Sisè lliurament

(Si voleu llegir l’anterior lliurament d’aquest diari, cliqueu aquí)

  • Dijous 1 d’abril de 2021

Per un casual, aquest matí, abans de sortir de casa disposat a emprendre la meva passejada matinera habitual, m’he trobat davant del comentari que fa un any, coincidint amb la diada de Dijous Sant, vaig escriure en aquest meu diari pandèmic. Després de rellegir-lo –i vés a saber ben bé per què–, no m’he pogut estar d’extreure’n el parell de passatges que ara reprodueixo. El primer diu així: “Mentre anava a recollir els diaris al meu quiosc habitual, m’he dedicat a observar el meu entorn i no m’he pogut estar d’evocar els dies més sants (dijous, divendres i dissabtes) de les setmanes santes de la meva infantesa, en els quals els vials de la ciutat quedaven muts i deserts, atès el confinament al qual, per raons estrictament d’ordre religiós (eren temps del nacional-catolicisme), quedàvem sotmesos i que, excepcionalment, trencàvem per assistir als oficis i ritus litúrgics propis dels dies sants”. El segon ho fa d’aquesta manera: “Fart d’escoltar els mateixos discursos i retrets de sempre, he tancat la ràdio amb la sensació que tothom assegura tenir els millors remeis i solucions”… És evident que els dies passen, de la mateixa manera que els records d’infantesa ben poc es corresponen sortosament amb l’actualitat a despit que les vivències de dies no massa pretèrits malauradament continuïn inamovibles… (Només cal sinó, anar a les hemeroteques o a les fonoteques per llegir i/o escoltar les declaracions que es feien ara fa un any i les que ara es fan jugant de manera impúdica amb el nombre de víctimes ocasionades per la pandèmia aquí i allà).

  • Divendres 2 d’abril març de 2021

Em llevo escoltant les notícies que encapçalen els informatius del dia que són un reflex fidel del moment pel qual des d’un punt de vista sociosanitari estem transitant. La primera, parla de l’increment incessant de nous contagis, amb la Rt disparada i a l’alça, que indica que estem a les portes d’una quarta onada de la pandèmia. La segona, narra la sortida massiva de vehicles ahir de les grans ciutats a la cerca, els seus ocupants, d’indrets on passar els dies de sojorn que la Setmana Santa proporciona. El contrapunt l’estableix el fet que la vacunació sembla haver entrat en una fase d’acceleració que és susceptible d’apaivagar els efectes de la quarta onada vírica. Amb aquest rerefons acaro la recta final del meu recorregut pel Ripoll, a la cerca dels vells molins, vapors i fàbriques i altres elements patrimonials que al seu pas per Sabadell el flanquegen. Ho faig visitant el molí fariner de Sant Oleguer (avui rehabilitat i reconvertit en alberg municipal) que data de finals del segle XVII i del que se’n conserva la paret de la bassa on s’acumulava l’aigua i el carcabà doble (canal de fusta entre la tremuja i la mola) en la que hi havia els rodets horitzontals que impulsaven les moles. Tot i això, el seu aspecte actual després de la rehabilitació que en va fer l’Ajuntament de Sabadell, és el propi dels molins del segle XVIII a despit de les modificacions que amb el pas dels anys ha sofert amb la desaparició de la xemeneia adossada a la façana de quan el molí era rentador de llana (1831) inclosa. Posteriorment (1885), el molí va esdevenir fàbrica de cartró que va estar activa fins als anys seixanta del segle XX. El de Sant Oleguer és l’únic molí del terme municipal de Sabadell en el que hom hi pot veure una roda hidràulica en el seu emplaçament original malgrat es tracti d’una rèplica de l’original que estava molt malmesa. Avui el molí –integrat en el conjunt d’equipaments de la bassa i complex esportiu de Sant Oleguer— ha esdevingut un espai polivalent amb dormitoris en els que poder albergar a grups de persones.

  • Dissabte 3 d’abril de 2021

Som al bell mig de les minivacances de Setmana Santa i de veres que no cal ser massa espavilat ni tampoc haver de reflexionar massa per adonar-nos que els clars i els obscurs s’alternen des de fa dies sense solució de continuïtat. Així, mentre assistim al desplegament d’una campanya accelerada de vacunació, després de tants i tants dubtes generats, observem com els indicadors pandèmics no paren d’augmentar cada dia que passa. Que mentre aquí quedem en l’espera de veure què passa abans de dictar noves mesures restrictives quant a la mobilitat dels ciutadans per tal de frenar la progressió de la que ja és la quarta onada pandèmica, al país veí de França –que per cert porten força temps immersos en més limitacions que no pas nosaltres— s’enduriran avui mateix les restriccions horàries i de desplaçament. Que mentre en el nostre país (el d’aquí) s’està pendent d’un acord trilateral (ERC-JuntsxCat-CUP) que permeti desencallar la investidura de president i la formació de Govern, les negociacions que ho han de permetre no només es troben incomprensiblement aturades ateses les urgències que davant nostre tenim, sinó que si ens atenem a les declaracions dels uns i dels altres (que aquestes sí que no estan de vacances), a cada moment que passa apareixen nous condicionants que dificulten que les coses puguin acabar bé i que si hi acaben sigui a costa d’una minva de confiança que és el que menys ens convé. I així anem!

  • Diumenge 4 d’abril de 2021

Diumenge de Pasqua. De Pasqua de Resurrecció pels cristians. De Pasqua Florida i de celebració per a tothom, arran l’explosió de la natura que sol acompanyar-la. Diada de tradicions nostrades i punt de partida dels dies en els que els aplecs, trobades i romiatges haurien d’abundar i que qui sap si enguany, per mor de la pandèmia i per segon any, veurem també esporgats. Malgrat tot, la Pasqua d’enguany, almenys pel què fa al grup d’edat al qual pertanyo i des d’un punt de vista estrictament sanitari, és tanmateix jornada d’esperança. No endebades ahir, el secretari general del departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, Marc Ramentol, anunciava que a partir del proper dilluns 12 d’abril ens seria administrada la vacuna als majors de 70 anys. Esperem que així sigui i que aquest no es tracti d’un anunci més que després, per les causes que sigui i amb les excuses de sempre, quedi posposat. En qualsevol cas, a tothom i a “totdon” que tinguem tant una bona Pasqua com un millor mes d’abril (que bona falta ens fa),  mes de les flors i de les “aigües mil”. Acompanyo aquest desig amb el suggerint i oportú poema Abril de Marina Antúnez.

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.

Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.

