Mentre el primer estat d’alarma decretat a causa de la pandèmia (15 de març – 21 de juny de 2020) va ser vigent, vaig escriure un diari sota el títol d'”Imatges i paraules de 100 dies de confinament” (que podeu llegir si cliqueu sobre el títol). Mai no hauria pensat que hauríem de viure de nou un altre estat d’alarma i que en conseqüència em veuria empès a escriure’n el diari tal com vaig fer en el primer que comença el dissabte 24 d’octubre de 2020 i que possiblement no acabarà fins la primera quinzena del mes de maig de 2021.

 

Primer lliurament 
  • Dissabte 24 d’octubre de 2020

Costava imaginar que arribaríem al punt en què, a causa de la pandèmia, avui ens trobem. Lògic és que des de la ciutadania ens formulem preguntes per a les quals no hi ha respostes precises quan els fets evidencien que quelcom hem fet malament –nosaltres i els nostres governants o els nostres governants i nosaltres–, perquè la situació sociosanitària del país sigui la que avui és…

  • Diumenge 25 d’octubre de 2020

Solitud extrema al carrer i al rodal a primeres hores del matí. Qui sap si perquè potser hem començat a prendre consciència del delicat moment sanitari pel qual transitem. Hora és de pensar i reflexionar sobre el què s’ha dit, s’ha fet i ha passat des del mes de març quan, enmig de crítiques desfermades, es decretà per primera vegada l’estat d’alarma… I per si de cas, aquí ho deixo…

  • Dilluns 26 d’octubre de 2020

Primer dia del segon estat d’alarma que, a diferència del decretat el mes de març passat, serà gestionat en gran part descentralitzadament. Primera nit, tanmateix, de toc de queda (o, si ho preferiu, de confinament nocturn). Això no obstant, el desori continua. I és que la ciutadania, astorada, mira cap als seus governants i constata que, llevat dels governs locals, dediquen bona part del seu temps a criticar els altres per allò de “si ho fas perquè ho fas, i si no ho fas perquè no ho fas”, en detriment de les explicacions que tant trobem a faltar. En aquesta tessitura em pregunto amb quina autoritat i ascendència es pot reclamar a la ciutadania que, atès el moment sanitari crític (però també social i econòmic) pel qual estem travessant, actuï amb responsabilitat, quan des de la política s’és incapaç de fer-ho? No ens hem adonat encara que al virus només se l’aturarà a partir d’una actitud responsable –personal i col·lectiva (sobretot per part de la política)–, decidida i solidària?

  • Dimarts 27 d’octubre de 2020

Com és habitual en mi, m’he despertat a quarts de 6 del matí. Això no obstant, per allò de no saltar-me la norma, he esperat que fossin les 6 en punt per sortir de casa i trobar-me en el lloc convingut amb un bon amic amb qui he fet avui la passejada matinera. Un dels temes de conversa que ens ha ocupat mentre fressàvem corriols de Castellarnau i de Torrebonica ha estat la figura emergent del papa Francesc arran de les seves oportunes reflexions en temps de crisis climàtiques, pandèmiques i populismes desmarxats; reflexions que, de fet, es troben recollides en les dues darrers encícliques, Laudato Si (2015) i Fratelli tutti (2020). Fa pocs dies, el papa Francesc rebia al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i en la línia del seu pensament, li demanava que transmetés als parlamentaris espanyols el risc que comportava alimentar l’ou de la serpent que, el 1933, va facilitar l’ascens d’Adolf Hitler al poder. No li faltava raó en aquesta recomanació, atès que la desafecció política és un excel·lent brou de cultiu per alimentar populismes que saben com treure partit de les circumstàncies adverses i pescar en riu revoltat amb l’esquer de prometre solucions fàcils i immediates a qüestions complicades.

  • Dimecres 28 d’octubre de 2020

Surto al carrer. El silenci és pràcticament total quan solament passen uns minuts de les 6 del matí. Encamino els meus passos cap a Ca n’Oriac amb la intenció de desplaçar-me després cap a Can Llong, Can Gambús i Can Feu per retornar a casa travessant el parc de Catalunya. Com que sóc home de rutines, connecto –com ho faig cada dia– els auriculars a la minúscula ràdio que sempre porto a la butxaca, disposat a escoltar les novetats del dia analitzades des de tres emissores diferents (RAC1, Catalunya Ràdio i SER Catalunya). Avui, excepcionalment, les tres emissores són unànimes a ressaltar la manca de coordinació que en matèria també de comunicació evidencien els membres del govern, la qual cosa contribueix a augmentar la desesperança que envaeix a la ciutadania en adonar-se que ben poc hem avançat a l’hora de poder fer front a la pandèmia.

  • Dijous 29 d’octubre de 2020

Llegeixo dues notícies al Diari de Sabadell que, com a mínim i en temps de pandèmia, posen en evidència una manca de previsió preocupant. Per la primera m’assabento que el CAP Centre ha hagut de reprogramar l’administració de vacunes contra la grip després d’haver-ne exhaurit les existències. Per la segona, que les escoles de Sabadell no disposen encara dels equips portàtils i dispositius digitals que des del Departament d’Educació de la Generalitat se’ls havia promès i que haurien d’haver estat lliurats a l’inici d’aquest curs. El contrapunt irònic a ambdues notícies, el trobem en l’anunci fet pel conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, de la creació de l’Agència Catalana de l’Espai. I ho deixo aquí…

L’operació batejada per alguns amb el nom del déu eslau Voloh i per altres, amb el nom de la ciutat russa Volhov, que va viure una cruenta batalla en la qual va participar la División Azul, posada en marxa ara fa un any sota la direcció del jutge Joaquín Aguirre (titular del jutjat número 1 de Barcelona), ressorgia ahir de la seva aparent letargia amb el registre de domicilis i detencions efectuats per la Guàrdia Civil. L’operatiu, com era d’esperar, ha desencadenat posicionaments radicalment contraposats segons quins siguin els observadors. A una banda, se situen els qui, en l’operació, hi veien una nova evidència de la repressió de l’Estat contra l’independentisme; a l’altra, els qui creuen en l’oportunitat buscada de poder condemnar 21 independentistes de pro. És clar que les coses no són mai ni d’un blanc impol·lut ni tampoc d’un negre absolut i que entre ambdós colors hi ha una paleta de tonalitats i de matisos pràcticament infinita. Pocs seran, però, els qui en l’operació, més enllà de l’anècdota dels deu mil russos que Putin havia d’enviar per fer costat i defensar una hipotètica independència de Catalunya, hi veuran la continuació del camí que ha de conduir a aclarir els indicis dels quals el jutge disposa quant a un possible frau comès pels investigats en l’ús de fons públics provinents de la Diputació de Barcelona, desviats cap al manteniment de la Casa de la República de Waterloo i del seu estadant principal, Carles Puigdemont, i de l’agenda internacional de l’independentisme. I això sense esbrinar els tripijocs d’alguns dels investigats (d’entre els quals en sobresurten Oriol Soler, David Madí, Xavier Vendrell i Víctor Tarradellas) en benefici propi.

  • Divendres 30 d’octubre de 2020

Vist com van les coses, l’evolució de la pandèmia sembla no tenir aturador. A les incomprensibles vel·leïtats polítiques que tant costen de comprendre a la majoria dels mortals, hem d’unir-hi l’única certesa de la qual disposem: de la Covid-19 i de les seves circumstàncies genètiques i ambientals en sabem ben poc. En aquesta tessitura, la ciutadania acaba essent una mena de putxinel·li que és manejat a discreció per maldestres governants que, sovint, es contradiuen amb disposicions i mesures improvisades per no haver estat previstes ni planificades amb temps suficient i encara menys convenientment explicades. Sabem que preveure és millor que curar. Però, malauradament, també sabem que hi ha qui aplica el poc recomanable principi de qui dia passa, any empeny. I així ens va tot!

