servirà per revitalitzar i reactivar la zona de l’Eix Macià més a tocar de la plaça de Catalunya.

  • Diumenge 7 de febrer de 2021

Des de la Font Vella de La Salut –recuperada recentment dels danys que el fenomen tempestuós Glòria li ocasionà ara fa un any– resseguint el torrent de Can Canyameres he anat fins el Poblenou de La Salut que és el barri sabadellenc que es troba més allunyat de la trama urbana de la ciutat de la qual en dista un parell de quilòmetres. El barri va començar a erigir-se als anys 50 del segle passat i, talment com la majoria dels barris perifèrics sabadellencs nascuts llavors, ho va fer en règim de molta precarietat i d’autoconstrucció. D’aquesta manera, fins l’arribada de la democràcia als ajuntaments l’any 1979, el Poblenou patia greus dèficits infrastructurals i sanitaris deguts a la manca d’aigua corrent, de clavegueram, de pavimentació i d’enllumenat públic. Al barri tampoc hi arribava el transport públic urbà i els serveis cívics, d’atenció sanitària i educatius brillaven per la seva absència. A despit de les millores urbanístiques que s’hi varen operar durant la dècada dels vuitanta 80 i que varen enfortir la identitat del barri, la crisi econòmica de 2008 i també la pandèmia han acabat provocant la desaparició de gran part dels petits comerços amb els quals comptava, entorn els quals girava part de la seva vida social. Però el servei que més es troba a faltar avui és el consultori mèdic que el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va tancar coincidint amb l’inici de la pandèmia, al·legant raons de seguretat sanitària i que el ple de l’Ajuntament acaba de reclamar per enèsima vegada que es reobri d’una manera immediata, més tenint en compte que una tercera part dels seus veïns tenen més de 50 anys.

  • Dilluns 8 de febrer de 2021

Els plans de Can Ustrell –que formen part de la propietat d’aquesta masia que és a tocar de la carretera que de Sabadell porta a Matadepera que apareix documentada en el segle XIII–, des dels quals es disposa d’una excel·lent vista sobre la ciutat amb la serralada del litoral al fons, han estat avui el punt de destinació de la meva passejada matinal, acompanyat en aquesta ocasió per un bon amic. Des d’allà hem observat el naixement d’aquest dilluns que obre la setmana que culminarà diumenge amb el dia de les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions a les que hi arribarem després d’una campanya electoral singular en la que els mitjans de comunicació, el soroll generat des de les xarxes socials i les incerteses i les moltes contradiccions hi hauran jugat un paper crucial; una campanya, a la que d’altra banda, ben poques coses s’hauran pogut clarificar quant a les propostes i als programes que els partits fan i, sobretot, quant a allò que cada formació política pensa fer i defensar l’endemà mateix de les eleccions, quan ens adonem que les previsions demoscòpiques que apuntaven a un triple empat entre PSC, ERC i Junts no eren exagerades ni tampoc estaven lluny de la realitat, amb l’únic dubte de saber quin Govern en sorgirà. I és que vist el què hem vist i escoltat el què hem escoltat fins ara, és evident que serà molt difícil poder assolir suports suficients que permetin investir el nou president o  presidenta sobre qui recaurà la responsabilitat de formar l’executiu que haurà de governar Catalunya els propers quatre anys, a no ser que hi hagi qui estigui disposat a empassar-se alguns gripaus i d’oblidar-se de promeses fetes. Clar que ja sabem que en política, el mai és el pas immediat al sí!

  • Dimarts 9 de febrer de 2021

Pablo Iglesias declarava ahir al diari Ara que “a Espanya no hi ha una situació de plena normalitat democràtica”. Res a dir –i fins i tot hi puc estar força d’acord– si no fos perquè qui ho deia no era altra que el vicepresident del Govern espanyol. Davant d’això em preguntava quants minuts trigaria Iglesias en presentar la seva dimissió pel no haver aconseguit revertir aquesta situació després d’un any d’ocupar un lloc de privilegi dins l’executiu espanyol. M’ho preguntava camí del barri de Torre-romeu, que és un dels tres que s’aixequen a la banda esquerra del riu Ripoll. Un barri que presenta dos sectors ben diferenciats. L’un, el de la part baixa, que és el nucli fundacional del barri d’edificació preferentment horitzontal. L’altra, el de la part alta (popularment coneguda com el Tibidabo) de construcció més recent amb un clar predomini de les edificacions verticals. L’origen del cal cercar-lo en els dominis territorials de quatre torres d’estiueig de començaments del segle passat –torre Penedès, cal Segarra, cal Polit i torre Romeu (de la qual el barri havia de  prendre el nom)– des de les quals es menaven les seves respectives terres pels masovers que en tenien cura. Va ser l’any 1951, després de l’ensulsiada produïda a la zona de les coves de Sant Oleguer, que l’alcalde Josep M. Marcet es decidí autoritzar que en aquests terrenys s’hi pogués construir. Ben aviat les construccions es multiplicaren, sobretot després dels aiguats del 1962. Però com que no hi havia cap pla parcial d’ordenació de la zona que continuava estant qualificada d’agrícola, l’Ajuntament es va limitar a dictar unes normes de caràcter ben generals que foren la causa de que l’expansió del barri es fes d’una manera anàrquica i mancada de serveis, sobretot sanitaris (aigua i clavegueram). No havia de ser fins la dècada dels vuitanta 80 del segle passat que el barri va ser objecte d’urbanització i que fos dotat dels serveis d’aigua, transport públic, CAP de districte, escola, mercat i centre cívic. A despit d’aquestes millores, el cert és que avui el barri continua patint una situació d’una certa marginalitat al trobar-se separat de la ciutat pel riu, amb un sola via directa a través de la qual es canalitza la mobilitat viària.