  • Dilluns 5 d’abril de 2021

Mentre amb preocupació escolto l’editorial d’avui d’El matí de Catalunya Ràdio que, intueixo, va més enllà de la simple crítica a la UE per la gestió de les vacunes, i em pregunto què hauria estat de nosaltres en la crisi sanitària i econòmica desencadenada per la pandèmia sense la UE, m’arribo fins el límit de Sabadell amb Barberà del Vallès on s’hi havia aixecat el Molí d’en Gall (documentat a finals dels segle XIV) molt vinculat a Sabadell, tant per qui en feia ús com per les aigües que en rebia provinents de la sèquia Monar. Un molí que va ser fariner, bataner i paperer i que fins el 1658 era conegut com d’en Font i a voltes com d’en Torres i després com a Molí d’en Gall o d’en Gai. Del molí ja no en queda res. I és en aquest punt que culmino aquí el meu particular recorregut a la cerca dels molins i vapors del Ripoll al seu pas per Sabadell, sense els quals no és possible entendre el procés d’industrialització que a partir de finals del segle XVIII és desencadenà a la ciutat. De retorn a casa m’acosto fins la fàbrica de Can Quadres, una antiga filatura d’estam aixecada a finals del segle XIX d’acord amb un projecte de l’enginyer Narcís Nonell del que segons la Wikipèdia en destaca “la repetició d’un mòdul de set metres d’amplada, amb coberta a dues vessants –la del nord vidrada per aconseguir la il·luminació natural de l’interior– que cobreixen una gran superfície estesa en les dues direccions ortogonals, un procediment que s’acostava al de dent de serra sense arribar-hi. Al sud i a l’oest, aquest sistema quedava limitat per dues naus convencionals, amb la caldera situada al centre de la de migdia [capaç de moure una màquina de vapor de 100 cavalls de potència]”. A ressaltar que la casa del director de la factoria dins del conjunt fabril es trobava aïllada davant la façana principal.

  • Dimarts 6 d’abril de 2021

No podia acabar el meu particular recorregut pels molins i vapors del Ripoll al seu pas per Sabadell sense prestar atenció a la sèquia Monar (o rec Monar, topònim que procedeix del llatí moliner), la xarxa hidràulica construïda i modificada al llarg dels segles responsable de fer  arribar l’aigua als conreus, als molins i a les fàbriques del riu segons es desprèn dels darrers estudis realitzats que coincideixen en assenyalar que més que parlar –com inicialment se suposava d’una sola sèquia d’uns 20 qms. de recorregut, la construcció de la qual (segle X) seria atribuïda als monjos de Sant Llorenç del Munt i que aniria des del Pinetó (Castellar del Vallès) fins a tocar de la desembocadura del Ripoll al Besós–, cal fer-ho d’un conjunt de sèquies o de recs que s’anaren construint al costat del riu segons creixien les necessitats dels molins que s’anaven construint. Així és com amb el pas dels temps, cada molí –o cada dos o tres— es dotaren de la seva pròpia resclosa i sèquia que acabaren per unir-se les unes amb les altres. És així com s’ha conclòs que al seu pas per Sabadell, el Ripoll comptava amb tres sèquies que respectivament arrencaven del Molí del Rieral (en el límit del terme de Castellar del Vallès amb el de Sabadell), del Molí d’en Mornau i del molí de l’Amat. Amb les transformacions industrials de finals del segle XVIII i inicis del XIX les sèquies es modificaren per crear-ne una de nova –la  sèquia Monar– que s’uniria a les preexistents que en aquest cas arrencava del Molí d’en Torrella i després de passar per l’Horta Major, finalitzava el seu recorregut una vegada superat el Molí d’en Gall, ja en el terme de Barberà del Vallès. Amb la riuada de 1962, les sèquies es malbarataren i les que quedaren entraren en un procés de degradació irreversible de tal manera que els pocs trams que encara són visibles és arran l’aprofitament que els hortolans n’han fet. Al tornar a casa assisteixo al nou capítol processista desencadenat per les declaracions de l’advocat i fins ara membre de la mesa del Parlament Jaume Alonso-Cuevillas. Viure per a veure!

  • Dimecres 7 d’abril de 2021

Fins ahir, des d’aquest mateix espai, us donava notícia dels molins i vapors que podíem trobar al llarg del riu Ripoll al seu pas per Sabadell que al costat d’altres instal·lacions complementàries, ens permetien disposar d’un major coneixement d’algunes de les bases sobre els quals es sustentà el procés d’industrialització i d’especialització tèxtil de la ciutat. I una d’aquestes instal·lacions complementàries fou el forn de calç de Ribatallada que avui he visitat i que podem veure a tocar mateix dels límits de terme entre Sabadell i Castellar del Vallès, aprofitant el desnivell del terreny que la construcció d’aquesta mena de construccions requerien, al costat mateix del torrent de Ribatallada del que en pren el nom. El forns de calç, com els d’obra, pertanyen al gènere d’instal·lacions preindustrials des de les que es fabricaven materials destinats a la construcció de fàbriques o de masies. Dels primers (els de calç), el de Ribatallada n’és una molt bona mostra; dels segons (els d’obra) en tenim dos exemples molt a prop de Togores en terrenys de Can Vilar. En general, si ens atenem a la nodrida presència de construccions preindustrials que trobem al llarg de riu o en les seves proximitats (molins, sèquies, hortes, pous de glaç, forns de calç, forns d’obra…) haurem de concloure que la del Ripoll és sens dubte una de les conques més interessants a l’hora d’entendre el procés d’industrialització de Catalunya entre finals del segle XVIII i inicis del XIX. Tot això ho explico el dia després que Pedro Sánchez anuncia que el 9 de maig no es prolongarà l’estat d’alarma mentre els contagis no deixen de créixer…

  • Dijous 8 d’abril de 2021

El dia comença força trasbalsat. No només des d’un punt de vista meteorològic sinó que també des de les òptiques sanitària i politicoeconòmicosocial que es compliquen cada dia que passa. Veiem-ho! Pel què fa a l’òptica sanitària, la quarta onada de la pandèmia ens arriba de costat amb la polèmica sobre els efectes secundaris de la vacuna d’AstraZeneca que des del primer moment ha estat sempre en el punt de mira de les autoritats científiques i sanitàries d’aquí i d’Europa. Polèmica que no fas més que posar en qüestió immerescudament la confiança en la bondat de les vacunes que, com tots els medicaments, són susceptibles de comportar efectes secundaris no desitjats. Clar que tot sembla indicar que ens trobem davant d’una guerra entre farmacèutiques i interessos econòmics. Malament anem quan a la salut s’avantposen interessos que poc tenen a veure amb la qualitat de vida. Des de l’òptica politicoeconòmico social, les coses no pinten massa millor ni a Espanya, ni tampoc a Catalunya on els partits independentistes continuen a la brega sense que res faci suposar que es pugui elegir president a curt termini i que quan l’elecció es produeixi ho sigui amb garanties suficients d’estabilitat pel Govern que s’acabi conformant. És el què passa quan darrera una aspiració legítima com la independència, no hi ha un projecte polític solvent i un full de ruta que l’avali. I mentre això passa, hom té la sensació –i voldria creure que solament es tracta d’una sensació– que estem perdent pistonades quant a la recuperació de la força productiva del nostre país i, en conseqüència, de l’economia i de les seves derivades socials ja que mentre altres miren cap el futur, nosaltres continuem encallats en el present i en els posturismes que a enlloc porten, no fos cas que hi hagi qui ens titlli d’impurs.