  • Dissabte 31 d’octubre de 2020

Una solitud extrema al carrer m’ha acompanyat en el primer tram de la meva passejada matinera d’avui, que ha estat presidida per l’ocàs de la lluna plena i que m’ha portat fins a l’esglesiola de Sant Julià d’Altura. Durant aquest trajecte d’uns quatre quilòmetres, m’he creuat només amb sis persones que, com jo, aprofitaven les primeres hores del dia per caminar una estona. Deu ser –he pensat– un dels efectes del doble confinament (municipal i nacional) de caps de setmana al qual estem sotmesos i que em costa d’entendre que sigui doble.[2] I és que el sentit comú (que a voltes és el menys comú de tots els sentits) em diu que malament podem sortir del país si abans no ho podem fer de les nostres ciutats… I ah!, a partir dels comentaris que he escoltat a la ràdio sobre els actes vandàlics que anit es visqueren a Barcelona, oportú deu ser recordar que els actes vandàlics són vandalisme i que de cap de les maneres i sota cap concepte el vandalisme pot ser mai justificat.

  • Diumenge 1 de novembre de 2020

Diada de Tots Sants. Recordo que de menut, a casa, els meus germans i jo esperàvem delerosos que arribés la tarda per complir el cerimonial heretat dels avis de torrar i menjar castanyes. Uns dies abans, el pare, rescatava d’entre les andròmines que es guardaven al cobert una vella i rovellada paella foradada, que ell reparava amb filferro per deixar-la a punt per torrar-hi les castanyes. El matí de Tots Sants, en tornar de missa, la mare, a la cuina, preparava les castanyes fent-los un petit tall per evitar que explotessin durant la cuita i les posava en remull. Mentrestant, el pare recollia la llenya que utilitzaria per encendre la llar de foc i fer les brases sobre les quals col·locaria el trípode de ferro on devia descansar la paella amb les castanyes a punt de ser torrades. A mitja tarda, quan començava a fer-se fosc, encuriosits, els petits de casa envoltàvem el pare que, amb paciència i agilitat de canell, aconseguia que les castanyes que la mare havia preparat al matí es torressin perfectament i en cap cas es cremessin. Quan considerava que estaven en el seu punt, les embolicava amb papers de diari per tal de conservar-les ben calentes. Després, al redós de la taula ens assèiem tota la família i, entre rialles, pelàvem i ens menjàvem les castanyes. Com a colofó de la festa, la mare treia els panellets, sempre de cal Sallés, i un porró amb mistela. Avui, menjarem de nou castanyes i panellets; però ho farem en la intimitat casolana a la qual la pandèmia ens obliga, convençuts que l’any que ve podrem recuperar la vella tradició.

  • Dilluns 2 de novembre de 2020

omença radiant sota l’esguard dels astres que presideixen les primeres llums del dia, la Lluna i Venus, que m’acompanyaran durant tota la meva passejada matinera. Les dades sobre la pandèmia no permeten encara ser mínimament optimistes quant a l’evolució i el control d’aquesta segona onada de la Covid-19 que, segons els científics, s’està mostrant més virulenta que no pas s’esperava i que cada país acara de la millor manera que pot en l’espera d’un remei farmacològic (vacuna o medicament) que no acaba d’arribar i que presumiblement encara trigarà. A banda de la pandèmia, el món comença a estar pendent del resultat que pugui derivar-se de les eleccions presidencials que demà tindran lloc als EUA amb Trump i Biden com a contendents. El risc més elevat que la reelecció de Trump podria comportar és que caigués en la temptació de passar de les fanfarronades que li han estat habituals fins ara a les accions de conseqüències imprevisibles.

  •  Dimarts 3 de novembre de 2020

Des de fa alguns anys, com a mínim un dia a la setmana, comparteixo passejada amb un bon amic. Almenys per a mi és tot un privilegi, atès que, durant les dues hores que habitualment esmercem a recórrer camins del rodal, tractem dels temes més diversos d’acord amb l’actualitat que l’activitat informativa ens imposa. Si fem números, tenint en compte els anys que fa que sortim plegats, devem atresorar unes 500 hores de conversa i de debat. En un hipotètic rànquing quant a temes tractats, la política ocuparia de llarg el primer lloc. Això no privaria, però, que la història i la cultura en general (llibres, teatre i cinema) ocupessin un lloc de privilegi en les nostres converses amb les quals podem contrastar punts de vista que malgrat que sovint puguin presentar força coincidències, parteixen de posicionaments no sempre necessàriament concordants que no fan més que enriquir les nostres respectives opinions i argumentacions. Avui, com-no-podia-ser-d’altra-manera (i perdoneu la ironia amb la qual he escrit la sentència!), ens hem centrat a parlar sobre les eleccions presidencials nord-americanes i les circumstàncies singulars que hi concorren… Per als nord-americans primer, però per a la resta del món, després. En arribar a casa m’ha envaït la sensació que, mal parafrasejant a Winston Churchill quan parlava sobre la democràcia, alguna cosa deu estar passant quan som molts els qui coincidim en apostar per la victòria de Joe Biden, tot i saber que ell és el pitjor candidat possible, amb l’excepció del seu histriònic contrincant.

  • Dimecres 4 de novembre de 2020

Em desperto molt d’hora. Són les 4 de la matinada quan, sense moure’m del llit, connecto la ràdio per conèixer els primers avenços dels resultats electorals presidencials als EUA. Les coses no pinten massa bé per a Biden, ja que des d’un bon inici tot apunta que les enquestes s’han equivocat i que serà difícil que Joe Biden aconsegueixi superar a Donald Trump en vots electorals. Molt han de canviar les coses perquè no sigui així. La clau –i això sí que era previsible– estarà en els vots per correu. Malgrat tot, a hores d’ara (les 9 del matí hora d’aquí), la mirada està centrada en els estats de Michigan, Pennsilvània i Wisconsin. Tinc la sensació que, una vegada més, des d’aquí hem observat el procés electoral dels nord-americans des d’una òptica europea de comportament que, certament, ben poc té a veure amb la nord-americana. D’una cosa estic convençut, si Trump acaba aconseguint la reelecció, el seu model de populisme (en fons i en forma) serà referent obligat per als populismes d’arreu. També a casa nostra, on impera més la forma que no pas el fons; on les emocions s’imposen i passen per damunt de qualsevol argument. Males notícies per a la democràcia en temps, a més, de pandèmia, de desigualtats socials creixents, de conflictes nord-sud… El declivi continua…

  • Dijous 5 de novembre de 2020

Cada dijous, amb un dels meus germans –i a voltes també acompanyats de la meva germana–, sortim a fer un tomb. Com que el meu germà i jo som homes de costums, els nostres passos s’adrecen indefectiblement cap al santuari de La Salut, on arribem després de fer un tomb que ens porta a passar prop dels barris de Torre-romeu i del Poblenou. En ocasions allarguem el recorregut fins a un dels paratges més bells del rodal sabadellenc: la font (vella) de La Salut, a tocar del torrent de Can Canyameres, a prop de l’indret que, a mitjans del 1600 i segons diu la tradició, s’hi va trobar una talla de marededéu que, lògicament, va rebre el nom de Mare de Déu de la Font de La Salut. Després de la passejada matinera, en arribar a casa, m’esperen dues notícies: d’una banda, que la famosa Rt encarregada de mesurar el ritme reproductiu bàsic del coronavirus s’ha situat de nou per sota d’1. De l’altra, que als EUA, el demòcrata Joe Biden té més a l’abast que no pas ahir poder ser investit nou president per substituir l’ínclit Donald Trump. Dues notícies certament esperançadores, però en cap cas definitives. La lluita contra el coronavirus serà llarga, de la mateixa manera que ho serà la lluita per evitar que els populismes continuïn amagant la realitat d’unes societats cada vegada més polaritzades, injustes i socialment i econòmicament desiguals; uns populismes que posen en joc i en escac la mateixa democràcia que els fa possibles.