  • Dimecres 10 de febrer de 2021

“Déu n’hi do quin nivell!”. “Si-us-plau, que acabi la campanya electoral!”. Són algunes de les expressions que qui més qui menys ha sentit o fins i tot ha pronunciat aquests dies. Quelcom, penso, no deu anar bé quan és si Illa s’ha fet o no una prova d’antígens, si Casado va dir o no va dir en ocasió de l’1-O, si entre la CUP, PdCat, Junts i ERC s’ha signat un pacte anti PSC i quines en són les conseqüències…, el què més preocupa als mitjans i als tertulians de cara a les eleccions de diumenge. Tot un devessall d’intel·ligència enmig del qual oportú deu ser recordar que en política, la negació més absoluta és el pas immediatament anterior al si més incondicional, per matisat que aquest pugui ser presentat. De mostres en sobren. És allò tan humà de “presència o absència, segons conveniència”. I tot coincidint amb el Dijous Gras, que és el primer dia de Carnaval. En aquest sentit recordo que de petit, a l’escola, celebràvem la diada amb una berenada a la font de la Taula Rodona (avui Parc de les Morisques) a Sant Quirze del Vallès. La tradició del Dijous Gras –com la majoria de les tradicions— prové de la vida de pagès que davant l’arribada de la Quaresma, s’aprofitava el dijous abans del temps de desdejuni per atipar-se, en la creença que així se superarien millor els dies de limitacions alimentàries. Joan Amades, en el seu costumari, afegeix que a finals del segle XVIII, a l’arribar el Dijous Gras, era habitual que els venedors del mercat simulessin batusses alineats en dos grans grups. D’una banda, els carnissers, budellers, tripaires, cansaladers, pollaters i ouaires, que eren aquells qui venien les menges que en part serien prohibides durant la Quaresma; de l’altra, els venedors de carn magra, peixaters, marmanyeres, verdulaires i fruiters. Els dos grups s’esbatussaven simbòlicament en el que era una fidel plasmació de la tensió existent entre el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma. No sé ben bé perquè (o potser si que massa que ho sé!), mentre passejava, no m’he pogut estar d’establir una estranya concatenació d’idees entre aquesta tradició i l’espectacle que lamentablement se’ns ofereix des de la política. I ja sabeu que la dita diu que “si hi ha maror, per algú peix en abundó”!…

  • Dijous 11 de febrer de 2021

“Déu n’hi do quin nivell!”. “Si-us-plau, que acabi la campanya electoral!”. Són algunes de les expressions que qui més qui menys ha sentit o fins i tot ha pronunciat aquests dies. Quelcom, penso, no deu anar bé quan és si Illa s’ha fet o no una prova d’antígens, si Casado va dir o no va dir en ocasió de l’1-O, si entre la CUP, PdCat, Junts i ERC s’ha signat un pacte anti PSC i quines en són les conseqüències…, el què més preocupa als mitjans de comunicació i als tertulians de cara a les eleccions de diumenge. Tot un devessall d’intel·ligència enmig del qual oportú deu ser recordar que en política, la negació més absoluta és el pas immediatament anterior al si més incondicional, per matisat que aquest pugui ser presentat. De mostres en sobren. És allò tan humà de “presència o absència, segons conveniència”. I tot coincidint amb el Dijous Gras, que és el primer dia de Carnaval. En aquest sentit recordo que de petit, a l’escola, celebràvem la diada amb una berenada a la font de la Taula Rodona (avui Parc de les Morisques) a Sant Quirze del Vallès. La tradició del Dijous Gras –com la majoria de les tradicions— prové de la vida de pagès que davant l’arribada de la Quaresma, s’aprofitava el dijous abans del temps de desdejuni per atipar-se, en la creença que així se superarien millor els dies de limitacions alimentàries. Joan Amades, en el seu costumari, afegeix que a finals del segle XVIII, a l’arribar el Dijous Gras, era habitual que els venedors del mercat simulessin batusses alineats en dos grans grups. D’una banda, els carnissers, budellers, tripaires, cansaladers, pollaters i ouaires, que eren aquells qui venien les menges que en part serien prohibides durant la Quaresma; de l’altra, els venedors de carn magra, peixaters, marmanyeres, verdulaires i fruiters. Els dos grups s’esbatussaven simbòlicament en el que era una fidel plasmació de la tensió existent entre el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma. No sé ben bé perquè (o potser si que massa que ho sé!), mentre passejava, no m’he pogut estar d’establir una estranya concatenació d’idees entre aquesta tradició i l’espectacle que lamentablement se’ns ofereix des de la política. I ja sabeu que la dita diu que “si hi ha maror, per algú peix en abundó”!…