  • Divendres 9 d’abril de 2021

A despit que davant nostre tenim dades econòmiques que són mínimament encoratjadores, la manca de consensos i la crispació que avui presideix la política d’allà i d’aquí, contribueixen a frenar la urgent i necessària recuperació productiva en temps de tantes i tantes incerteses socioeconòmiques. Per centrar-nos, però, al què passa aquí a casa nostra –que al cap i a la fi és el què més em preocupa i ens ha de preocupar–, constato una vegada més que res no està passant malgrat hagin transcorregut vuit setmanes des de les eleccions del 14-F que segons se’ns deia l’endemà mateix per part de les forces independentistes, ens conduirien a l’elecció de president i al nomenament de nou Govern en pocs dies atès que el país no es podia permetre continuar per més temps en l’atzucac polític en el qual es trobava. Portem, d’altra banda, 6 mesos amb un vicepresident en funcions de president d’un Govern que alhora està en funcions i que no pot moure fitxa al estar sotmès als designis que les negociacions entre socis de Govern imposen. Negociacions en les que JxCat es nega a acceptar que no va ser ell sinó ERC qui va guanyar les eleccions i que això no obstant disposa de capacitat suficient per mantenir als republicans subjugats als interessos de Waterloo, tot i que des d’un punt de vista parlamentari, disposen d’altres cartes a jugar. Tanmateix fa 13 mesos que el llavors president Quim Torra va donar per acabada la legislatura després d’haver “llençat la tovallola”, tal com ell mateix explica en el seu llibre Les hores greus on hi narra els dies durs del seu confinament, explica el seu pensament, justifica la seva activitat política i confessa la solitud i el desengany que en molts moments l’embargaven. És en aquest context de 13 mesos de no-Govern i de manca de presa de decisions, que em preocupa molt que mentre arreu hi ha qui està fent la feina per sortir-se’n de la pandèmia i dels seus efectes de la millor manera possible, aquí continuem encapsulats en bombolles que impedeixen treure partit de les oportunitats que tenim i que malgrat tot continuen essent moltes encara que també, cada dia que passa, una mica menys…

  • Dissabte 10 d’abril de 2021

D’entre les moltes singularitats sabadellenques en sobresurt el fet que la ciutat disposi de dos parcs com a espais de transició entre l’urbà i el rural, en el que superposen diverses franges que van des de la ruralitat més o menys marcada fins a una de més reduïda d’acord amb la distància que les separa de la ciutat central. M’estic referint al Parc fluvial del riu Ripoll, a l’est, i al Parc Agrari, al nord-oest. Del primer n’he parlat a bastament. Del segon n’he fet referència en algun moment. D’aquí que deu ser oportú ampliar detalls d’aquest parc agroforestal protegit no urbanitzable que s’estén entre el límits de Sabadell amb Sant Quirze del Vallès, Terrassa i Matadepera i els dels barris de Castellarnau, Merinals, Can Gambús, Can Llong i Ca n’Oriac on, pràcticament, entronca amb el Parc fluvial del Ripoll. El Parc, que combina boscos i torrents amb terres de conreu de secà i regadiu, fou creat per l’Ajuntament de Sabadell l’any 2009 sota l’impuls del llavors regidor de Sostenibilitat i Gestió d’Ecosistemes, Ricard Estrada i Arimon. L’objectiu: preservar el territori i garantir la continuïtat de l’activitat agrícoloramadera i fer-la rendible econòmicament. En el Parc, que ocupa 586 hectàrees hi trobem elements representatius del patrimoni natural i arquitectònic de la ciutat, en un entorn que combina propietat i gestió privada (78% del total) amb propietat i gestió pública (22% del total). La gènesi del Parc Agrari cal cercar-la a principis dels anys vuitanta del segle passat quan la pressió urbanística feia perillar la pervivència de l’espai agrícola de l’entorn de la ciutat i els pagesos es mobilitzaren per reclamar l’atenció de l’administració. De les converses se’n derivà la signatura d’un protocol el 1987 entre la Unió de Pagesos i l’Ajuntament de Sabadell que es comprometia a canviar el Pla General vigent per incloure-hi la figura del Parc Agrari i d’aquesta manera protegir els terrenys del Parc com a explotacions agrícoles i forestals i fomentar-ne el coneixement. El primer objectiu s’ha assolit. El segon, malauradament, no encara.

  • Diumenge 11 d’abril de 2021

Avui, mentre caminava per la riba del Ripoll i passava per la Font dels Gitanos que brolla una mica més avall del conjunt arquitectònic de Sant Vicenç de Jonqueres, no m’he pogut estar de rememorar els anys d’infantesa quan amb el pare i amb algun dels meus germans aprofitàvem les tardes dels diumenges de primavera i d’estiu per fer una passejada i arribar-nos fins alguna de les fonts del rodal i, de passada, recollir-ne una garrafeta d’aigua. Una de les fonts que més sovintejàvem era la de Can Llobateres, al límit dels municipis de Sabadell amb els de Barberà del Vallès, lloc ideal per a fontades. L’aigua de mina que de la font rajava gaudia de gran renom atesa la qualitat que se li atribuïa, la qual cosa feia que durant la setmana hi acudissin aiguaders per a proveir-se’n i vendre-la després al detall a les famílies sabadellenques que per reclamar-la deixaven garrafes i càntirs a les portes de casa. La font pren el nom d’una antiga masia que al seu torn el dona al jaciment paleontològic del Miocè superior (datat de fa uns 9.5 milions d’anys), descobert el 1926 arran les obres de construcció de la carretera de Sabadell a Mollet del Vallès. Jaciment que sota la direcció del paleontòleg sabadellenc doctor Miquel Crusafont, el 1948 començà a excavar-se d’una manera regular. Ben aviat, del jaciment, començaren a aflorar-ne restes de mamífers fossilitzats, enterraments de l’edat de ferro i restes d’un poblat i forns ibèrics. Però seria uns anys més tard quan el també paleontòleg Salvador Moya, en una nova campanya d’excavacions, posaria al descobert les restes de l’esquelet d’hominoide primitiu de l’espècie Dryopithecus laietanus que varen ser popularitzats amb el sobrenom de Jordi.