  • Divendres 6 de novembre de 2020

Després d’una nit plujosa, el dia arrenca rúfol i amenaçant. Avui adreçaré els meus passos cap a Sant Julià d’Altura, una de les parròquies pertanyents a Sant Pere de Terrassa i que el 1904, arran de la dissolució del municipi, fou annexionada a Sabadell juntament amb el nucli i parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, actual barri de La Creu Alta, popularment conegut com Els Tallarets. Pandèmia a banda –amb una munió de preguntes que requereixen respostes que ara com ara no tenim–, l’operació Voloh o Volhov, més enllà de l’anècdota russa que inicialment l’emmascarà i caricaturitzà, està deixant sobre la taula subtils exemples de com s’entén per a alguns la política, també a casa nostra. I és que una de les darreres revelacions de l’operació desplegada per la Guàrdia Civil sota la instrucció del jutge Joaquín Aguirre ha estat el contingut de la conversa que Pilar Rahola, una de les veus més qualificades a la terra del Puigdemont a l’exili, va mantenir fa uns dos mesos amb David Madí; conversa reveladora de les pressions que des de la política governamental (en aquest cas des de JuntsxCat) s’exerceix sobre TV3 i el seu director, Vicent Sanchís, al qual consideren massa proper a ERC i, en conseqüència, poc defensor dels interessos puigdemontistes. El més preocupant del cas és que la conversa no fa més que abundar en el qüestionament de la imparcialitat que qualsevol mitjà de comunicació públic ha d’exhibir sempre, en tot lloc i en tot moment. Certament, tota una entelèquia en els temps que corren…

  • Dissabte 7 de novembre de 2020

La imatge que il·lustra aquesta entrada d’avui al meu diari es correspon amb la que fa un parell de dies, amb una nota personal, vaig trametre a una persona estimada que, dissortadament, ahir ens va deixar: la Laura Forés i Bover. Als seus fills Sergi i Mireia, al meu germà Llorenç i a la resta de la família, la meva estima i solidaritat. Qui sap si per estar en sintonia amb la tristor que m’envaeix, el dia ha començat gris i emboirat. Un jorn en el qual, tanmateix, tot sembla apuntar que Joe Biden aconseguirà consolidar els pocs vots electorals que li manquen per ser proclamat president dels EUA. Del procés electoral nord-americà ens sorprenen molts aspectes. Potser un dels que més, que el vot popular compti tan poc en un sistema que acaba per sobrevalorar hectàrees de territori en detriment de densitat de població. D’aquí que quan observem els mapes electorals dels EUA —on els estats de la federació apareixen pintats de blau o de vermell segons que la majoria de ciutadans electors s’hagi decantat a favor del demòcrata Biden o del republicà Trump—, és el vermell el color dominant. Ara fa quatre anys, la candidata demòcrata, Hillary Clinton, no va arribar a ser la primera presidenta nord-americana a despit de comptar amb gairebé tres milions de vots populars més que no pas el seu rival republicà, Donald Trump, perquè li faltaven vots electorals suficients, que són els que van donar la presidència en aquell que ara, amb un comportament antidemocràtic, frívol i populista, es resisteix a respectar les mateixes normes electorals que un dia el van beneficiar. Per contra, en aquesta ocasió, Biden serà president, també per voluntat popular.

  • Diumenge 8 de novembre de 2020

Són les 6 del matí. La temperatura al carrer no es correspon amb les que per calendari seria d’esperar. El silenci és senyor i major de l’espai urbà. Adreço els meus passos cap a la plaça d’Espanya, on decidiré el camí que faré durant les dues hores següents. Els cotxes aparcats al carrer, amarats de rosada, testimonien l’elevat nivell d’humitat ambiental existent. Dos cotxes patrulla de la Policia Municipal i una ambulància —tots amb llurs prioritaris encesos— passen rabent qui-sap-cap-a-on. Em poso els auriculars i els connecto a la ràdio. Comença l’informatiu horari. De les notícies, en retinc les declaracions de Joe Biden (les primeres en la seva condició de president electe dels EUA) i de la vicepresidenta que l’acompanyarà durant la seva estada inicial de quatre anys a la Casa Blanca, Kamala Harris (primera dona que accedeix a la vicepresidència, de tarannà més progressista que no pas Biden). Del primer, en ressalto el seu propòsit d’acabar “amb una etapa nefasta de la història”. De la segona, la referència a les dones disposades a continuar la lluita de les sufragistes en la conquesta dels drets inherents a la igualtat i a la llibertat. Que ningú no s’enganyi, Biden no és un personatge perfecte ni engrescador; però, atesos els exabruptes del seu predecessor, sí que és garant del retorn de la moderació, del diàleg i del multilateralisme a la Casa Blanca. El temps —sempre el temps— posarà les coses al seu lloc. Mentre torno cap a casa, passant per la font de Can Rull, penso que, malgrat tot, avui, el món és una mica diferent a com era ahir mateix, i espero i desitjo fermament que sigui “a fi de bé”, tal com deia la meva sàvia àvia.

  • Dilluns 9 de novembre de 2020

Tercera setmana de vigència de l’estat d’alarma a què entrem després d’haver superat dos caps de setmana de confinament perimetral territorial, del qual me’n queda una constatació i tres imatges. La constatació: la segona onada de la pandèmia comença a tocar cim a Catalunya. Sens dubte, una bona notícia. Les imatges: la primera, la barcelonina Sagrada Família amb 600 persones participant en una cerimònia religiosa dissabte passat. Al marge de qualsevol consideració que es pugui fer sobre limitació de drets i d’accés a activitats culturals en temps de pandèmia, la primera reacció de la consellera Laura Vergés, després d’escoltar les crítiques que li varen arribar precisament des del món de la cultura, va ser al·legar que l’estat d’alarma dictat pel govern de Madrid no permetia prohibir celebracions religioses. Cert. És clar, però, que no va afegir que des de la Generalitat de Catalunya sí que es podien reduir capacitats, tal com s’ha anunciat que ara es farà per evitar situacions similars. Segona imatge: la d’uns brètols llançant globus amb pintura a la façana del Palau de la Generalitat. Em pregunto com pot ser que, atesa la rellevància institucional i patrimonial de l’edifici, no aparegués en cap moment un sol escamot de Mossos disposat a avortar l’acció. Tercera imatge: pasteres arribant a les costes de les Illes Canàries. La pandèmia i la polarització política acaben per amagar una situació que, com la pandèmia, ha arribat per quedar-se. De retorn a casa després d’haver visitat el bosc de Can Deu i el Parc del Nord, mentre dono voltes a les qüestions plantejades, la ràdio m’informa de les primeres mesures de Biden: lluitar contra la Covid, treballar per la recuperació econòmica, vetllat per la igualtat racial i posar fre al canvi climàtic. La música no sona gens malament. Veurem com ho fa la lletra…

  • Dimarts 10 de novembre de 2020

Avui ens despertem sota els efectes de la dosi d’optimisme que ahir a la tarda ens va ser administrada encapsulada en la notícia que a primers d’any podria començar a distribuir-se la vacuna desenvolupada de Pfizer i BioNTech contra el coronavirus, la qual, a diferència de les vacunes habituals que utilitzen virus inactius o antígens per combatre les malalties, inocula al pacient un ARN missatger amb l’encàrrec de transmetre informació codificada a les regions del cos humà on se sintetitzen les proteïnes, per tal que el sistema immunitari disposi de la informació necessària per identificar el virus que s’ha de combatre i poder-li fer front de manera adequada. Albert Bourla, president i director executiu de Pfizer, no s’estava d’assenyalar que ahir va ser “un gran dia per a la ciència i per a la humanitat”. Segurament és així, però de sobra sabem que no es poden llançar les campanes al vol abans d’hora, ni tampoc dit blat fins que no estigui al sac i encara ben lligat. La viròloga del CSIC experta en coronavirus, Isabel Sola Gurpegui, ens recordava unes hores més tard que “una vacuna efectiva és el principi del final, però no pas el final”, en referència al camí que calia recórrer abans que la batalla contra la Covid-19 es pogués veure coronada per l’èxit, que només s’assoliria quan un 70% de la població mundial n’estigués vacunada. I mentre celebrem —encara que sigui amb la boca petita— l’anunci de la nova vacuna, alguns experts han començat a advertir-nos dels riscos que comporta relaxar-nos i abaixar la guàrdia davant la possibilitat que una nova onada de la Covid-19 ens afecti, coincidint amb el final de l’any en què som i inicis del proper… És ben bé que sempre hi ha un titular disposat a espatllar-nos una bona notícia…

