Setè lliurament

(Si voleu llegir l’anterior lliurament d’aquest diari, cliqueu aquí)

  • Dissabte 1 de maig de 2021

Feia dies que no em veia obligat a suspendre la meva habitual passejada matinera per mor de la pluja –que, per cert, no ha deixat de caure tota la nit–, i substituir-la per una sempre tediosa sessió de bicicleta estàtica. Però he de reconèixer que malgrat que això hagi estat així no m’ha anat malament del tot després que anit anés a dormir més tard del què en mi és normal pel fet d’haver assistit, després que em fos inoculada –a Terrassa!– la primera dosi de la vacuna, a la segona sessió d’Aida de Giuseppe Verdi que és la darrera representació operística corresponent a la temporada d’Òpera que promou la Fundació d’Òpera de Catalunya, una institució sorgida de l’entesa establerta entre els Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès i les fundacions Banc Sabadell i Fluidra. Una temporada operística la d’enguany, que malgrat la Covid-19 s’haurà pogut desenvolupar sense més contratemps que els lògics imposats arran les restriccions sanitàries de la pandèmia, tant a La Faràndula sabadellenca –i ja són 39 les temporades desplegades– com a la resta dels onze escenaris d’arreu de Catalunya adherits al Cicle Òpera Catalunya que ha assolit la seva 34na temporada. Un altre exemple de la capitalitat que Sabadell exerceix en l’àmbit cultural i musical de Catalunya.

  • Diumenge 2 de maig de 2021

Avui és l’endemà del date line establert Pere Aragonès quant a les negociacions per a la seva investidura presidencial i subsegüent formació de Govern. És evident, però, que ERC i JuntsxCat no tenen presa. Bé, per a ser més precís, qui no té presa és JuntsxCat que sense cap mena d’escrúpol actua en aquesta negociació de la mateixa manera que considera que ERC ho va fer quan s’havia d’investir a Quim Torra. A JuntsxCat li interessa dilatar les negociacions al màxim per tal de treure’n el major rèdit polític possible. Entre els arguments que utilitzen per a justificar la seva actitud dilatòria, addueixen que hi ha precedents sobrats a Europa de països que han passat mesos i mesos immersos en negociacions i sense Govern. Tot un cúmul de cinisme argumental en uns moments tan crítics com els que estem vivint. Tothom sap que sense Govern no hi ha pressupostos. Que sense Govern la maquinària administrativa s’anquilosa. Que sense Govern no hi ha inversions públiques amb les que contribuir a la generació d’ocupació i sobretot de la confiança sense la qual és impossible que un país progressi. Sense Govern, el nombre de persones desateses que ho passa malament augmenta i aquestes sí que com a mínim tenen pressa. Molta pressa. Només una dada: a Sabadell, les entitats del Tercer Sector atengueren, el 2020, a 55 mil persones. És a dir: a un de quatre sabadellencs. Entendreu que em quedi amb la sensació que pagarem amb escreix aquesta ineficiència o, si ho preferiu, inconsciència d’uns polítics als quals el manca tenir presa.

  • Dilluns 3 de maig de 2021

Les primeres llums del dia m’acompanyen només sortir de casa, quan em disposo a complir amb el ritual diari de la meva passejada matinera. Mentre encamino els meus passos cap a  espais fressats en la meva infantesa acompanyat del meu pare, penso en com serà aquesta setmana que si res no canvia d’una manera radical, ha de culminar amb la fi de l’estat d’alarma, després –això sí— d’haver passat per la jornada electoral madrilenya de demà de la que, segons siguin els resultats que de la consulta se’n desprenguin, podria alterar comportaments i aliances polítiques de caràcter estratègic fins al punt que podrien conduir a la convocatòria d’unes noves eleccions generals espanyoles. I és que la polarització en la qual ha entrat la política aquí i allà a partir d’apel·lar a les emocions en detriment dels arguments, s’ha instal·lat entre nosaltres dinamitant qualsevol possibilitat de diàleg, de negociació i de pacte amb l’objectiu de treure el país del fangar en el qual la política i la credibilitat de les institucions s’ha instal·lat; fangar en el que l’adversari polític ha perdut la condició d’opositor per esdevenir l’enemic acèrrim que cal batre i, si això és possible, fins i tot humiliar. Un panorama certament gens motivador i que no crida massa a l’optimisme. Sort n’he tingut, però, dels paisatges amb els quals avui m’he trobat plens de color i de primavera que malgrat tot m’han reconfortat.