  • Dilluns 12 d’abril de 2021

La setmana comença amb una matinada de dilluns plujosa que de mica en mica ha anat  escampant deixant entreveure uns clars i obscurs que sense solució de continuïtat i excepcionalment deixant la vessant política a banda, també s’alternaran al llarg de la jornada no només quant a la meteorologia i a l’escenari sanitari al qual la pandèmia ens té fermats, sinó que també afectaran a l’àmbit esportiu ciutadà. Ha estat precisament la pluja matinera –que a despit de trobar-nos en el mes de les aigües mil feia dies que els sabadellencs esperàvem–, la que m’ha aconsellat quedar-me a casa i substituir la meva habitual caminada matinera per la tediosa sessió de bicicleta estàtica que si quelcom té de positiu, és que permet escoltar els primers informatius del dia amb major atenció i comoditat. Gràcies a això m’he assabentat que pel què fa a l’administració de les vacunes tampoc ara s’acompliran les promeses que només fa una setmana es van fer, ja que ni les persones majors de 80 anys han estat totes vacunades com se’ns deia ni tampoc –llevat de casos rars que com les meigas de “haberlas haylas”— s’ha començat la fase de vacunació dels que ens trobem en la franja d’entre els 70 i 79 anys. Per contra, he escoltat l’anunci de que a partir de dimecres que ve començaran a inocular-se les persones d’entre 65 i 69 anys que és una altra de les franges d’edat fins ara oblidades. Com escrivia fa uns dies, més valdria deixar de fer tants anuncis que si alguna cosa aconsegueixen és posar neguitós i desorientar al personal. Ja diu la dita que “val més un té que no pas dos te’n daré!”. Així és que paciència en l’espera que en el mòbil ens entri l’SMS que ens indiqui que la nostra hora –la de la vacuna!— ha arribat. Pel què fa a l’àmbit esportiu sabadellenc, el clar el  protagonitzen les waterpolistes del C.N. Sabadell que ahir aconseguien la seva dissetena –dis-se-te-na!– copa de la Reina enmig d’un silenci mediàtic clamorós. Per contra, l’obscur el liderava el C. d’E. Sabadell que també ahir veia com se li complicaven molt les possibilitats de romandre a la segona divisió la propera temporada. Clar que l’esperança és el darrer que s’ha de perdre. Però així són les coses…

  • Dimarts 13 d’abril de 2021

Recordava avui quan caminava pels entorns de Sabadell que devia rondar els meus 10 o 11 anys quan en una calorosa tarda d’estiu un company ens parlà –a mi i a un parell d’amics més— d’una font que es trobava prop de Can Pagès a tocar d’un torrent fluent del riu Ripoll, a la qual s’accedia a través d’un corriol que partia de la masia. L’explicació que de l’indret i de la font ens en va fer el nostre amic, serví per a despertar-nos la curiositat preadolescent fins al punt que ens plantegéssim anar-la a visitar sense, però, que els nostres pares ho sabessin, no fos cas que en conèixer les nostres intencions ens ho impedissin. Així va ser que l’endemà, a primera hora de la tarda, amb l’excusa d’anar a jugar en algun indret prop de casa com ho fèiem cada dia i proveïts d’esperit aventurer, ens trobarem a la plaça de la Creu Alta i des d’allà, resseguint la carretera de Castellar del Vallès ens arribàrem fins Can Pagès. Des d’un lateral de la masia, per un pendent pronunciat, descendirem cap un torrent i el cap d’uns 200 metres, a esquerra, en una raconada del camí hi descobrirem dues petites galeries paral·leles, rectilínies i interconnectades construïdes amb la finalitat de captar aigües de les que menava la font. Va ser així com els meus companys i jo descobrirem no només la font de la Tosca –que deu el seu nom a la pedra tosca que amb el pas dels anys s’hi ha anat acumulant i que és coneguda també com font dels Degotalls per l’aigua que vessa de les parets–, sinó que també un dels espais naturals més singulars i relaxants en temps pandèmics del rodal sabadellenc i que més sovint he visitat al llarg dels anys: el torrent de Colobrers.

  • Dimecres 14 d’abril de 2021

Doble coincidència de dates avui. D’una banda, la del 90è aniversari de la proclamació de la II República que havia de veure truncada la seva trajectòria arran el cop d’estat propiciat per una part de l’exèrcit espanyol al que seguí la guerra civil i la dictadura –dura, profunda i llarga— del general Francisco Franco que no havia d’acabar fins la mort del dictador. De l’altra, s’acompleixen dos mesos des de les eleccions al Parlament de Catalunya sense que a hores d’ara res no faci suposar que ni tan sols ens trobem a les portes d’un nou debat d’investidura i menys encara de la conformació d’un Govern disposat a acarar amb decisió, acció i sobretot diàleg els molts problemes que com a país venim arrossegant des de fa tant i tant temps. En ambdues coincidències –i a despit de la significació ben diferent l’una de l’altra–, pensava aquest matí mentre deixava volar el meu pensament i fabulava sobre què hauria estat de nosaltres si l’experiència republicana dels anys trenta del segle passat no hagués estat trepitjada per un feixisme ferotge, que dit sigui de passada a Catalunya comptà amb aliats a despit que es vulgui amagar. L’experiència republicana durà 8 anys dels quals 3 foren de guerra i, això no obstant i malgrat la polarització que dominava la vida ciutadana, el balanç de feina feta, fou positiu especialment pel què fa a drets socials. Imaginava tanmateix com seria avui Catalunya si els nostres representants polítics es posessin les piles d’una vegada i a partir de les experiències viscudes –recents i no tant–  es proposessin com a objectiu el recuperar el més aviat possible la confiança de la ciutadania en el país i en les institucions com a pas previ i necessari, encara que no suficient, per aprofundir en la democràcia i assolir altres metes d’entre les quals la República –independent o no– n’és legítimament un d’ells, encara que no pas el prioritari en aquests moments de tantes tensions polítiques i socials.

  • Dijous 15 d’abril de 2021

Abans d’ahir escrivia aquí mateix com vaig descobrir el Torrent de Colobrers, un dels espais naturals més espectaculars del rodal sabadellenc. Espectacularitat que li ve donada, d’una banda, per la bellesa intrínseca de l’indret pel qual el torrent discorre encaixonat des del límit del terme municipal de Sabadell, procedent de Castellar del Vallès, fins que desguassa al riu Ripoll. De l’altra, per la varietat de la flora (bardissars, heures, pollancres, saücs i demés espècies pròpies de la vegetació de ribera) i de la fauna (ocells com el pit-roig, cargolet, oriol i rossinyol, en convivència amb el toixó i la fagina, la granota verda, el gripau, la salamandra i un sense fi d’invertebrats). L’aigua que discorre pel torrent li prové de la font de Can Moragues i dels rics aqüífers de la zona. Un dels punts més singulars del curs de l’aigua és La Foradada, resultat de l’acció dels pagesos que en el seu moment i per tal d’evitar que se’ls inundessin els horts a cada torrentada, decidiren foradar el morrot que obligava al torrent a serpentejar. A fer notar que el 1981 un vessament de fuel va fer perillar la biodiversitat i l’equilibri mediambiental de l’indret i que el 1991, l’Ajuntament de Sabadell a través del Taller de Medi Ambient La Salut, hi va construir unes passeres alhora que es barraren accessos per delimitar-ne un únic traçat per tal d’estalviar l’erosió del paratge a despit que des de llavors han estat diverses les torrentades que han obligat a refer camins i passeres. Quan torno a casa, em trobo a l’ordinador un correu electrònic en el que se m’adjunten uns indicadors que fan feredat i dels que en sobresurt que un de cada quatre sabadellencs precisà d’algun tipus d’atenció social durant l’any 2020, quan l’any 2019 aquesta proporció havia estat d’un de cada deu ciutadans… Crec que qualsevol comentari és sobrer.