  • Divendres 12 de febrer de 2021

No es tracta de fer demagògia, que d’altra banda seria ben fàcil, sobre el debat –debat, diu?— d’anit a la Sexta. Això no obstant, haurem de convenir que l’espectacle va ser senzillament lamentable, dominat pels posturegis i tòpics sobradament sabuts, en la línia d’una campanya electoral en la que hauran sobrat moltes coses, mentre que se n’hauran trobat a faltar moltes d’altres, tals com les mesures a adoptar amb urgència per a revertir no només la situació política del país (que convé d’allò més) sinó que també la socioeconòmica (que convé no pas menys). Això que acabo d’escriure no pot deixar a banda que em sonés a ben curiós que en les intervencions finals, Pere Aragonès i Laura Borràs, al demanar el vot útil per les seves respectives formacions amb exclusió de la contrària, ho fessin amb l’argument que només així seria possible propiciar un canvi en la governança! (?). Vaja per Déu! I aquí ho deixo… Dit això, entendreu que no em pugui estar d’afirmar que si ja em preocupava el futur immediat del meu i nostre país abans que la campanya electoral comencés, encara em preocupa més ara quan s’han establert cinturons sanitaris i del tots contra Salvador Illa que en la pràctica, diguem-ho sense embuts, significa tancar la porta a acords post-electorals que garanteixin la formació d’un govern estable capaç de gestionar sense que això signifiqui haver de renunciar a la reivindicació. Tot plegat em porta malauradament a concloure que passi el què passi diumenge a les urnes, la situació de desgovern que Catalunya pateix des de fa 10 anys té pinta d’allargar-se sine die. I això, s’estigui per l’opció política, ideològica o emocional que s’estigui, no és precisament una bona notícia per a ningú…

  • Dissabte 13 de febrer de 2021

La jornada de reflexió prèvia a les eleccions demà al Parlament de Catalunya l’he aprofitat per passejar pel bosc de Can Deu immers en la boira, una circumstància climatològica que li conferia una imatge fantasmagòrica inusual. La jornada d’avui coincideix, d’altra banda, amb la celebració del Dia Mundial de la Ràdio instaurat ara fa 10 anys per l’Assemblea General de la UNESCO, a proposta de la seva Comissió per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La tria del dia de la commemoració no és casual, atès que la data elegida del 13 de febrer es correspon amb l’aniversari de l’inici d’emissions, l’any 1946, de la Ràdio de les Nacions Unides. I ja que parlem de ràdio, oportú serà recordar que Sabadell va ser una de les primeres ciutats de tot l’Estat en disposar d’una emissora de ràdio pròpia. Corria l’any 1927 quan en la desapareguda societat de l’Ateneu Sabadellenc de la plaça de Sant Roc, es va crear Ràdio Club Sabadell que a partir de 1932 començaria a emetre sota l’indicatiu EAJ-20 Ràdio Sabadell. Després de moltes vicissituds, de canvis en la propietat i en l’ubicació, la històrica emissora local deixà d’emetre el 1995 quan va ser adquirida per la COM Ràdio de la Diputació de Barcelona. Després d’uns anys sense emissora local, el 2001 es posava en marxa l’actual Ràdio Sabadell de propietat municipal. Per completar aquesta succinta història de la ràdio local, afegir que durant tres dècades (1940-1970) la ciutat va comptar amb una segona emissora (Radio Juventud de Sabadell) que pertanyia a la “Cadena Azul de Radiodifusión” i que això no obstant va actuar com a una autèntica escola de periodistes i de radiofonistes amb programes mítics que vorejaven, si no els superava, els estrets límits del què llavors estava permès. Aquest és el cas, d’entre d’altres, de “Guerrilla radiofònica” que entre els anys 1965 i 1970 presentà i dirigí el periodista Xavier Vinader i que formalment tractava sobre la Nova Cançó però que tenia un clar rerefons d’intencionalitat política… I demà, tothom a votar!  