  •  Dimecres 11 de novembre de 2020

Tal dia com avui, però de l’any 1918, a les 11 del matí, en un vagó de tren aturat al bosc francès de Compiègne, al nord de París, se signava l’armistici que havia de posar fi a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Una guerra que va deixar forta empremta a la ciutat de Sabadell, tant pel que fa a qüestions d’ordre polític i sindical, social i cultural (arts, música i esports) com econòmic, industrial i tecnològic. Aquell final de la Gran Guerra coincidiria amb l’inici d’una pandèmia provocada pel virus de la grip mal anomenada espanyola, que assolà el món i que com a mínim va fer 50 milions de morts entre els anys 1918 i 1919. Solia dir la meva àvia que “receptes tinc que per a mi no vull” quan volia significar que era més senzill opinar sobre com acarar problemes i situacions d’altres que no pas fer-ho amb els propis. En això pensava aquest matí durant la meva habitual passejada i per ràdio escoltava com la consellera Meritxell Budó demanava perdó per ‘la caiguda’, per segon dia consecutiu, del sistema informàtic que suportava l’aplicació habilitada pel govern de la Generalitat a través de la qual els treballadors autònoms (però només els 10 mil primers que aconseguissin entrar-hi!) podien sol·licitar un ajut que, en part, els compensés de les pèrdues econòmiques ocasionades per les restriccions que la pandèmia els havia imposat. Quantes vegades no havíem sentit a dir que si de nosaltres depengués, les coses s’haurien fet molt millor? A les altures de la pel·lícula en què ens trobem, una cosa està fora de dubte: la manca de previsió, també del govern de Catalunya, ha estat fins ara una constant.

  • Dijous 12 de novembre de 2020

En temps dels dos governs catalanistes i de progrés (2003-2010) o tripartits (dels “tristpartits” en argot dels seus opositors) era habitual que l’oposició associés la seva imatge a la del Dragon Khan de PortAventura, a causa dels desacords que es produïen entre membres i departaments del govern. Es tractava d’intentar desprestigiar les iniciatives dels governs presidits per Pasqual Maragall (el primer) i per José Montilla (el segon) a partir de la descoordinació que es donava entre consellers. Amb això pensava aquest matí camí de La Salut i, astorat, assistia al relat radiofònic de l’enèsim desacord d’aquesta mateixa setmana entre els socis de l’actual govern, provocat ara per la filtració aconseguida per la Cadena SER sobre l’adjudicació d’un nou contracte a Ferrovial per la Conselleria de Salut per fer tasques de seguiment (rastrejadors) d’afectats per la Covid-19. El mes d’agost, també des de Salut, ja s’havia signat un altre contracte amb Ferrovial per a la prestació de serveis d’atenció i seguiment de la Covid-19 des del 061. La revolada que el cas aixecà entre la ciutadania i entre els socis de govern va fer que la consellera Alba Vergés anunciés que es rescindiria. Ara, passats solament tres mesos, sabem que no tan sols no es va rescindir, sinó que s’ha adjudicat a Ferrovial un de nou sense que, com en l’anterior cas, mitjancés ni tan sols la pertinent licitació prèvia. Tot plegat, un despropòsit que ratlla l’obscenitat i que algú haurà d’explicar molt bé. No endebades Ferrovial es troba al bell mig de diversos casos de corrupció, d’entre els quals sobresurten el cas Palau de la Música Catalana i d’altres que tenen a veure amb el famós 3% que Pasqual Maragall etzibà a Artur Mas que tenien com a problema en el ple monogràfic del Parlament de Catalunya de 24 de febrer de 2005 sobre el cas del túnel del Carmel.

  • Divendres 13 de novembre de 2020

Continuem formulant-nos preguntes que no troben respostes convincents. L’horitzó de la desescalada a Catalunya s’allarga, almenys, fins al dilluns dia 23 de novembre, i això fa que el nivell de nerviosisme i de malestar generalitzat creixi entre la ciutadania al mateix ritme que ho fan els efectes economicosanitaris i socials que ens situen davant una altra pandèmia que costarà molt de superar i que, en el camí, deixarà encara més persones i famílies en risc d’exclusió social. De reüll mirem i ens preguntem què passa a Madrid que sembla viure en una altra dimensió i ningú sap trobar-hi explicació. Josep M. Argimon, secretari de Salut Pública de la Generalitat, tampoc, en reconèixer que “Madrid és un cas extraordinari; però no és la norma, sinó l’excepció”. A despit de la gravetat de la pandèmia, els moviments preelectorals no cessen. Carles Puigdemont, des de Waterloo, ha decidit no presentar-se com a cap de llista de Barcelona per JuntsxCat, segurament amb la intenció de veure-les venir i de posicionar-se com un actiu de l’independentisme supra partits. Mentre ¾aquí¾, la secretària general adjunta i portaveu d’ERC, Marta Vilalta, en ser preguntada per Gemma Nierga en el decurs d’una entrevista emesa per Ràdio 4 i La 2 aquest matí, aposta per la reedició d’un govern independentista després de les eleccions del 14F i es disculpa per les sovintejades picabaralles entre els socis de govern. “Cal posar el comptador a zero –ha dit– i no seguir donant aquests espectacles en la propera legislatura” [sic]. Però de sobra sabem que, com deia la meva àvia, “qui ho té al néixer, no ho deixa al créixer”.

  • Dissabte 14 de novembre de 2020

A despit que l’hivern s’apropa i que les hores de llum diürna s’escurcen, estic disposat a mantenir inalterable el costum adquirit de llevar-me d’hora i sortir a caminar; ara amb la intenció de descobrir racons urbans des de la calma que els acompanyen les primeres hores del dia. La passejada d’avui m’ha portat a transitar per les rondes de la part nord de la ciutat (la de Collsalarca, la de La Roureda, la d’Europa i la de Jean Monet) que uneixen els barris de Ca n’Oriac i de Can Feu, passant pels de Can Llong, Can Rull i Can Gambús. Un circuit que, en total, suma poc més de sis quilòmetres de recorregut i que permet observar com s’han anat desenvolupant alguns dels barris sabadellencs i al seu torn reviure els antecedents rurals de la ciutat, tan perfectament descrits en l’exposició “Arrels oblidades. Les masies de Sabadell” d’ara fa un parell d’anys al Museu d’Història. Un dia d’aquests, hauré ¾penso¾ de posar-me a escriure –encara que sigui molt per sobre— sobre les masies que envoltaven Sabadell, algunes malauradament desaparegudes i d’altres en risc de fer-ho si ens atenem a l’estat en el qual es troben. Sabadell no ha sigut mai exemple quant a la conservació del patrimoni arquitectònic local (rural, urbà o industrial). Una gran llàstima! En un altre ordre de coses, ahir escrivia aquí mateix sobre les moltes preguntes que els ciutadans ens fem i per a les quals no tenim resposta adequada ni oportuna. Que això sigui així hi coadjuva la manca de transparència que sempre és i serà exigible a qualsevol poder i institució en democràcia. Més encara en temps d’emergències com les actuals, en què costa molt a la ciutadania entendre el perquè de les mesures que des d’instàncies governamentals es prenen  i que sovint són susceptibles de topar amb els drets i les llibertats inherents a l’estat social de dret. Sense transparència, la democràcia està en risc…

  • Diumenge 15 de novembre de 2020

A mesura que posem anys a les nostres vides comprovem que allò que sovint ens recordaven els nostres pares esdevé un fet inqüestionable: el temps passa rabent i els records de dies passats i de persones a les quals hem conegut i hem estimat ocupen cada vegada més espai en les prestatgeries de les vivències i les memòries personals. Ahir, ens deixava la tieta Rosa, la darrera representant de la generació familiar que als meus germans i a mi ens ha precedit. Una generació familiar tan nombrosa com diversa a la qual, això no obstant, devem molt. Sobretot pel que fa als valors, l’estima i els coneixements que ens varen saber transmetre. Però cal continuar caminant i mirar endavant, i bé que així ho farem atès que la vida continua tal com ho expressava magistralment Miquel Martí i Pol en el poema “El temps”:

“No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rere el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit”.