  • Divendres 16 d’abril de 2021

Aquest matí, des del torrent de Colobrers i acompanyat d’un bon amic, hem anat fins la font i el mas de Can Moragues (una masia que data del segle XVI de la que en sobresurten dues finestres renaixentistes així com dues portes adovellades) per després seguir cap a l’ermita i casa de Togores (de la que en vaig parlar fa algunes setmanes), per retornar cap a casa tot passant per la Torre del Canonge, una masia d’origen medieval (segle XII) propietat dels Togores, i molt possiblement és un dels edificis rurals del rodal sabadellenc més interessants tant des del punt de vista arquitectònic com de l’arqueològic. No obstant i això, llastimosament, la casa fa temps va ser abandonada i avui solament en podem veure dempeus l’estructura principal i alguns elements com, per exemple, tres arcades de pedra que podrien pertànyer a un celler que es trobava emplaçat a la part occidental del mas. D’entre els elements d’interès arqueològic en podem destacar “un conjunt de cups circulars de vi, un forn de pa amb cambra i cendrer, una finestra situada a la façana posterior construïda amb carreus treballats, una dovella central sobre la porta d’entrada amb la inscripció d’una data (1854), així com una pedra relacionada amb un dels cups que mostra també una data inscrita (1775), possible data de conversió de la sala en celler i les restes d’antics espais associats al cos principal”, segons s’explica a http://www.sabadell.net. El conjunt inclou una capella del segle XVII, separada de la casa, que es troba també en estat ruïnós. De la meva infantesa me’n resta ben viu el record de veure la masia habitada quan amb el pare hi passàvem per anar a Togores en ocasió de l’aplec anyal que se celebra el dilluns de la segona Pasqua.

  • Dissabte 17 d’abril de 2021

Després d’una nit freda i plujosa, el dia s’aixeca clar i lluminós com escau a la primavera que per definició és un període de l’any que es distingeix també pels canvis climatològics sobtats i a voltes fins i tot extrems que contribueixen a l’explosió de la natura en tots els seus ordres i sentits. Ja ho diu la dita que sentencia que “fins el setanta d’abril no et llevis el fil”. Només despertar-me, compulsivament engego la ràdio disposat a escoltar el primer informatiu del dia pel que m’assabento del manifest que la comunitat científica espanyola (representada per 82 dues societats de les que en formen part més de 200 mil professionals sanitaris), ha adreçat al president del Govern espanyol i als seus corresponents de les 17 comunitats autònomes, en el que d’entre altres coses reclamen que es treballi coordinadament per controlar la pandèmia i que en cap cas s’aturi el procés de vacunació. Penso que el manifest és, alhora, una estirada d’orelles absolutament pertinent davant l’espectacle –sovint grotesc–  el que des de la política se’ns ofereix a la ciutadania quan impúdicament es fa un ús esbiaixat de la crisi sanitària. Les paraules del poeta –en aquest cas de Joan Maragall— són suficientment clarificadores quant a allò que hauria de ser i que no és, sobretot –però no només– en política.

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis,
de cada paraula que diguis,
de cada peça que posis,
de cada cop de martell que donis,
depengués la salvació de la humanitat,
perquè en depèn, creu-ho.

  • Diumenge 18 d’abril de 2021

Avui, amb dos dels meus germans hem anat fins els que foren els dominis del  mas de Ribatallada, a tocar de Sant Julià d’Altura, parròquia a la qual varen pertànyer fins el 1904 quan en ocasió de la dissolució del municipi de Sant Pere de Terrassa, a diferència de la resta del seu territori que fou annexat a Sabadell, quedaren incorporats en gran part al terme de Castellar del Vallès. Les restes del mas els podem veure al cim d’un turó que s’aixeca just sobre la confluència dels torrent de Gotells i el Gran de can Font que al seu torn, a l’unir-se, formen el torrent de Ribatallada, un fluent del riu Ripoll pel seu marge dret. El mas va ser construït sobre les restes d’un castell (Castrum de Ripa incisa) que apareix documentat el segle XII quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el va donar al senescal Guillem Ramon. Com a testimoni del castell en resta un mur atalussat que recobreix el marge nord-est del turó i que podria correspondre a part de la muralla del castell. El mas tenia una planta irregular, obligada per l’estructura i dimensió del petit terreny més o menys pla del cim del turó sobre el qual s’assenta i també del resultat de les successives ampliacions que s’hi van fer entre els segles XVI i XIX en què va ser adquirit (1879) juntament amb les seves terres, per la Societat de Propietaris de la Mina d’Aigües de Sabadell que a sota mateix dels mas, el 1895, hi construí un embassament capaç d’acollir 10.000 m3 de les aigües que provenien de la mina de Ribatallada a les que més tard s’hi afegiren les del torrent de Gotelles; aigües que des d’aquí eren transportades a través d’una mina als dipòsits de la Mare de les Aigües –punt de captació d’aigua construït a principis del segle XVIII, en terres de Can Borgonyó on hi confluïen les aigües de les mines de can Llong i de Ribatallada per ser distribuïdes a la ciutat– a l’actual barri sabadellenc de Can Llong. A destacar que l’embassament va ser una de les principals fonts de proveïment d’aigua de les que disposava la ciutat fins que els aiguats de 1962 el van inutilitzar, la qual cosa obligà a la Companyia d’Aigües de Sabadell que l’havia adquirit el 1956 a buscar noves fonts de subministraments. De retorn a casa constato que les negociacions per formar nou Govern entre forces independentistes no avances i no només això, sinó que la CUP qüestiona part dels acords ja assolits amb ERC. Amb aquest panorama no és estrany que la gent estigui cada dia més farta dels nostres polítics.

  • Dilluns 19 d’abril de 2021

“Tenim presa” va ser un dels eslògans que es varen fer més populars quan el processisme es trobava en les seves hores més altes i se’ns deia que la independència la “tenim a tocar”. Era en tot cas la mateixa presa que ara no es tenen ERC i JuntsxCat per arribar a un acord que permeti formar un Govern estable després que, com se suposa, Pere Aragonès sigui investit president legítim de la Generalitat de Catalunya. El problema és, però, que a hores d’ara, quan solament queden cinc setmanes per a què soni la campana que anunciï que s’haurà d’anar a unes noves eleccions, qui té el comandament de la situació no és ERC que és la força independentista que les va guanyar, sinó JuntsxCat que juga les seves cartes amb la mirada posada a Waterloo més que no pas en les urgències de país i amb la intenció d’anar minant l’autoritat d’Aragonès en benefici de la de Puigdemont i el seu Consell per la República. El problema és, també, que la roda de les negociacions en la que s’han instal·lat ambdues formacions polítiques, al girar i girar sens parar, ha acabat per embadalir a la resta de partits, incapaços de plantejar alternatives solvents. Embadaliment que tanmateix s’ha traslladat als mitjans de comunicació que ja no saben què més dir. Mentre, la llista de tasques pendents augmenta i quan les entitats econòmiques i sobretot les socials truquen a la porta de l’administració, per tota resposta se’ls diu que “ara no toca” i que cal esperar a la formació del nou Govern. És amb aquest galdós panorama que encetem una setmana que té en la diada de Sant Jordi i per extensió en la cultura, un motiu suficient de celebració.