  • Diumenge 14 de febrer de 2021

El dia ha començat rúfol i una mica plujós, almenys a Sabadell. Un dia en el que coincideixen Carnaval i la jornada electoral. Dos esdeveniments que malgrat trobar-se en dos extrems de l’espectre social, tenen en comú que els viurem enmig de l’excepcionalitat que la pandèmia imposa. En la nostra cultura, el Carnaval és un cicle de set dies que va del Dijous Gras al Dimecres de Cendra i porta dels quaranta dies de Quaresma que precedeixen a la Pasqua de Resurrecció. Dies de Quaresma que en la tradició cristiana ho són també de penitència i de sacrifici. D’aquí que per Carnaval sigui lícit que per uns pocs dies es puguin trencar tòpics i regles. Clar, però, que el fet més dominant del dia d’avui no seran les rues i les comparses sinó les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que s’ha arribat després d’una campanya excessivament dura i agre sobretot en les formes. Unes eleccions que a despit dels pronòstics malastrucs que per part del Govern es varen vaticinar quan va intentar suspendre-les, de moment s’estan celebrant enmig d’una certa normalitat només alterada per les moltes mesures de seguretat sanitària adoptades que alenteixen l’accés de la ciutadania a les urnes. Cal esperar que el clima d’aquesta certa normalitat electoral i cívica es mantingui al llarg de tota la jornada i que el vespre, quan es coneguin els resultats sorgits de les urnes, la humilitat i el respecte envers l’opositor es faci senyora i majora de l’espectre polític i mediàtic, i que la responsabilitat dels uns i dels altres eviti veure’ns abocats a continuar surfejant damunt la incertesa i prolongar encara més els mesos que portem de desgovern del país. El bloqueig pel bloqueig i les línies vermelles no són en política bones conselleres. Hora és que el diàleg, la negociació i el pacte passin a presidir el nostre futur i que alhora siguin instrument per a retornar a la política els valors als que mai no hauria d’haver renunciat.

  • Dilluns 15 de febrer de 2021

tir dels resultats sorgits anit de les urnes, els que segueixen són els meus titulars personals, intransferibles i urgents: 1. Els socialistes han guanyat les eleccions però tanmateix els serà difícil, per no dir impossible, poder formar govern. 2. L’independentisme, en el seu conjunt i en les seves diverses vessants que són moltes, s’ha fet amb el 51% dels vots emesos, una dada que de cap de les maneres no es pot menystenir ni aquí, ni allà. 2. L’esquerra, també en el seu conjunt i en les seves moltes vessants, s’ha fet amb prop del 60% dels vots emesos, una altra dada a tenir en compte de cara a possibles models de governança. 3. Malgrat l’empat tècnic en escons (que no pas en vots) entre PSC, ERC i Junts i deixant a banda que el vencedor de les eleccions ha estat el socialista Salvador Illa, el gran derrotat de la nit va ser Carles Puigdemont que al no poder repetir l’èxit d’anteriors conteses electorals veurà minvada l’ascendència que des de Waterloo exercia sobre la presidència del Govern. El dubte raonable és saber què passarà ara amb Junts si no pot governar.  4. A ERC ha d’elegir entre si prefereix avantposar l’eix nacional  al social a l’hora de negociar per intentar formar Govern o, si sense que hi hagi de renunciar (exigint, per exemple, el ple funcionament de la taula de diàleg amb Madrid), apostar per la formació d’un Govern d’esquerres amb voluntat de liderar la transformació social i econòmica que el país necessita per revertir la llarga etapa de desgovern en la que Catalunya es troba immersa. 5. Els resultats d’ahir a Catalunya tindran una gran incidència en la política espanyola si més no perquè al preocupant creixement de l’extrema dreta s’oposa el decrement i descrèdit que pateixen els partits de centre i de dreta. 6. Si prenem com a punt de partida l’alt nivell d’abstenció que d’altra banda ja pronosticaven les enquestes, d’aquest fet solament se n’haurà derivat un efecte nefast com ho és el sobredimensionar de l’entrada de l’extrema dreta al Parlament. Per tot plegat, avui és el verdader dia de reflexió a partir del qual el diàleg i la negociació han d’obrir les portes al pacte polític sense apriorismes i condicionants de cap mena…

  • Dimarts 16 de febrer de 2021

Avui, per allò de fer una mica net després de la jornada electoral en l’espera de veure com s’articulen i evolucionen els pactes post-electorals que hauran de culminar ¾esperem-ho!¾ amb la formació de Govern, m’he decidit visitar un dels barris més petits, quant a extensió, de la ciutat. M’estic referint al barri de Les Termes, que s’aixeca a l’extrem oriental sud de Sabadell damunt la plana que és a tocar mateix dels talussos del riu Ripoll, en terrenys que fins el 1959 pertanyien en gran part al municipi de Barberà (llavors conegut com a Santa Maria de Barberà). El nom del barri podria induir-nos a la suposició que li prové d’unes antigues termes, però res és més lluny de la realitat ja que l’origen del seu nom cal cercar-lo en les fites de pedra (els termes) que des del segle XVII servien per establir els límits entre ambdós municipis. Ha estat, però, el pas dels anys el que ha provocat que la denominació dels termes evolucionés fins a ser reconvertit en l’actual topònim de Les Termes que l’identifica. El barri començà a consolidar-se com a nucli habitat a principis del anys seixanta del segle passat, quan l´empresa Viviendas de Sabadell S.A. (VISASA) endegà la construcció d’un total de mil cent quaranta-dos pisos en aquell indret a instàncies del Gremi de Fabricants, en la línia del què propugnava el Pla Marcet de l’Habitatge de 1952. Les Termes és un barri de construcció i arquitectura modesta, ben concebut des d’un punt de vista urbanístic, amb força espais comuns i oberts.