Dilluns 16 de novembre de 2020

Potser d’una manera encara imperceptible, el cert és que la pandèmia està canviant els nostres comportaments socials, les nostres rutines personals, la nostra vida… Formulo aquesta hipòtesi a partir d’alguns canvis que jo ja he observat en les meves rutines que, per exemple, abans de la crisi no incloïen de cap de les maneres el visionat de sèries a través de plataformes digitals. És més, he de confessar que més aviat n’era absolutament contrari i fins i tot crític, qui sap si per allò que “quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”. Però això era abans de la pandèmia, perquè ara he de reconèixer que en sóc un seguidor assidu, especialment de la sèrie britanicoestatunidenca The Crown –que aquesta setmana ha encetat la quarta temporada–, que narra la vida i regnat de la reina Elisabet II des de la seva infantesa; una sèrie que, presumiblement, arribarà fins al moment de la mort de l’ara com ara molt longeva reina. Durant el visionat dels capítols de les anteriors temporades –que recomano, atès que permet descobrir les trifulgues de palau i de relacions complicades amb els primers ministres i governs que han acompanyat i acompanyen el regnat d’una reina que regna però que no governa– m’he preguntat, retòricament, si una sèrie semblant seria possible avui fer-la a Espanya. Més després de conèixer els casos de corrupció que de mica en mica van aflorant i que comprometen greument l’honorabilitat del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I i que, de retruc, contribueixen a posar en qüestió la monarquia mateixa. En qualsevol cas, The Crown no deixa de ser un exemple de la transparència que acompanya a la de vegades vituperada però consolidada democràcia britànica. I com ja vaig escriure aquí mateix fa uns dies, sense transparència la democràcia està en risc.

  • Dimarts 17 de novembre de 2020

No sé si a vosaltres us passa el mateix o és que jo sóc —i això entra dins el possible— una mena de rara avis; però el cas és que hi ha dies —sortosament pocs, val també la pena dir-ho!— que només llevar-me i posar els peus a terra sembla que el món giri més ràpid i esvalotat que no pas ho feia ahir mateix quan vaig anar al llit. Més o menys aquesta ha estat la sensació que he tingut aquest matí quan, després de llevar-me, he engegat la ràdio per escoltar les notícies i posar-me al corrent —per dir-ho d’alguna manera— de les novetats que, ben mirat i malgrat totes les aparents sorpreses, tampoc mai no acaben de ser novetats del tot. Per raó de proximitat i d’impacte local entendreu que la notícia que, a banda de la guerra de les vacunes, més m’ha cridat l’atenció ha estat la de la més que possible absorció de Banc Sabadell pel BBVA; una entitat bancària que el març de 2013 ja va fer-se amb Unnim, que al seu torn era la marca resultant de la fusió entre les caixes de Manlleu, Terrassa i Sabadell, i que tingué una vida ben curta de només dos anys. Així és que per atzar de la història —i és que els camins de l’economia, com els del Senyor, són tanmateix inescrutables—, el BBVA pot acabar-se fent amb el que hauran estat dues potents entitats financeres locals centenàries de diversa dimensió i objectius, que no és ara el moment de discernir, per bé que sí és oportú recordar que, amb la pèrdua de Caixa  Sabadell, s’extingí la seva Obra Social que tant havia contribuït al foment i al manteniment de no poques iniciatives, sobretot en l’àmbit cultural. Que un dia o altre Banc Sabadell podia acabar a mans d’una entitat bancària amb més recursos financers i econòmics era una possibilitat que la pandèmia —un altre dels efectes col·laterals atribuïbles a la Covid-19— ha accelerat. Si l’operació d’absorció es consolida, Sabadell tancarà un nou cicle de la seva història. Però així és la vida!

  • Dimecres 18 de novembre de 2020

Els nomenclàtors de places i carrers de poblacions i ciutats d’arreu del país presenten curiositats i anècdotes gens menyspreables. El de Sabadell no n’és pas una excepció, i per a mostra un botó. Per casualitat, més que no pas per causalitat, dos dels principals eixos vials amb els quals la ciutat compta porten el nom de Francesc Macià i de Josep Tarradellas, presidents estats de la Generalitat de Catalunya en dues èpoques històriques distants i diferents. Fins aquí res a destacar, si no fos perquè aquests dos vials són els que uneixen les places de Catalunya i d’Espanya després d’haver-se trobat a la plaça de la Concòrdia. Una curiositat nomenclatorista sabadellenca que, en temps de processismes i desacords polítics continuats, pren categoria de metàfora d’allò que hauria d’haver estat però que no és. Maria Salvo i Iborra és el nom de l’activista antifranquista sabadellenca, nascuda el 1920, que va patir setze anys de presó en temps de la dictadura i que ahir va morir a l’edat de 100 anys. Dona íntegra, lluitadora infatigable i defensora dels drets, de les llibertats i de la memòria històrica, Salvo fou una de les primeres militants de les Joventuts del PSUC, organització en la qual ingressà quan només comptava amb setze anys d’edat. Més endavant, després de la dictadura, fou fundadora de l’Associació de Dones del 36 i presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. L’any 2004, en reconeixement de la seva lluita a favor de la democràcia, va rebre el títol de doctora honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, al costat d’altres dos lluitadors antifranquistes ja traspassats: Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir. Va ser precisament en ocasió de l’atorgament d’aquest títol que vaig tenir l’honor de poder-la tractar i descobrir la calidesa de la seva vessant més personal i humana. Descansi en pau.

  • Dijous 19 de novembre de 2020

Una de les expressions més jocoses que els sabadellencs usem quan hem d’anar a Barcelona, és que baixem al barri marítim de la ciutat. Una mostra que, malgrat tot, als sabadellencs no ens falta sentit de l’humor i que com no-pot-ser-d’una-altra-manera som el “centre del món mundial”… Assenyalat això, allò que potser molta gent no sap és que Barcelona i Sabadell comparteixen topònims. És el cas, per exemple, dels de Gràcia o d’Hostafrancs, que identifiquen barris d’ambdues ciutats. Passa el mateix amb el topònim Jonqueres que, en aquest cas, troba el seu origen a Sabadell o, per ser més precís, en la vella parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, que encara avui s’aixeca a tocar de la llera del riu Ripoll i que, juntament amb la de Sant Julià d’Altura i amb la partida d’Hostafrancs, van ser annexionades a Sabadell l’any 1904, quan es va desfer el municipi de Sant Pere de Terrassa. I és que el barceloní carrer de Jonqueres deu el seu nom al monestir de Santa Maria de Jonqueres —construït a mitjans del segle XIII a tocar de l’actual plaça d’Urquinaona—, on es traslladà la congregació de monges comendadores de Sant Jaume (fundada el 1214), i que inicialment va trobar acolliment a la llavors parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres —que avui acull el Servei General d’Informació de Muntanya—. Fet aquest somer apunt històric i en un altre ordre de coses, ahir assistirem a l’enèsima picabaralla entre membres del govern de Catalunya a causa de filtracions interessades que provocaren que el vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, abandonés abruptament la reunió de coordinació governamental sobre la Covid-19 en la qual s’estaven debatent les mesures de desescalada que han d’entrar en vigor a Catalunya el proper dilluns. Les picabaralles dins els governs de coalició —siguin els governs d’aquí o els d’allà— cal considerar-les normals. El que ja no és normal són les filtracions interessades de les desavinences que en el si del govern es produeixen per part dels seus propis membres que, alhora, donen dimensió —i aquest és el fet més preocupant— de la mediocritat d’alguns dels nostres governants, més disposats a satisfer els interessos de partit que no pas els de servir els generals de la ciutadania. I això, en temps de pandèmia sanitària —que ja ho és també economicosocial—, és el pitjor que ens pot passar.