  • Dimarts 20 d’abril 2021

Avui, des de Can Rull i per la carretera de Terrassa m’he arribat fins a Castellarnau, el barri més senyorívol de Sabadell el qual pren el topònim de la nogensmenys senyorial mansió del mateix nom que el presideix coneguda també com a Torre de Berardo. De fet la mansió de Castellarnau acull un conjunt de tres edificacions: la masia de planta baixa i pis, la torre de defensa adossada a la cara est de la masia i una capella, que, respectivament, daten dels segles XIII, XVI i XVII. Al mas (avui restaurant)s’hi accedeix per un portal d’arc de mig punt adovellat al que acompanyen, a la façana, tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits. La torre és de planta quadrada amb una alçada de 16,91 metres. Consta de planta baixa i quatre pisos que són rematats per un terrat. A la segona finestra de la torre s’hi pot llegir l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575». Segons s’explica, la construcció d’aquesta torre es deu a la pugna que per qüestions d’herència sorgí entre els Viver, propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i els Borrell, propietaris de can Borrell (avui Castellarnau). La pugna consistí en veure quina de les dues cases era capaç de construir una torre més esvelta dins la seva propietat. L’aposta va ser guanyada pel primogènit de cal Maduixer que decidí que a partir de llavors el mas ostentaria el nom de can Viver de la Torre Bonica; un mas que el 1911 va desaparèixer engolit per la construcció del sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat. Per contra, la construcció de la torre havia d’arruïnar als Borrell que després d’aquest afer es varen veure obligats a vendre’s la propietat. Al tornar cap a casa i escoltar els informatius i titulars del dia, no em puc estar de pensar que quelcom va malament quan és la superlliga de futbol la que els obre en detriment d’altres qüestions que, suposadament, són bastant més transcendents…

  • Dimecres 21 d’abril de 2021

Per completar el meu comentari d’ahir en el que explicava els orígens de la masia que dóna nom al barri de Castellarnau, escriuré que aquest sector de la ciutat està flanquejat per dos torrents principals (el del pont de la Torre de Berardo i el de Can Feu) que geogràficament el delimiten. I entre aquests dos torrents en trobem un tercer torrent (el de Castellarnau) que s’unirà al de la Torre de Berardo per després acabar desembocant al Riu-sec tal com també ho farà el torrent de Can Feu. Si explico tot això és simplement per ressaltar la bellesa natural que acompanya els tres torrents, però en especial al de Castellarnau (que forma part dels espais naturals delimitats pels Parc Agrari de Sabadell), a la llera del qual es pot accedir des de la vorera sud de l’Avinguda de la Pau poc metres després d’haver superat el complex central dels Mossos d’Esquadra i que ens ofereix la possibilitat de fer un curt però molt interessant recorregut. Mentre visitava de nou aquest espai, reflexionava sobre l’efimeresa de la informació interessada que fa molt soroll per a no res, però que sovint serveix per desviar l’atenció sobre altres qüestions d’actualitat que requereixen respostes immediates. L’exemple el tenim en el fet que allò que ahir (la superlliga) va moure grans espais mediàtics, avui s’ha desinflat com si d’un globus punxat es tractés i, mentre, les qüestions socials i econòmiques de fons –i també les polítiques– continuen damunt la taula reclamant solucions que malauradament no arriben.

  • Dijous 22 d’abril de 2021

La meva passejada d’avui ha estat presidida per la reflexió sobre tres qüestions que, al meu entendre, donen dimensió de la problemàtica politicoeconòmicasocial per la qual estem travessant i que sens dubte marcarà i condicionarà escenaris de futur. La primera, se m’ha generat al veure un anunci de la nova CaixaBank resultat de la fusió d’aquest entitat amb Bankia que resa “ser els primers a l’hora d’acompanyar milions de famílies” i preguntar-me com encaixa aquest eslògan amb la realitat de l’acomiadament de 8.300 persones que ahir s’anunciava per part d’aquesta institució bancària i amb l’increment de sous de la seva cúpula dirigent. La segona reflexió deriva del procés i de les negociacions sine die entre ERC i JxCat que haurien de culminar amb la formació d’un nou Govern adduint que no cal córrer perquè el què cal és segellar un bon pacte tot sabent que com més tardi en produir-se el pacte, més mal pacte serà precisament perquè haurà evidenciat que per arribar-hi haurà estat necessari massa esforços i temps que en cap cas i per experiència seran garantia de bon Govern. La tercera reflexió és conseqüència de la preocupació que em genera que el candidat a ser el nou president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, a diferència de Carles Puigdemont sigui tan reticent a comparèixer públicament, donar explicacions i defensar l’actitud del seu partit. I això més en uns moments en els que més falta fa generar i liderar empaties a tots nivells que coadjuvin a sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. El resultat comú de les tres reflexions m’ha entristit pel fet d’adonar-me que són els que directament o indirectament tenen més responsabilitats en la governança del país, són alhora i paradoxalment els que amb el seu comportament es mostren més irresponsables quan es tracta de gestionar els efectes de la crisi pandèmica.

  • Divendres 23 d’abril de 2021

Diada pandèmica de Sant Jordi també la d’avui, encara que sortosament ben diferent de la que vàrem viure ara fa un any, confinats com estàvem a casa, sense possibilitats de sortir al carrer i de gaudir del plaer que proporciona el passejar envoltats per l’aroma que desprenen roses i llibres. D’aquest any llarg que portem vivint sota el pes opressiu d’un coronavirus que per acció de les vacunes estem a prop de poder vèncer, ens en quedaran fixats per sempre més molts records. Alguns, molt punyents, com els que tenen a veure amb les persones estimades que ens han deixat i de les quals no ens hem pogut acomiadar com hauríem volgut poder-ho fer. D’altres, més esperançadors, com el de la dada que ens diu que en un any s’han venut a casa nostra un tres per cent més de llibres que no pas en l’any anterior. Cert és que una rosa no fa estiu, però sí que anuncia que el bon temps el tenim a tocar… Tant de bo el bons temps –els bons temps en tots els ordres i en tots els sentits—ens arribin prompte. ´Es amb aquest desig juntament amb el de que passem un bon dia, que us deixo amb el poema El llibre de Joana Raspall:

  • Dissabte 24 d’abril de 2021

En la paradoxa de la tolerància, Karl Popper escriu que “la tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància. Si estenem la tolerància il·limitada fins i tot a aquells que són intolerants; si no ens trobem preparats per defensar una societat tolerant contra les presses dels intolerants, el resultat serà la destrucció dels tolerants i, juntament com ells, de la tolerància. (…) Hem de reclamar, en el nom de tolerància, el dret a no tolerar la intolerància”. Una reflexió precisa que ve molt a tomb després de veure com ahir a Madrid, en el decurs d’un dels debats electorals que precedeixen les eleccions madrilenyes a la SER, els amants de la bronca per la bronca com a gran argument, aconseguien la fi que perseguien: fer saltar pels aires les normes de comportament cívic consubstancials amb la democràcia. Per reflexionar-hi! Més en temps en els quals el feixisme –els feixismes– treuen partit dels desencisos de la ciutadania i de la feblesa de la democràcia per a fer-se amb el suport d’aquells sectors socials que queden enganxats per l’actitud xulesca i les proclames demagògiques que emanen dels seus líders contingudes en el discurs altisonant que formulen contra l’establishment (polític liberal i mediàtic) que utilitzen per amagar el menyspreu que senten cap a qualsevol forma d’humanisme, l’odi que professen envers la fragilitat humana (masclisme, racisme, xenofòbia…) i la visió cabdillista amb la qual conceben l’exercici del poder. Al feixisme, als totalitarismes, se’ls combat amb arguments i, sobretot, evitant caure en el joc pervers de la bronca per la bronca, a partir de la qual se’ls acaba atorgant el protagonisme que persegueixen i que per definició els hauria de ser negat. Al feixisme se’l combat i si no se’l combat vol dir que s’hi col·labora. És en aquest context que de la mateixa manera que em declaro –com ho fet sempre–  militant de no ser tolerant amb aquell que no ho és, també ho faig del principi del meu respecte a les persones, pensin com pensin, sempre que elles també em respectin.

  • Diumenge 25 d’abril de 2021

A partir de les masies del terme municipal sabadellenc és més fàcil apropar-nos a la història i al millor coneixement de l’evolució econòmica que es deriva de l’explotació i de la vida al camp i, tanmateix, de la humana a través els canvis de nom, de la propietat i de les vicissituds viscudes per les famílies que n’han estat i que en són les propietàries, i la dels seus masovers i jornalers. D’aquí que oportú ha de ser continuar-ne fent la seva enumeració, encara que sigui d’una manera succinta. Per això, aquest matí, mentre caminava en direcció a Matadepera per la popular “ruta del colesterol”, he prestat més atenció a les dues masies que ens queden a esquerra del camí, abans no s’arriba al trencall que condueix al conjunt de Sant Julià d’Altura. Són les masies de Ca n’Ustrell i de ca n’Argelaguet, ambdues de propietat privada i avui integrades dins l’àmbit del Parc Agrari de Sabadell. De la primera se’n té notícia en el segle XIII quan se la coneixia com a Mas de l’Hospital per passar a ser denominada Mas Prat de la Bassanta entre els segles XIV i XV abans que a tombants del segle XIX-XX adoptés el topònim sota el qual avui la coneixem. Del conjunt constructiu dominat per una torre gòtica de defensa de gairebé 15 metres d’alçària amb quatre finestres per banda menys per la de sol ixent que en té dues, externament en destaquen la porta adovellada amb una finestra gòtica i una altra de renaixentista al damunt. La segona masia, ca n’Argelaguet, es troba documentada l’any 1537, encara que es creu que la masia actual s’edificà sobre les restes d’una masia més antiga. Com a elements externs sobresortints hi podem veure una majestuosa porta adovellada, amb un gravat amb efígies, el monograma de Jesús i una finestra d’estil renaixentista. La masia està envoltada per un mur de tanca amb dos portals, un a nord i l’altra a sud. Mentre les observo i imagino històries i trifulgues passades pels seus estadants, no puc deixar de pensar amb el present del país quan les diferències continuen planant entre ERC i JxCat i dificulten la formació de Govern fins al punt que el candidat a ser investit president, el republicà Pere Aragonès, ha posat un nou termini per l’acord que situa en el 1r de maig (el primer havia estat fixat pel 23 d’abril) abans ERC no es decideixi per a una nova estratègia que li permeti formar Govern, encara que sigui en minoria. Malauradament, les coses no pinten massa bé ni per l’independestisme ni, el què és el pitjor, pel país al que a hores d’ara li cal sobretot poc soroll…

  • Dilluns 26 d’abril de 2021

És sabut que un bon nombre de barris sabadellencs deu el seu topònim que els identifica masies preexistents que són les que, alhora, ens fan memòria del passat rural de la ciutat. A banda d’aquestes masies de les que tothom en coneix el nom, n’hi ha d’altres de les que solament ens en queda el record (cas de Can Borgonyó) o que han quedat plenament integrades en la trama urbana com és el cas de la Granja del Pas i de Can Viloca, ambdues  al sud de la ciutat, just al límit del terme sabadellenc amb el de Barberà del Vallès. De les dues masies, la més popular és sens dubte la Granja del Pas que s’aixeca al nord del Parc Central del Vallès i que trobem “documentada des del segle XIV i que, havia estat coneguda com a mas Castellar i mas Murtra. Al segle XVIII passà a mans dels Font i prengué el nom de can Font del Pla, aleshores dedicada a conreus de secà, bàsicament cereals i vinya. El 1901, Santiago Pascual comprà la finca i l’anomenà Granja del Pas per la seva proximitat al pas a nivell del tren [ferrocarril de Barcelona a Manresa], aconseguí la concessió del reg i transformà la finca en regadiu i en granja lletera” tal com s’explica en el nomenclàtor dels carrers de Sabadell. Fins el 1959 –que va ser quan el barri de la Creu de Barberà s’annexionà a Sabadell–, la granja pertanyia al terme municipal de Barberà del Vallès. Durant la dècada dels anys noranta del segle passat, l’alqueria fou cedida pels seus propietaris (la família Pascual) a l’Ajuntament de Sabadell que la restaurà i l’habilità per acollir el Centre de Divulgació Mediambiental (DIMA), un espai dotat d’instal·lacions solars, eòliques i geotèrmiques demostratives així com de laboratoris i aules taller. A un quilòmetre escàs de la Granja del Pas s’aixeca Can Viloca, una masia que apareix documentada el segle XI sota la denominació de Can Sa Sala i, més tard, en el segle XVI com a Mas Barber. L’edifici actual és d’entre els segles XVI i XVII i a despit que ha sofert reformes posteriors, a la façana hi podem observar una finestra gòtica geminada amb arcs de mig punt. Al tornar cap a casa, em quedo amb les paraules de Carme Forcadell ahir a El Periódico, quan afirmava que “l’acció sense la reflexió no té cap sentit”. Cal dir res més?