  • Dimecres 17 de febrer de 2021

Avui és Dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma que l’església celebra imposant un polsim de cendra al cap dels fidels que s’hi acosten per assistir a la missa. Segons la tradició, la cendra ha de provenir de la incineració dels llorers i dels palmons beneïts l’any passat en ocasió del diumenge de Rams. Quan la cendra és imposada dibuixant una creu als fidels, l’oficiant ha de dir aquestes paraules: “Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris”, és a dir: “Recorda, home, que ets pols i que en pols et convertiràs”. Déu n’hi do! D’aquí que no us estranyarà que us confessi que d’entre els molts records religiosos que de la meva infantesa en retinc, pel seu auguri tant sinistre com real, els Dimecres de Cendra ocupen un lloc destacat. En contrast amb la religiositat i el recolliment que avui es viu al temple, al carrer, amb l’enterrament de la sardina es clou el cicle de set dies de Carnaval que han estat presidits per la música, la gresca i fins i tot la disbauxa… Clar que això era abans de la pandèmia i que aquest any el virus ens ho ha birlat, com tantes altres coses… En qualsevol cas, el Dimecres de Cendra d’enguany, l’hauré de recordar a partir d’ara com l’endemà del dia en el que l’arquitecte de les paraules, Joan Margarit, ens va deixar…

“Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria”.

  • Dijous 18 de febrer de 2021

Si ens atenem a les declaracions i als posicionaments dels uns i dels altres (tant aquí com per cert també a Madrid) no hi ha dubte que a despit a Salvador Illa és a qui correspon l’intentar formar Govern en primera instància pel fet que el PSC és qui va guanyar les eleccions de diumenge, és ERC –per allò de les aritmètiques parlamentàries i els vetos als socialistes per part de les formacions independentistes– qui s’ha afanyat a posar en marxa estratègies pròpies amb l’objectiu de fer-se amb els suports parlamentaris suficients (actius o passius) per investir a Pere Aragonés nou president de la Generalitat de Catalunya. D’aquí que ERC intenti lligar cartes que ara com ara semblen impossibles de lligar, però que en qualsevol podrien acabar-ho fent. Al cap i a la fi, en l’estratègia que ERC desplega a diverses bandes, hi juguen molts factors: tant els de país de consum intern com d’altres que tenen a veure amb la relació que la formació republicana està disposada a mantenir amb el Govern de Madrid. És a dir si vol continuar com fins ara apostar pel diàleg o bé passar-se al camp del bloqueig al que JxCat el vol portar. És en aquest context que les oportunitats de Salvador Illa, passen en gran part pel fracàs al que es puguin veure’s abocades les estratègies d’ERC. D’aquí que millor serà que ningú s’esquinci les vestidures abans d’hora i que ens agafem ben fort perquè venen corbes que previsiblement obriran noves perspectives. Sobre aquestes qüestions reflexionava durant la meva passejada d’avui, que com cada dijous, m’ha portat a fressar juntament amb un meu germà, els camins de la Serra de Sant Iscle on, d’entre altres edificacions, s’hi aixeca el santuari de la Mare de Déu de La Salut en el que s’estan portant a terme treballs de restauració dels murals que el pintor sabadellenc Antoni Vila Arrufat plasmà sobre el seu absis ara fa 75 anys; murals que juntament amb els que ornen les parets de la nau del santuari, constitueixen una de les peces més rellevants del patrimoni artístic de la ciutat.

  • Divendres 19 de febrer de 2021

Que la democràcia espanyola es perfectible és una evidència que no admet cap mena de dubte ni de discussió. Escrit això cal escriure immediatament, però, que el major greuge que la democràcia espanyola pateix avui rau en gran part en el poder judicial que a despit de les excepcions que confirmarien la regla, es distingeix per fer i desfer a conveniència o, per a ser més precisos a conveniència d’alguns dels seus màxims representants que es parapeten en les seves moltes incompetències a les que cal sumar les incapacitats demostrades d’adaptar-se als temps més els interessos polítics que encara ara en bloquegen la seva renovació. Tot això és cert i no es pot obviar. Però altra cosa ben diferent, és que un personatge tant singular com Pablo Hasél, que al marge de piulades i de lletres passades de volta afegeix a les qualitats amenaces i agressions d’entitat diversa, sigui presentat i defensat a hores d’ara com uns dels màxims símbols de la lluita per la llibertat d’expressió. En aquest context, les mobilitzacions dels darrers dies han de ser interpretades com a expressió del malestar que impera sobretot entre la gent jove que cada dia veu molt més compromès el seu futur i que qüestiona la democràcia i, el que és pitjor, les seves institucions. En qualsevol cas res però no justifica ni pot justificar mai la violència. Així és que bé faria el món de la política de deixar-se de fixar en el dit de com s’expressen desencisos i frustracions, per posar la mirada a la lluna que és on habiten les causes que els generen i que cal abordar. Dels polítics i de la política se n’espera la resolució dels problemes i no pas que se’n creïn de nous. Clar que les estratègies curterministes centrades  en l’obtenció de rèdits electorals no semblen pas de moment marxar en aquesta direcció… El més preocupant és que mentre discutim si són llebrers o si són perdiguers, els enemics de la democràcia assetgen i aquests no perden passada…