  • Divendres 20 de novembre de 2020

Avui fa més fred que no pas en feia ahir. Ho noto en sortir al carrer disposat a emprendre la meva habitual passejada matinera, en aquesta ocasió en direcció a Ca n’Oriac. Un barri que com a nucli habitat començà a vertebrar-se al nord de la ciutat durant la dècada dels anys quaranta del segle passat, al redós de la masia que li dóna nom (documentada com a Mas Boadella ja al segle XI). A despit que les arrels del barri cal buscar-les en la immigració i en el règim d’autoconstrucció, Ca n’Oriac és un exemple ben viu de superació, atès que el barri avui constitueix un dels nuclis més populars i dinàmics de la ciutat i eix entorn el qual giren els seus barris veïns (Can Deu, Plana del Pintor, Torrent del Capellà i La Roureda). Hi ajuda la configuració urbana allargassada que presenta la ciutat de Sabadell. Mentre penso en tot això, concloc que els veïns i les entitats de Ca n’Oriac han sabut treure partit de les oportunitats que se’ls presentaven per superar les moltes dificultats amb les quals, al llarg dels 80 anys d’història del barri, s’han anat trobant. Des d’aquest punt de vista, Ca n’Oriac és metàfora perfecta del que caldria fer sempre davant situacions de crisi: aprendre del passat per acarar el futur. Un principi, aquest darrer, que malauradament no és massa actual si ens atenem a com ens van les coses darrerament. Ahir mateix, a Madrid, per un molt escàs marge de vots, s’aprovava la LOMLOE o Llei Celaá. Dit d’una altra manera, la vuitena —sí, sí, la vuitena!— llei d’educació d’àmbit estatal en 40 anys de democràcia. Si ens atenem a les bronques que es varen escoltar al Congrés de Diputats durant el debat previ a la votació, la ‘nova’ llei —que supera en molt sobretot quant a la igualtat d’oportunitats, al caràcter inclusiu i al respecte a les llengües dels territoris autònoms a l’anterior del ministre Wert— neix repudiada per l’oposició a causa simplement de la polarització política enmig de la qual ens movem, que no deixa el més mínim marge per al diàleg, la negociació i el pacte que les lleis d’aquesta mena requeririen per a la seva estabilitat en el temps. No és estrany, doncs, que els experts preveuen que la Llei Celaá no sobreviurà a un futur canvi de color polític. Que Déu ens agafi ben confessats!

  • Dissabte 21 de novembre de 2020

Arrenca el cap de setmana previ a l’inici d’un nou procés de desescalada estructurat en quatre fases i controlat des de la Generalitat de Catalunya. Un cap de setmana que es presenta fred —tant meteorològicament com metafòricament—, qui sap si per estar en sintonia amb la climatologia que pertoca i les circumstàncies anímiques personals i col·lectives per les quals estem transitant. I és que, quan parem compte a les informacions que ens arriben a través dels mitjans de comunicació, no sabem massa amb què quedar-nos, ateses les contradiccions en les quals incorren, en aquest cas no pas per culpa dels periodistes i dels mitjans de comunicació, sinó per la disparitat de missatges que des de les instàncies governamentals —les d’aquí i les d’allà— es llancen al vol més fonamentats en allò que voldríem que fos que no pas en allò que podria acabar essent. Així, a les incerteses que genera la desescalada i les mesures dictades, cal afegir-hi la veu d’alguns científics que ens avisen de l’arribada d’una tercera onada de la pandèmia a principis del proper any, per a la qual aconsellen preparar-nos. Mentre, a bombo i platerets se’ns anuncia la imminent distribució de la vacuna contra la Covid-19, que coincideix amb el moment en el qual la consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Budó, posa aigua al vi per manifestar els seus dubtes que les eleccions del 14-F es puguin celebrar. Són només alguns dels molts exemples possibles de desori que es poden posar damunt la taula. Per tot plegat, millor ha de ser que ens prenguem les coses amb calma i que no ens deixem portar per eufòries efímeres. També en aquest cas, millor serà prevenir i tenir cura de nosaltres mateixos…

  • Diumenge 22 de novembre de 2020

Surto al carrer. Fa fred. Més fred que no pas ahir. La ciutat està completament adormida encara. El fred i el confinament nocturn en tenen gran part de culpa. Camino ràpid per fer-me passar el fred. Hauran de transcórrer uns vint minuts abans no em creu-hi amb ningú. La primera persona amb la qual em trobo, molt ben equipada, corre cap a-qui-sap-on. A despit de la solitud, els semàfors no deixen de canviar rítmicament els seus colors que, en ocasions, no són respectats pels pocs vehicles que circulen a aquesta hora matinera. Torno a casa just quan l’alba trenca la foscor de la nit. Abans, passo pel quiosc i recullo els diaris que, amb calma, llegiré després d’haver-me dutxat i d’haver esmorzat. De sempre, el diumenge m’ha semblat el millor dia de la setmana per llegir els diaris amb més tranquil·litat que no pas durant la resta de la setmana. Atès que la majoria de notícies ja les conec gràcies a la ràdio, em centro en els articles d’opinió. D’entre tots, em quedo avui amb el que a El Periódico signa Joan Tapia, on escriu que les tres darreres anàlisis demoscòpiques que hem conegut aquesta setmana (CIS, CEO i ICPS) difereixen quant als resultats electorals que a Catalunya es poden donar el 14-F, però que tanmateix presenten alguns punts gairebé coincidents que porten a concloure que “Catalunya està iniciant el camí tant cap a un pacte intern com a un acord o entesa amb Espanya”, per continuar que “serà un camí difícil, però els ciutadans —encara no els partits [matís molt rellevant des del meu punt de vista]— han fet el primer pas”. Tant de bo Tapia estigui encertat en la seva anàlisi, penso, al mateix temps que m’endinso en la lectura d’altres qüestions gens fútils com, sense anar més lluny, l’agreujament a causa de la pandèmia de situacions socials i sanitàries complexes que vénen de lluny i que ja llavors no mereixien excessiva atenció per part dels governants… Que tinguem un bon diumenge!

  • Dilluns 23 de novembre de 2020

Comença la desescalada de tardor i això es nota sobretot en les terrasses dels bars. Els indicadors de referència per gestionar la pandèmia no són del tot favorables. Dels tres, solament n’hi ha un (l’Rt) que presenti rang positiu. És clar, però, que és molt difícil mantenir el règim de tancaments i limitacions fins ara vigents des de fa un mes llarg. En sortir de casa per fer la meva passejada habitual, he pensat que seria bo comprovar com començava aquest dilluns una mica diferent. Ho he fet a partir de resseguir el que fou un dels itineraris més habituals de la meva infantesa: aquell que diàriament feia fins a quatre vegades per anar i tornar de l’escola. Un recorregut en el qual m’acompanyava el catric-catrec cadenciós que sorgia de les entranyes dels telers de les moltes fàbriques que flanquejaven els carrers pels quals caminava fins a arribar als Escolapis. Eren aquells, els anys del Sabadell-fàbrica en els quals la vida sabadellenca girava al ritme que la indústria tèxtil imposava, sector en què treballava pràcticament tothom. I els qui no, treballaven en empreses considerades auxiliars del tèxtil, amb les metal·lúrgiques al capdavant, atès que com a client preferent tenien les indústries llaneres. Eren anys, també, d’un Sabadell urbanísticament gris, del qual, això no obstant, en sobresortien algunes —poques— singularitats. És el cas de la plaça que formava part del meu itinerari escolar, dedicada a Enric Granados, possiblement la primera de disseny que va tenir la ciutat, projectada en el Pla de Reforma i Eixample de 1886 (Pla Pascual). Fou executada i inaugurada el juliol de 1916, pocs mesos després que el pianista morís quan el vaixell en què viatjava (el Sussex) va ser torpedinat  per un submarí alemany (Primera Guerra Mundial). Es tracta d’una plaça relativament petita que encara avui conserva els trets neoclàssics amb els quals va ser concebuda. Presenta una composició en planta en forma d’estrella, els braços de la qual són els itineraris de vianants que s’entrecreuen al bell mig de la plaça, reforçada per la potent font de ferro colat que la presideix. Del projecte inicial de la plaça, en manca l’ornamentació vegetal que l’enriquia i que la feia més acollidora. Sigui com sigui, en visitar-la de nou després de tants anys, concloc que val la pena observar-la i fixar-se en la seva estructura i fins i tot asseure’s en un dels bancs de pedra ubicats a l’entorn de la majestuosa font. Al cap i a la fi, la plaça Granados és avui un record viu d’un Sabadell que va ser i que almenys, en aquest cas, encara és.