  • Dimarts 4 de maig de 2021

Feia dies que ho volia fer i finalment m’he decidit fer-ho avui al veure que el dia despuntava net i clar. I és que des de fa temps recordava una magnífica sortida de sol observada des de l’església romànica de Santa Maria de Barberà que s’aixeca just al límit dels termes municipals de Barberà i de Sabadell. D’aquí que volia repetir l’experiència i he de dir que no m’he sentit gens defraudat de l’aposta atès que quan he arribat a La Romànica el sol despuntava darrera El Corredor i banyava amb de tons daurats aquesta esglesiola consagrada pel bisbe de Barcelona Oleguer l’any 1120, bastida sobre la plana que s’estén damunt el marge dret del riu Ripoll. Es tracta d’una bella construcció romànica de planta de creu llatina, amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i que disposa de tres absis. Els murs del temple, de carreus de pedra bicolor, presenten com a únic element decoratiu les bandes llombardes i els arquets cecs a la capçalera. El campanar s’aixeca, esvelt, sobre el braç nord del transsepte. A l’interior del temple es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català, datades del segle XII i descobertes el 1919, que es poden contemplar in situ. L’absis central és presidit per un Pantocràtor, mentre que en el del nord s’hi pot veure el cicle de la troballa i l’exaltació de la Santa Creu i en el del sud la vida dels sants Pere i Pau. De retorn a casa, en escoltar els primers noticiaris del dia, m’envaeixen dues sensacions. D’una banda, la del sentiment que em provoca el llastimós espectacle d’un JuntsxCat disposat a castigar i a debilitar ERC fins l’extrem abans d’acabar-hi pactant. De l’altra, que l’acord que s’establirà entre ambdues formacions polítiques consolidarà en la pràctica una estructura de dos governs dins d’un mateix Govern que per això mateix es vigilaran i s’enfrontaran atesa la poca sintonia que els uneix. El problema és que una situació com aquesta, en res no afavoreix la recuperació social i econòmica que Catalunya reclama i necessita amb molta urgència.

  • Dimecres 5 de maig de 2021

Després d’una molt mala nit em llevo com sempre de bon matí disposat a emprendre la meva habitual i terapèutica passejada matinera que avui bona falta em fa. El cert és que no m’he refet encara del què ahir es va viure a Madrid. Mecànicament em vesteixo i surto al carrer. El cel no és ben net i el fred envaeix l’ambient. Començo a caminar sense saber cap on anar, mentre en el meu magí dono voltes i voltes a la cerca d’explicacions sobre allò què ahir va passar a la Comunitat de Madrid concretats en uns resultats electorals que se’m rebel·len i que m’interpel·len amb preguntes que sóc incapaç de respondre amb coherència. Menys quan ha estat el simple aleteig d’una papallona a Múrcia en forma de moció de censura fracassada de socialistes i ciutadans contra el Govern del PP ara fa dos mesos, allò que ha acabat per desencadenar el tsunami polític madrileny del que se’n derivaran conseqüències, tant en la política estatal –ja les ha començat a tenir amb la retirada de Pablo Iglesias— com en la nacional catalana que transita per hores de tantes indefinicions. No em cap al magí tampoc com una història llarga en el temps de corrupció demostrada i de clientelismes evidents, pot quedar tapada sota el crit d’un concepte de la llibertat demagògic, esbiaixat i fictici que això no obstant ha marcat una campanya electoral en la que la gestió de les emocions n’ha estat el factor dominant. El populisme d’una Isabel Díaz-Ayuso desprovista de qualsevol discurs substantiu però engrandida per la seva actitud xulesca del que en sobresurt aquell sonor “¡porqué a mi no me da la gana!” –a l’hora d’oposar-se al Govern de l’Estat que li demanava que com s’havia fet a tot Espanya. tanqués Madrid–, n’és un bon exemple que, de retruc i a la vista dels resultats econòmics que se n’han derivat –no pas els sanitaris en forma de contagis i de víctimes mortals que ràpidament han quedat en l’oblit–, ha comportat que la capital de l’Estat acabés essent percebuda a ulls propis i estranys –comptant amb l’amplificació que n’han fet els mitjans de comunicació– com una demostració de saber fer una “bona gestió econòmica de la pandèmia” a partir de consolidar un “espai de llibertat” en el que cadascú acaba per fer allò que pràcticament li dona la gana. Des de l’esquerra no s’ha sabut combatre aquest discurs desaforat i no només això sinó que se li ha seguit el joc al no poder demostrar que el rei –en aquest cas la reina– anava despullada. És així com el populisme. la demagògia, la gestió de les emocions i el xulisme han estat les protagonistes d’una campanya electoral d’Ayuso que al més pur estil trumpiste ha acabat per atreure a sectors socials absolutament impensables. Només cal observar sinó com s’ha votat des dels barris i dels sectors socials més desatesos de la Comunitat madrilenya…