  • Dissabte 20 de febrer de 2021

Les meves passejades matineres continuen preferint recorreguts urbans en l’espera que el sol es llevi més d’hora i que jo pugui tornar a trescar pel rodal que és el què més em plau. Així és que avui m’he decidit a fer un tomb per La Creu de Barberà. Un barri que començà a prendre entitat a finals del segle XIX sota el nom de Can Centenà pel topònim d’una antiga masia envoltada de vinyes, avui desapareguda. Amb el pas dels anys, però, s’imposà l’actual denominació de la Creu de Barberà que es deu a la creu de terme que s’aixecava en una cruïlla de camins que alhora establia el límit entre els municipis de Santa Maria de Barberà (nom original de Barberà del Vallès) i Sabadell. Des dels seus inicis, el barri va créixer lluny del nucli de Santa Maria de Barberà del que en distava prop de dos quilòmetres. Aquest fet va facilitar que l’any 1959, per pressions del llavors alcalde de Sabadell, Josep Ma. Marcet i Coll, el barri acabés annexionat a aquesta ciutat, la qual cosa comportà per a Barberà una pèrdua de 10 mil dels poc més de 12 mil habitants que tenia. Avui, a Sabadell i a Barberà del Vallès els separa l’eix comú que estableixen la Ronda Pau Vila i el carrer del Compte Ramon Berenguer així com el Parc Central del Vallès que ambdós municipis comparteixen. De reton a casa, a l’escolar les primeres informacions del dia no he pogut evitar escandalitzar-me al comprovar com l’actuació dels Mossos en els disturbis violents d’aquests darrers dies és utilitzada frívolament com a arma negociadora per a la formació de nou Govern. Malament anem quan en comptes de repudiar la violència al carrer posem el focus en l’actuació d’aquells que tenen com a missió evitar-la i més si qui la posa en dubte és el propi conseller d’Interior, Miquel Sàmper.

  • Diumenge 21 de febrer de 2021

Tothom és amo dels seus silencis, però esclau de les seves paraules. Amb la certesa que s’amaga darrera aquest proverbi àrab deu haver pensat últimament el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Miquel Sàmper, a l’adonar-se de la tempesta desfermada per les seves declaracions de dijous passat en el sentit que calia abordar urgentment un canvi en el model d’ordre públic i haver-ho expressat en una setmana políticament molt complicada, marcada, d’una banda, per l’actuació dels Mossos d’Esquadra arran les mobilitzacions i actes de vandalisme dels darrers dies i, de l’altra, per les negociacions que encapçalades per ERC es venen desenvolupant amb la CUP i amb JxCat amb la finalitat d’assolir els suports necessaris que garanteixin que Pere Aragonès podrà ser investit nou president de la Generalitat de Catalunya. En aquest context de foc creuat i d’interpretacions no sempre ajustades a la realitat, és quan més ens han de preocupar les declaracions que el conseller ha fet aquest matí a la Rac1 en les que manifestava haver-se trobat sol en el seu posicionament i en la transmissió del missatge que volia traslladar a la societat. Deu ser, he pensat jo, per allò que resa aquell popular refrany quan diu: “Guardeu-me, Senyor, dels meus amics que dels meus enemics ja me n’ocupo jo”.

  • Dilluns 22 de febrer de 2021

Encetem una setmana en la que ja des d’avui mateix s’anuncien noves manifestacions que cada cop tenen menys de defensa de la llibertat del raper Hasél i més possiblement d’impotència de part de la gent jove que hi pren part que ni políticament ni socialment se sent escoltada mentre veu com els seus projectes –si és que encara els en queda– se’ls esmunyen entre els dits com si d’aigua es tractés. És així com ens hem vist abocats a un greu problema d’ordre públic al que si hi afegim les negociacions entre partits de cara a la formació de nou Govern (amb el rerefons d’inoportuns debats sobre l’ordre públic que corresponen al Parlament), el desgovern enmig del qual ens trobem instal·lats i la incompareixença de Pere Aragonès en la seva condició de vicepresident en funcions del Govern a qui correspon gestionar el temps de transició entre governs, estarem davant la barreja perfecta capaç d’alimentar el desbordament del malestar que dia a dia es va estenent entre la ciutadania per causes ben diverses i que solament pot acarar-se exercint les responsabilitats que a cadascú li pertoquen així com del diàleg franc i obert que des de fa temps tant i tant trobem a faltar.