  • Dimarts 27 d’abril de 2021

Diada de la Mare de Déu de Montserrat que per a mi i per als meus germans té un significat especial atès que coincideix amb l’aniversari de la mort de la nostra enyorada mare, avui fa justament quinze anys. D’ella i de les nostres vivències en feia memòria en el meu habitual passeig matiner pels entorns de Sabadell i recordava alguna de les malauradament poques passejades que amb ella vaig poder fer. En un altre ordre de coses, ahir entrava en vigor el desconfinament comarcal. Sens dubte una bona notícia en temps de tantes tribulacions. De fet, coincidint amb aquesta circumstància, em vaig adonar que un establiment hoteler proper a casa reiniciava la seva activitat hotelera després que des de pràcticament l’inici de la pandèmia hagués dedicat part de les seves instal·lacions a acollir i atendre persones que havien de quedar confinades i que no disposaven de l’espai on poder-ho fer amb un mínim de condicions. També ahir, s’intensificava la campanya de vacunació, ara en la franja d’edat compresa entre els 70 i els 79 anys, en la qual jo mateix em trobo. De mica en mica tot sembla apuntar que la pandèmia podria quedar controlada –que no pas acabada– en uns pocs mesos i que el retorn a la normalitat que sens dubte serà sensiblement diferent a la d’abans de la pandèmia, comença a entreveure’s a l’horitzó. Tanmateix, per avui està prevista una reunió a la presó de Lladoners entre ERC i JuntsxCat. Dubto que en surti res de positiu quan hi ha una força política –JuntsxCat–  que aposta per esprémer els terminis abans no s’esgoti el termini legal que ens abocaria a noves eleccions. La meva sensació és que s’està jugant amb la ciutadania i això no és gens bo quan més es troba a faltar un Govern que governi i que faci allò que ha de fer: donar solucions als problemes i no pas crear-ne de nous.

  • Dimecres 28 d’abril de 2021

Dia de contrastos ahir per la professió periodística i per la política catalana. Per la professió perquè mentre ens arribava la notícia de l’assassinat a Burkina Faso de dos periodistes espanyols que treballaven amb l’objectiu d’apropar-nos a la realitat d’una part de món sovint oblidada, al Col·legi de Periodistes de Catalunya tenia lloc l’acte de commemoració dels 35 anys de vida del Col·legi, en el qual vaig tenir l’oportunitat d’intervenir en la meva condició de degà estat de la institució; intervenció que podeu veure a https://youtu.be/ulUP4w6E9ec, en la que vaig reclamar el dret a la dignitat i a la defensa sense condicionants ni límits a la tasca dels periodistes per acabar denunciant la creixent governamentalització i instrumentalització dels mitjans de comunicació a la que només s’hi pot fer front amb més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i, sobretot, més dret a una informació veraç, de qualitat, plural i independent. Quant a la política catalana, mentre en la cimera d’ahir a la presó de Lledoners entre ERC i JuntsxCat es negociava el repartiment de conselleries i el paper del Consell per la República –el paper de Carles Puigdemont, per dir-ho clarament–, res no es deia sobre quin havia de ser el programa de Govern a partir del qual fer front a les urgències econòmiques i socials  -també les polítiques–, que tenim al nostre davant. En aquesta tessitura entendreu que molt em temo que la nova etapa de governança del país serà la repetició de la que ha estat la norma els darrers mesos. I no sabeu pas com em voldria equivocar en aquesta meva apreciació…

  • Dijous 29 d’abril de 2021

Fa un parell de dies visitava la Granja del Pas des de la qual es divisa una vella mansió, rematada amb una torre, que avui es troba integrada dins del recinte de l’aeroport de Sabadell. Es tracta de Can Diviu que durant molts anys va ser símbol per excel·lència del camp de l’aviació, que és com l’anomenàvem en la meva infantesa. Una construcció noble d’estil eclèctic que data del 1880 i que pocs anys després va quedar abandonada fins que durant la II República, en ocasió de l’entrada en servei de l’aeròdrom en terrenys de tres finques (Can Diviu, Can Torres i Can Miró) posades a disposició del Ministeri de la Guerra, passés a ser centre d’operacions, torre de control i seu de l’Aeroclub Sabadell, precursor de l’actual Aeroclub Barcelona-Sabadell. A l’esclatar la Guerra Civil espanyola, al costat mateix de Can Diviu s’hi aixecaren hangars en els quals s’hi havia de fabricar material bèl·lic i acoblar els avions de combat Polikarpov I-15 de procedència russa, popularment coneguts com a ‘xatos’ per la forma del seu morro. Dels 300 avions inicialment previstos se’n muntaren 250. La resta d’aparells de combat es van acabar d’acoblar durant la postguerra en el que es va anomenar Parc Eventual de Sabadell depenent de l’exèrcit de l’Aire, que funcionà fins la dècada dels anys cinquanta del segle passat i on s’hi feia el manteniment d’aquestes aeronaus. No obstant i això, l’aeròdrom comptà amb una guarnició militar estable fins l’any 1965. Tan bon punt es construí una nova torre de Control l’any 1977 i edifici terminal a tocar de Can Daviu, la mansió quedà novament fora d’ús i només la seva ubicació dins l’espai aeroportuari n’ha evitat la seva total degradació. Per completar aquesta informació, ressaltar que l’any 2015 s’inaugurà l’actual torre de control que s’aixeca al nordest de la instal·lació aeoroportuària, pràcticament a tocar amb l’estació ferroviària de Sabadell Sud i del què ha de ser el portal sud d’accés a la ciutat.

  • Divendres 30 d’abril de 2021

Darrer dia del mes d’abril en el que dues són les reflexions que m’assalten i m’acompanyen durant la meva passejada matinera. L’una, arran el resultat d’una consulta promoguda ahir per la SER Catalunya de la que es desprèn que el 93% de les persones que hi participaren creuen que el nostre país ha entrat en una fase de decadència econòmica. I creieu-me, no em preocupa tant la contundència del resultat com la tendència que quant a pèrdua de confiança manifesta, atès que de sobres sabem que sense confiança cap objectiu és assolible i precisament això assenyalàvem els líders del Foment del Treball i de la Pimec i els de CCOO i la UGT en sengles articles publicats a El Periódico. I no és estrany que així sigui davant el panorama polític que a Catalunya –també a Espanya–  tenim, la ciutadania acabi per perdre la confiança en les nostres oportunitats i possibilitats, i això és el pitjor que pot passar. L’altra reflexió, estretament vinculada amb l’anterior, el nou incompliment d’allò que s’havia promès, en aquest cas des d’ERC en boca del seu candidat a ser investit president de la Generalitat, que assegurava que si el dia primer de maig no hi havia acord, s’obririen nous escenaris que, dit sigui de passada, tampoc no es concretaven. Comptat i debatut: continuem donant voltes i voltes a una roda que solament serveix per amagar les responsabilitats a canvi de traslladar-les al contrari. “Receptes tinc que per a mi no vull”, deia la meva sàvia àvia. Ja ho va dir fa temps Josep Costa: la nostra estratègia depèn del què faci l’estat.

El qui passeja vora de les ones
dels murs de pedra de can Ginestar
va retrobant, dessota els eucaliptus,
el cel rosa d’una altra realitat.

(Extret de la Cantata de Sant Just de Joan Margarit. 1987)