  • Dijous 6 de maig de 2021

Ho confesso sense ambages: em costa i em costarà molt entendre els perquès –que com les meigas que de “haberlos haylos”– dels resultats que s’han derivat de les eleccions d’abans d’ahir a l’Assemblea de Madrid i que arran el complex panorama polític enmig del qual ens movem, m’han recordat el contingut de l’irònic comentari –o potser no tant irònic— que vaig escriure a El 9 Nou el 25 de març de 1996 (fa 25 anys!) al comentar els resultats de les eleccions generals celebrades el 3 de març d’aquell mateix any que va guanyar el PP, en el que concloïa que vist que “els del Partit Popular han arrasat amb més de 600 mil vots de diferència a la Comunitat Autònoma de Madrid mentre que en el conjunt de l’Estat només ho han fet en 240 mil vots [de distància amb el PSOE], en comptes de demanar la independència de Catalunya, millor seria que lluitéssim a favor de la independència de Madrid…” i que ens deixessin de fer sols a la resta. Deixem però la ironia a banda i anem als fets que avui ens aporten una bona notícia després que Joe Biden proposés demanar a l’Organització Mundial de Comerç aixecar les patents en la fabricació de vacunes amb lka finalitat de garantir la seva més fàcil fabricació i distribució arreu del món. Ho ha fet, en part, empès pel principi que a mi em sembla elemental que resa que davant de situacions extraordinàries s’imposa l’adopció de mesures també extraordinàries. Ho ha fet, també, perquè els EUA han invertit més de 10 mil milions del pressupost públic en la recerca del vaccini. Sigui com sigui, el cert és que el president nordamericà ens està sorprenent en positiu quan solament porta poc més de 100 dies en l’exercici del càrrec.

  • Divendres 7 de maig de 2021

I la roda gira, gira, gira, gira i gira… La roda del vaccí i la de la política catalana. La  diferència, però, entre el girar de l’una i de l’altra rau en què la primera –la de la vacuna—avança decidida en la línia d’allò que havia previst el Govern d’Espanya (a hores d’ara tan vituperat) i que tothom qüestionava, en el sentit que s’arribaria a finals de juliol amb un 70% de la població del país (el d’aquí i el d’allà) vacunada si res no s’espatllava. I sembla que sortosament així serà! Contràriament, la roda de la política catalana dona i dona voltes sense, però, que es mogui del punt on fa dies, setmanes, mesos es troba, presonera com és dels dos extrems de l’eix de rotació que no troben –o no volen trobat– la manera d’alliberar-la per deixar-la avançar. Ahir mateix, ERC posava una nova date line a les negociacions preinvestidura presidencial, mentre que JuntsxCat es refermava en la seva actitud de “no tenim presa” advertint ara que quan arribin a un acord amb els republicans (que hi arribaran!) l’hauran de sotmetre prèviament a la seva validació a les bases. Però no cal que ens enganyem: el desllorigador de tot plegat continua essent la visió diferent que ERC i JuntsxCat tenen quant al paper que ha de jugar la societat Consell per la República que els uns –JuntsxCat– volen sigui controlada per Carles Puigdemont i que al seu torn condicioni les polítiques del Govern quant al full de ruta independentista a seguir, mentre que ERC considera que el Govern i el seu president han d’estar sotmesos únicament i exclusivament al control parlamentari i al de la ciutadania.