  • Dimarts 23 de febrer de 2021

La data del 23-F quedarà fixada per sempre en la història com el dia en el que la democràcia recuperada després de la llarga nit franquista va patir un greu atemptat, que amb tensió i incertesa vaig viure al costat del Govern municipal –liderat per l’alcalde Antoni Farrés (PSUC) i pel tinent d’alcalde Manuel Garriga (PSC)– a l’edifici consistorial mentre que al carrer començaven a pul·lular grups de persones d’extrema dreta perfectament organitzades estretament vinculades amb el règim franquista que esperaven ansioses que el cop d’Estat triomfés. En aquelles sinistres hores que passarem pendents del transistor, del televisor i del comandament de la Policia municipal pensava aquest matí abans de la meva participació en el programa especial de Ràdio Sabadell mentre la meva passejada matinera em portava als barris sabadellencs que pel sud limiten amb els municipis de Barberà del Vallès i Sant Quirze del Vallès, que són els de la Creu de Barberà i Les Termes (dels que ja n’he parlat aquí mateix) i els de Campoamor i Espronceda que en comú tenen l’haver nascut de la planificació i no de l’autoconstrucció, la qual cosa no vol dir que la qualitat constructiva i la dotació de serveis fos la més idònia. El barri de Campoamor va començar a edificar-se a principis de la dècada dels anys 50 del segle passat per fer front a la creixent la demanda d’habitatge de famílies i persones que en condicions molt precàries (xaboles i coves) ja vivien a la ciutat i de les que hi arribaven a la cerca de treball. Les edificacions van ser promogudes per ens de titularitat pública però també per organitzacions de caràcter cooperatiu i, en menor part, per la iniciativa privada. Pel què fa al barri d’Espronceda (més aviat un polígon) els blocs d’habitatges van ser promoguts per l’Obra Sindical del Hogar en col·laboració amb l’Instituto Nacional de la Vivienda. S’hi edificaren 1.400 pisos que s’adjudicaren el 1964, dos anys després de les riuades de 1962 que en varen accelerar la el procés constructiu.

  • Dimecres 24 de febrer de 2021

Si per anar tancant el meu periple pels carrers i places de la ciutat que he anat reflectint en aquests meus comentaris diaris, ahir visitava els barris del sud que limiten amb els municipis de Barberà del Vallès i de Sant Quirze, avui he aprofitat la meva passejada per acostar-me al barri de Cifuentes que s’aixeca al nord-oest de Sabadell i que com tants d’altres va néixer a començaments de la dècada dels anys 50’s del segle passat en règim d’autoconstrucció, mancat per tan de qualsevol infrastructura i servei públic, com el de l’aigua potable que obligava als veïns a anar-la a cercar a la Font de Can Rull. Avui el barri es troba consolidat i perfectament urbanitzat, estès sobre els terrenys que havien estat propietat d’Elvira Cifuentes Dordal, de qui en prové el nom. Des dels seus inicis, el barri va experimentar un ràpid creixement i així observem com a començaments dels anys 60’s ja comptava amb una població estable de 800 persones si es tenen en compte també les que vivien en les xaboles dels carrers de la Bòbila i de les Llaunes a l’altre banda de la carretera de Terrassa. No obstant i això no havia de ser fins l’any 1962 que el barri havia de disposar d’una escola pública i fins el 1963 que l’Ajuntament hi instal·lés una font pública d’aigua potable com a pas previ de que aquest servei arribés al conjunt dels habitatges.

  • Dijous 25 de febrer de 2021

En el meu recorregut urbà matiner, mentre escolto les primeres notícies del dia que parlen més de repartiment de poder que no de com acarar els problemes més peremptoris que avui planen sobre la ciutadania, he visitat avui el barri de Gràcia que s’estén sobre una plana que, temps era temps, havia estat agrícola i que a partir de 1884 començà a prendre entitat industrial amb la construcció dels vapors Marcet (que el 1909 es convertí en Fàbriques Puncernau i sis anys més tard en Llorenç i Torra, Vicente Planas), Llonch (1887) i Seydoux (1898). Va ser precisament a l’entorn d’aquests tres vapors que de manera paral·lela s’inicià el procés de construcció d’habitatges tipus anglès, d’una o de dues plantes, amb habitacions a la part del davant i eixida i cobert a la part de darrera. Amb el pas dels anys i a partir de la coincidència en un mateix espai urbà d’indústria (primer tèxtil i després metal·lúrgica i constructiva) i d’habitatge, Gràcia s’anà conformant com a un barri d’estructura social obrera i menestral. Amb l’arribada, el 1922, dels Ferrocarriles Catalanes (els de “l’elèctric” com inicialment se’ls coneixia) el barri rebé una embranzida social i econòmica a l’acollir l’estació terminal de la línia a Sabadell que tres anys més tard arribaria fins la Rambla a través d’un túnel que va ser precedit d’un ampli debat ciutadà. Amb la desaparició de la indústria tèxtil i les transformacions econòmiques i demogràfiques de finals de la dècada dels 60’s i començaments dels 70’s del segle passat, la fisonomia del barri començà a fer un tomb fins el punt d’oferir avui una estructura fonamentalment residencial amb una molt forta identitat i vitalitat associativa, cultural i esportiva.