  • Dimarts 24 de novembre de 2020

Ha calgut que passés gairebé un mes abans que Donald Trump no s’adonés que la seva estratègia d’imposar el relat d’un pretès frau electoral (del qual no en podia aportar proves perquè no havia existit) no comptava amb els suports que ell, fal·laçment, esperava, sobretot des de la judicatura. Una bona notícia en temps de populismes desfermats capaços de tergiversar les coses fins a extrems inaudits. Diumenge passat assistíem a l’espectacle de veure els carrers de Madrid —també els d’altres ciutats espanyoles— amb una gernació de ciutadans clamant “llibertat, llibertat”, oposant-se a la reforma —que no derogació— de la llei d’educació Wert, ara reconvertida a Llei Celaá, que segur no havien llegit. Però la dreta espanyola (Cs, PP i Vox) va tocar el xiulet, va crear missatges fake i els seus seguidors no dubtaren a donar-los suport sorollosament. Curiós veure hereus del franquisme cridant “llibertat” (la seva llibertat, la de les elits, òbviament!); també és curiós observar com aquells que reclamen ara consens (en aquest cas en la reforma de la llei d’educació) són els mateixos que no volen consensuar absolutament res, simplement perquè, per a ells, consensuar equival a esperar que el contrari cedeixi en tot, oposant-se a qualsevol possibilitat de diàleg i de negociació. Diàleg i negociació que, malauradament, brillen per la seva absència tant en la política espanyola com en la catalana. Entorn això reflexionava aquest matí en el decurs de la meva passejada que avui m’ha portat fins al pou de glaç de Sant Oleguer, bastit el segle xviii i rehabilitat a finals del segle passat. Un pou de glaç que, com tots, tenia la funció d’emmagatzemar el glaç que s’obtenia del riu o de la neu durant l’hivern (segons quina fos la seva ubicació) per comercialitzar-lo en arribar l’estiu.

  • Dimecres 25 de novembre de 2020

Em desperto sobresaltat després d’una nit de malsons. Deu ser, penso, una conseqüència més de la situació que a causa del coronavirus estem vivint i dels seus efectes col·laterals economicosocials que comencen a percebre’s. No obstant la mala nit que he passat —o precisament per això— mantinc inalterable el meu hàbit de sortir a caminar a l’hora matinera de sempre. Mentre decideixo cap a on adreçaré avui els meus passos, constato que el trànsit rodat és més intens que no pas ho era fa només uns dies. Connecto la ràdio disposat a escoltar les notícies del dia. De totes, en sobresurt, almenys per a mi, la que fa referència als suports parlamentaris que el govern d’Espanya està aconseguint aquests darrers dies i que li hauran de permetre aprovar els pressupostos generals de l’Estat corresponents al proper any. Seran els primers després de tres exercicis amb pressupostos prorrogats. Davant aquest fet, dues sensacions personals i intransferibles: l’una, que la legislatura de les Corts espanyoles té pràcticament assegurat el seu recorregut fins a final de mandat. De ben poc hauran servit les campanyes continuades de desprestigi que la dreta ha muntat amb l’objectiu de torpedinar l’acció del govern de l’Estat i fer-lo caure. L’altra —i qui sap si precisament com a conseqüència en part d’aquest “acoso y derribo” de la dreta al govern espanyol— que encara que sigui per un si-us-plau-per-força s’està dibuixant una ‘nova’ majoria parlamentària en la qual tenen un paper destacat a jugar formacions fins ara ben poc proclius a donar suport a l’executiu espanyol com ho són Bildu o ERC. Tant de bo, penso, que aquestes meves sensacions i elucubracions matineres es corresponguin amb uns primers indicis d’un canvi de rumb en la política espanyola dels darrers anys, que bona falta ens fa!

  • Dijous 26 de novembre de 2020

Una emissora de ràdio —la SER Catalunya— preguntava aquest matí als seus oients si creien exagerada, o no, la reacció —se suposa que mediàtica i popular— davant la mort de Diego Armando Maradona. A l’hora d’escriure aquestes ratlles, un percentatge molt alt d’oients consideraven que sí, que la reacció arran de la desaparició de Maradona era exagerada. Es pugui estar o no d’acord amb aquesta percepció majoritària que comparteixo, el cert és que, avui, tots els informatius (de ràdio i de televisió) i tots els diaris d’arreu no han dubtat ni un moment a situar la mort de Maradona per damunt de qualsevol altra notícia, pandèmia inclosa. I no només això. Els minuts de ràdio i televisió i pàgines de diaris no esportius dedicats al jugador argentí superen amb escreix altres notícies, molt més transcendents que no pas el traspàs d’aquell que, certament, fou un astre del futbol. Un astre, però, que, com qualsevol altra persona, presentava els seus clars i els seus obscurs, tal com ho testimonia el contrast que es pot establir entre la seva antològica carrera futbolística (a partir de la qual s’ha generat el mite) i la seva vida més personal i íntima, marcada pels excessos i per un entorn tòxic (l’exemple a combatre). El Diccionari general de la llengua catalana defineix el substantiu mite com una narració fabulosa “generalment contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada”. A partir d’aquesta definició, que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions en relació amb el fenomen Maradona i dels que l’alimenten… Ah! Me n’oblidava, la meva passejada matinera d’avui ha estat molt urbana, atesos els avisos de pluja que hi havia i que, això no obstant, no s’han acabat de materialitzar.

  • Divendres 27 de novembre de 2020

De les restriccions imposades per l’estat d’alarma, se’n deriven alguns —encara que certament pocs— avantatges. Per exemple, disposar de més temps per dedicar a la lectura. Precisament ahir acabava de llegir El fill del xofer, del qual n’és autor Jordi Amat. Segur que es tracta d’un dels títols més venuts a les llibreries i més ràpidament devorat pels lectors, especialment els del gremi periodístic. No endebades, el protagonista de la història és qui va ser un polifacètic personatge (marí, advocat, jutge, periodista…) regit per un perfil psicòpata que el portà al suïcidi després d’haver assassinat la seva esposa, la doctora Victòria Bertran. El nom d’aquest sinistre personatge, Alfons Quintà, cridat a jugar un paper destacat en diversos projectes periodístics tant durant el període de la transició democràtica com en els anys dels governs autonòmics presidits per Jordi Pujol. D’entre aquests projectes, un de molt ambiciós: la reeixida posada en marxa de TV3. Amb tots aquests ingredients no és estrany que El fill del xofer acabi essent una mena de tractat —un assaig— sobre la maldat que, malgrat tot, m’ha interessat fonamentalment per dues raons. La primera, per la història mateixa que Amat narra, a través de la qual es posen al descobert alguns dels tripijocs i interessos que envolten el món dels mitjans de comunicació i que sovint, alhora, empresonen i condicionen els periodistes que hi treballen. La segona —des del meu punt de vista més rellevant—, per la informació que l’autor aporta en relació amb un capítol de la història recent del país no tancat: el cas Banca Catalana i la utilització política que Jordi Pujol en va saber fer, no només per sortir-ne indemne sinó també per reforçar el seu bagatge i la seva ascendència política i social aquí i fora d’aquí. El fill del xofer és un relat curosament treballat i escrit, malgrat que hi trobem a faltar la citació de les fonts documentals en les quals Amat el basa. Un relat que ens parla de corrupció i de poder; de maquinacions de polítics, d’empresaris, de banquers i de periodistes, sense escrúpols als quals uneix un objectiu comú: l’ambició i treure el major rendiment possible de la demolició del franquisme i, de passada, aprofitar l’avinentesa per imposar la lògica binària del “o bé estàs amb mi i amb el país o bé estàs contra mi i, per tant, també contra el país”, que tant ha condicionant i ha polaritzat la vida política catalana de les darreres dècades. Per aquestes i per moltes altres raons, El fill del xofer és un assaig absolutament recomanable que, alhora, resulta ser un mirall nítid de la corrupció i del poder que impera a Espanya. En tot això pensava avui quan, en tornar a casa després de la meva passejada matinera habitual, m’he trobat amb els primers signes evidents que el temps comercial de Nadal ja és aquí. I això al costat de la notícia que el Sabadell i el BBVA han trencat negociacions quant a la seva hipotètica fusió…