  • Dissabte, 8 de maig de 2021

Cap de setmana de l’Aplec de La Salut, la Festa Major de primavera de la ciutat de Sabadell que, paradoxalment, coincideix en el temps amb el moment en el que s’aixecarà l’estat d’alarma que és vigent des del 26 d’octubre de l’any passat. I he escrit paradoxalment atès que els orígens de  l’Aplec de La Salut quelcom tenen a veure amb les epidèmies que assolaren la vila de Sabadell el segle XVII, que obligaren a convertir l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria en morberia on mantenir en observació els possibles afectats per la pesta o en quarantena els malalts. Això s’esdevenia uns pocs anys abans que en una cova prop d’una font a tocar del torrent de Canyameres, coneguda com a font de la salut per les propietats curatives que s’atribuïen a les seves aigües, s’hi trobés la talla d’una verge amb un nen en braços que va ser dipositada a l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria i que pel lloc on havia estat trobada va rebre el nom de Mare de Déu de La Salut, a la qual, a partir de llavors, s’havien d’encomanar els vilatans perquè els protegís de la pesta. La devoció creixent a la verge i el reconeixement dels vilatans per la seva intervenció divina en la protecció dels sabadellencs, va fer que el 1697, el Consell de la Vila instituís pel primer dilluns després del segon diumenge de maig una processó anual per a venerar-la. D’aquesta manera va néixer la tradició de l’Aplec així com de les fontades que a la celebració acompanyaven, que, llevat del 1910 (que s’ajornà a causa d’una vaga obrera derivada de la Setmana Tràgica de 1909) mai no s’havia deixat de celebrar fins que l’any passat, per mor de la pandèmia, s’hagué de suspendre. Enguany, l’Aplec recupera part de la seva celebració, encara que ho fa d’una manera continguda, alhora que s’erigeix en pont entre l’estat d’alarma i la represa d’una normalitat que no serà normal fins que la pandèmia decaigui. En aquest context, la meva passejada matinera d’avui no podia tenir altra destinació que la del Santuari de la Mare de Déu de La Salut i contemplar el resultat dels treballs de restauració dels murals que en el seu interior s’alberguen, pintats pel sabadellenc Antoni Vila Arrufat fa 75 anys, i visitar la font prop de la qual la talla de la verge va ser trobada.

  • Diumenge 9 de maig de 2021

Punt-i-final d’aquest segon diari escrits mentre els estats d’alarma –el primer i el segon— eren vigents. Enrere queden dies, setmanes i mesos no gens fàcils per a ningú que, atesos els avenços científics i tecnològics, hauran estat això  no obstant més suportables que no ho haurien estat en temps pretèrits. Just, però, és afegir que no per a tothom haurà estat un temps suportable amb un mínim de condicions. I és que als efectes que es deriven i es derivaran de la crisi sanitària, caldrà afegir ara els que ja estem percebent i que malauradament tendiran a créixer conseqüència dels desajustaments econòmics i socials en els que la pandèmia haurà aprofundit, ampliant d’aquesta manera l’escletxa preexistent que ja era prou alarmant. Molt es parla avui de retorn a la normalitat. Em pregunto, emperò, a quina normalitat? Perquè una cosa és ben clara: el futur que ens espera, es miri com es miri, res no tindrà a veure amb la normalitat d’abans, de quan la Covid-19 va fer-se present entre nosaltres el març de l’any passat i ella sola va aturar el món. Preguntem-nos sinó com han canviat ja les nostres vides al llarg d’aquests 14 mesos de restriccions i de confinaments que malgrat que s’hagi aixecat el segon estat d’alarma, continuaran pesant sobre el nostre, els nostres comportaments, costums i rutines. I si individualment això és així, què no serà en l’esfera col·lectiva. Temps al temps… Faig notar, d’altra banda, que el tancament d’aquest diari coincideix amb l’endemà que esclatés una nova trifulga entre ERC i JuntsxCat que en res no contribueix a restablir una certa normalitat, en aquest cas política, a Catalunya. Un país que es pot veure abocat a unes noves eleccions simplement per interessos espuris que en res contribueixen a fer front a les urgències que la ciutadania reclama acarar. I això amb el rerefons de la situació política espanyola, després de les eleccions a l’Assemblea de Madrid de les que en derivaren uns resultats tant sorprenents com preocupants. Sigui com sigui la vida continua. Ens queda l’esperança que d’aquesta crisi que mai hauríem imaginat viuríem, en sapiguem identificar les oportunitats que de qualsevol crisi sempre se’n desprenen. I tot això coincidint, a més, amb el Dia d’Europa en el que es commemora la declaració de qui aleshores era el Ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, a París el 9 de maig de 1950, que es considera el punt de partida que havia de conduiria a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) que al seu torn havia de ser el pas primer que ens portaria,  l’1 de novembre de 1993, amb la signatura del Tractat de la Unió Europa (o Tractat de Maastricht) que a banda d’un canvi de nom (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea) introduïa les primeres estructures intergovernamentals a partir de les quals els països membres haurien d’acarar conjuntament qüestions relacionades amb la Política Exterior, amb la Seguretat Comuna, amb la Justícia i amb Afers Interiors.