  • Divendres 26 de febrer de 2021

No s’entendria que acabés el recorregut que les darreres setmanes he fet pels barris de la ciutat sense parlar del meu que sens dubte és el que compta amb una més llarga història i, per això mateix, disposa d’una forta personalitat: La Creu Alta. Un barri que troba els seus orígens en terres del que havia estat la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres que fins l’1 de juliol de 1904 formaven part del terme de Sant Pere de Terrassa. La dissolució i desaparició d’aquest municipi va fer que els dominis de les seves set parròquies fossin repartits i annexionats a Terrassa i a Sabadell. El topònim de La Creu Alta es deu a una creu d’alçada considerable (de la que se’n té notícia des de principis del segle XVII) que abans que hi hagués cap poblat fou aixecada en el punt estratègic i més transitat de la vella parròquia de Jonqueres: la cruïlla on confluïen els camins de Terrassa a Barcelona i de Sabadell a Castellar del Vallès, avui plaça de La Creu Alta. Segons se sap, no va ser fins el 1772 que començaren a construir-se cases al voltant de la creu i dels actuals carrers Major i Castellar. El tipus d’habitatge predominant al casc antic del barri és la casa tipus anglès. Amb la urbanització de l’Eix Macià (1992) i l’arribada del Metro del Vallès (2017), el barri es revitalitzà. A destacar que La Creu Alta va ser bressol i casa d’acolliment de l’esport sabadellenc al comptar amb instal·lacions esportives tant històriques com els desapareguts escenaris del Cervantes, del Velòdrom o de la vella Creu Alta. Tot i això, avui, el barri manté una important activitat cultural i esportiva que té com a punts principals de trobada el Centre Cívic i Poliesportiu de Can Balsach. la Societat Coral Colon (Casinet), el Centre Sant Vicenç i la fàbrica d’arts en viu de l’Estruch. Finalment destacar que la Festa Major de La Creu Alta és de les més celebrades i esperades no només al barri sinó que també a tota la ciutat i que al llarg de la història ha estat suspesa en comptades ocasions, tal com va passar l’any passat per mor de la pandèmia.

  • Dissabte 27 de febrer de 2021

Darrer cap de setmana del mes de febrer que tanmateix coincideix amb la darrera lluna plena d’hivern, a les portes d’un mes de març que políticament es presenta dens i en el que s’hauran de definir els pactes de legislatura que a molt trigar començaren a prendre forma a molt tardar el proper divendres 12, data límit que el calendari postelectoral estableix per a la constitució del Parlament de Catalunya sorgit de les urnes. A despit que els contactes entre partits continuen i que les línies vermelles no s’han mogut d’allà on eren, cap hipòtesi pot ser descartada quant a si serà una persona de la CUP, de JuntsxCat o fins i tot del PSC la que presidirà la cambra. Tot depèn en gran part, però no només, d’ERC que és la formació política que compta amb més possibilitats d’encapçalar el nou Govern de Catalunya. Més si tenim en compte els dubtes que en alguns sectors de la formació republicana planteja un nou pacte de legislatura i de Govern amb JuntsxCat, en el que la CUP hi té molt a dir. En aquest context, segons com evolucionin les negociacions ERC-JuntsxCat-CUP (que sumen 74 escons), podria passar que l’actitud i la veu dels Comuns acabés per ser determinant al plantejar una alternativa de govern que sense fer abandó de les legítimes aspiracions independentistes, posés l’accent el focus en l’eix social, l’eix de les persones i en la negociació amb Madrid. És des d’aquest punt de vista que a hores d’ara ningú hauria de subestimar la possibilitat d’un govern de caràcter progressista format per republicans i per comuns amb el suport parlamentari dels socialistes (PSC, ERC i Comuns sumen 73 escons). En aquest cas, la presidència del Parlament recauria en una persona del PSC… He de recordar allò que ja he escrit moltes vegades que en política el no rotund és l’avantsala del si, encara que sigui amb condicions?… I aquí ho deixo…

  • Diumenge 28 de febrer de 2021

Continuen vives les manifestacions de protesta que des de fa una desena llarga de nits es venen repetint a Barcelona i a diverses ciutats de Catalunya i d’Espanya. També a Sabadell. La majoria d’aquestes manifestacions es desenvolupen, tal com ha de ser, de manera pacífica. Però com bé sabem i observem, no sempre és així. Ahir mateix, a Barcelona, la violència d’uns pocs va ser suficient per crear un clima de tensió i de risc que res no pot ni de cap de les maneres ha de justificar. La qüestió és que allò que havia començat com a exteriorització de la lluita per la llibertat d’expressió a hores d’ara serveix per canalitzar el malestar que sent la gent jove en dies de tantes i tantes dificultats. L’absència de la política en temps de tribulacions és, en qualsevol cas, la pitjor consellera en situacions d’aquesta mena en les que per a alguns tot s’hi val. Sobre tot això reflexionava jo aquest matí en la meva passejada habitual, mentre escoltava a tertulians i opinadors i recordava els primers versos que Màrius Torres plasmà en el seu poema “Febrer”.

“Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!–
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.
 
El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se’n nodreixen poc a poc.
Tot és tebi i frisós com davançant el foc.”
de la pròxima primavera.”

(Si voleu continuar amb la lectura d’aquest diari cliqueu aquí).