  • Dissabte 28 de novembre de 2020

Després d’unes setmanes de restriccions, la ciutadania s’ha pogut retrobar amb el món de la cultura, amb el teatre i la música al capdavant. Els sabadellencs ho vàrem poder fer anit al teatre La Faràndula, on es presentava l’òpera de Giuseppe Verdi, Macbeth, en versió concert, ajornada fa uns mesos a causa del primer estat d’alarma. La sala estava ocupada per un nombre limitat d’assistents per tal de complir la normativa quant a capacitats d’espais públics en temps pandèmics. El concert —promogut per la incansable Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (associació que, juntament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, han impulsat la Fundació Òpera a Catalunya), i que presideix Mirna Lacambra—, començà a les 7 de la tarda, avançant-se d’aquesta manera al que ha estat l’horari habitual de les òperes quant a les representacions entre setmana. El perquè el trobem en les limitacions horàries imposades pel vigent confinament nocturn. De retorn a casa després d’haver gaudit d’un bon espectacle musical, pensava que una de les oportunitats que haurien de derivar de les restriccions imposades per l’estat d’alarma hauria de passar per ressituar els nostres horaris laborals i d’oci per tal d’apropar-los als que són habituals nord enllà on, segons canta el poeta a “Assaig de càntic en el temple” (Salvador Espriu), “diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. En un altre ordre de coses, el dia avui s’ha despertat amb la pluja que feia temps havia deixat de caure, així com amb els anuncis cada vegada més insistents que ens diuen que tenim la vacuna de la Covid-19 a tocar. Tan a tocar que fins i tot —també diuen— està previst que es comenci a administrar abans d’acabar l’any…, al Regne Unit. Sens dubte, es tracta d’una bona notícia que, a banda d’allò que “no es pot dir blat fins que no estigui al sac, i encara ben lligat!”, em genera molts dubtes quant a si contribuirà a mantenir ben alta la guàrdia de la ciutadania davant la propagació d’un virus que, a part de la seva letalitat, ha evidenciat un comportament impredictible.

  • Diumenge 29 de novembre de 2020

El dia s’aixeca clar i net amb la notícia que Salut invertirà 2,6 milions d’euros a Sabadell en programes conjunturals relacionats i/o derivats de la Covid-19 i amb la contractació de nous professionals. El meu desig és que no es tracti d’una promesa més del govern que queda només en paraules i bones intencions (com és en el cas dels ordinadors destinats a escoles que havien d’arribar amb l’inici del curs escolar i encara no ho han fet) i que, per contra, aviat puguem notar els efectes de la inversió en forma de millora en l’atenció primària, que bona falta ens fa. M’hi he referit diverses vegades. Sabadell té la seva particular ruta del romànic. Certament es tracta d’un romànic de menor entitat —llevat d’alguna excepció—, però que no per això deixa de ser interessant de conèixer precisament ara que els caps de setmana no podem sortir dels nostres termes municipals si no volem vulnerar les restriccions de mobilitat territorial que a causa de la pandèmia ens han estat imposades. Em proposo, doncs, des d’aquí anar explicant suscitament i de mica en mica quines són i on es troben aquestes peces o conjunts arquitectònics sobre les quals se sustenta la meva hipòtesi d’una ruta del romànic sabadellenc. Ruta que podem començar al nord de la ciutat, camí de Matadepera, on a mà dreta s’aixeca el conjunt arquitectònic de Sant Julià d’Altura (església, rectoria i cementiri) incorporat a la ciutat el 1904, després que Terrassa i Sabadell es repartiren les parròquies rurals que conformaven el municipi de Sant Pere de Terrassa. La primera església de Sant Julià data del segle XI, una edificació que amb el pas dels anys patiria notables reformes que han acabat per desvirtuar-ne els seus orígens. La reforma més transcendent va produir-se el segle XVII i donà pas a l’església actual —amb cimbori i campanar— on es venerava la imatge de la Mare de Déu d’Altura (una talla del segle XII o de principis del XIII), que va ser cremada el 1936 en ocasió de la Guerra Civil. El més rellevant del conjunt actual és que, com a resultat de les excavacions arqueològiques portades a terme el 1990, dirigides pel Museu d’Història de la Ciutat, s’hi descobriren diverses fosses simples excavades a terra (datades d’entre els segles xi i xviii), així com una necròpolis medieval. La visita al conjunt val la pena i ens hi podem arribar després de travessar el bosc de Can Deu, des de la masia del mateix nom.

  • Dilluns 30 de novembre de 2020

Amb el permís del planeta Venus, que durant l’albada domina el firmament, ha estat la lluna plena la que ha presidit avui la meva habitual passejada matinera, que m’ha portat a visitar la segona peça de la hipotètica ruta del romànic sabadellenc que ahir començava a detallar aquí mateix; una peça que es troba a tocar de la masia de Can Deu. Es tracta d’una esglesiola del segle XI construïda al sud del terme municipal de Santa Maria del Corcó, prop del mas Verders, en un indret que avui està colgat per les aigües del pantà de Sau. Una esglesiola que per salvar-la precisament d’una destrucció segura, el 1973 va ser traslladada, pedra a pedra, a la seva actual ubicació al bosc de Can Deu. És, doncs, una peça del romànic sabadellenc importada que, en el seu nou emplaçament, presenta la mateixa orientació nord-oest que tenia en el seu lloc d’origen. El desmuntatge, trasllat i muntatge de l’esglesiola fou finançat per l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. El nom més comú amb el qual es coneix l’ermita és el de Sant Vicenç de Verders, encara que en la seva anterior ubicació se la coneixia també com de Sant Vicenç de Sarriera. L’ermita és una petita joia de l’arquitectura religiosa a Sabadell, al costat del conjunt de Sant Pau de Riu-sec. La construcció presenta característiques preromàniques i llombardes i disposa de dues portes d’accés en arc rodó i emmarcament de pedres; l’una a la façana i l’altra en un dels seus laterals. En ocasió de les obres de trasllat des de Verders al bosc de Can Deu, se’n varen fer algunes millores constructives (que afectaren sobretot la coberta), per tal de garantir-ne una millor conservació. Després de visitar l’esglesiola i camí de retorn a casa, m’assabento que Laura Borràs guanyà ahir les primàries de JxCat i que, en aquesta condició, ella serà la candidata efectiva a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ho farà —com ella s’ha afanyat a dir— amb un missatge “nítidament independentista”, amb voluntat de mantenir el pols amb l’Estat… I tot això en l’inici d’una setmana en la qual haurem de saber quines són finalment les recomanacions que des del govern se’ns faran de cara a les celebracions i les trobades familiars en ocasió de les festes nadalenques després d’un cap de setmana en què els carrers i les places de les ciutats s’han vist envaïts per una multitud de persones ansioses de sortir de casa…

___________________

[1] Cal tenir en compte que el Diari de Sabadell apareix solament tres dies per setmana: els dimarts, els dijous i els dissabtes. D’aquí que només es recolliran els titulars d’aquests dies.

[2] Comentari que no s’ajusta al que s’havia establert, atès que els confinaments municipals perimetrals eren vigents solament els caps de setmana, mentre que el de país ho va ser per un període ininterromput de quinze dies.

(Si voleu veure la continuació d’aquest diari cliqueu aquí)