Mentre el primer Estat d’Alarma decretat per fer front a la Covid-19 va ser vigent, el Lluís Mas i Sangés i jo decidirem que hi diríem la nostra.
Ell amb els seus dibuixos, pintures i materials de tècnica mixta i jo amb la paraula escrita.
“Imatges i paraules de 100 dies de confinament” és un document que recull les percepcions, sensacions i emocions experimentades durant els dies de reclusió obligada. El podeu llegir –i us el podeu baixar– fent un clic sobre
Ho he estat llegint a troços i mirant els dibuixos i té molt bona pinta!
Salutacions,
Anaïs Brunet abrunet80@hotmail.com Tel: 615 688 114
M’està agradant molt. Lectura lenta mentre mires la il·lustració i disfrutes.
Moltes gràcies, Joan i Lluís, per aquesta joia. És digna de ser traslladada també a un document imprès.`
Bon dia!
Manel
Gràcies Joan. Que passis un bon estiu…! I que no hagis de redactar una nova edició de confinament de tardor.
Josep-Ramon Costa-Jussà
Moltes gràcies, Joan, per aquest regal meravellós. Algún dia tenim que plantejar potser posar-li música.
Una abraçada i bon estiu.
JUAN ANTONIO GARCIA CAZORLA
Moltes gràcies, Joan, pel relat i per les reflexions, i a En Lluís, per les imatges, precioses.
Esperem hagi estat el primer i el darrer confinament.
Una abraçada,
Ramon Palacio
Moltes gràcies Joan.
Dilluns vaig marxo de vacances (fins el 16), i com que si alguna cosa em sobra allà és temps, segur que llegiré amb interès aquest diari, que de fet he seguit parcialment, i que ja et vaig dir, ha estat molt interessant.
Una abraçada i ens retrobem aviat de nou.
Joaquim
Moltes gràcies, ho llegiré amb el valor que té com a “document per a la història”.
Qui ens ho hauria de dir que viuriem semblant situació! !
Bon estiu!
Eulàlia
Joan un bon estiu per a tu també i amb la feina (ben) feta. Moltes gràcies.
Josep
Joan,
M’estic passant l’estona molt entretingudament amb la lectura dels papers que has tingut a bé convidar-me a llegir. De veritat que aquest mixt de cultura i dosis d’ironia és un producte equilibrat que ajuda a consumir les hores agradablement i aprofitant-les.
A cuidar-se i bones vacances.Benet Armengol
Moltes gràcies Joan, quina feinada aquest treball teu. M’agradat molt l’exposició del tema i m’he permès la llibertat de baixar-me’l per tal de poder llegir-lo amb més tranquil·litat.
Salutacions des d’Almeria, on m’ha agafat aquesta pandèmia.
Antonio Quintana
Joan, Lluís: bon dia.
Podeu comptar amb mi per quan feu l’edició en paper. El Pdf que ens heu fet arribar està molt ben dissenyat, però els llibres sempre és millor si el tens en paper i el pots tocar i olorar.
Moltes gràcies per la feina feta.
Bon estiu i cuideu-vos molt.
Jordi Ferrer
MAGNÍFIC DOCUMENT DE LA PANDÈMIA. ESPEREM NO TINGUI CONTINUÏTAT AL SETEMBRE.
BON ESTIU, JOAN
Joan,
Una reflexió interessant i continuada. Aportes criteri per destriar del soroll mediàtic els elements que configuren el present i condicionaran el futur. Ho fas amb sensibilitat per passar dels fets a les persones, especialment a les que resulten i resultaran més afectades.
Políticament ets justificadament dur. Quan es gestionen incerteses cal donar suport i confiança, no al contrari. Com bé dius passar de la democràcia del conflicte a la del consens. Això enforteix als valors de solidaritat, respecte i llibertat, i no es fa el joc a l’extrema dreta.
Has aconseguit que text i dibuixos facin la lectura amena, ah! i ben encertades les referències a la saviesa de l’àvia.
Felicitats i gràcies.
Joan
Joan,
Felicitats per el “producte” que heu parit.
Cal llegir-lo amb calma, cosa que faré al llarg de l´estiu.
Una abraçada,
Joan
Joan. Felicitats per la iniciativa. També pel rigor i tenacitat que esmerces en aquests projectes. Vol devoció i dedicació. He de dir que els dibuixos i pintures del Lluís Mas són especialment reïxits. Felicita’l també per la magnífica feina.
Toni
Bon dia, Joan,
Va ser una sorpresa el teu correu de final de juliol, després de uns quants anys sense intercanvis de treballs o articles, com ara. Agraït doncs del detall, i felicitats per l’esforç de produir un diari de 100 dies d’uns fets tràgics, i que deixen empremtes i ferides que no oblidarem mai, i per tant la història local us ho agrairà. I com que intento contestar, per raons de delicadesa, tots els correus que rebo, encara que siguin dins d’una tramesa no personalitzada, he fet l’esforç en aquest mes de llegir les més de 100 pàgines del treball que signes amb en Lluis Mas, bon veí del carrer, i del tram que sempre hem dit, amb orgull de la majoria, que és el que té més estelades de Sabadell. I per això, li comparteixo aquest correu. Per tant, també bon dia, Lluis.
I avui m’he decidit a fer un cop de cap per tancar els apunts que he anat agafant i els comentaris que hi feia, esperonat per dues notícies del Diari de Sabadell, que crec que ajuden a entendre la magnitud del drama i el que pensem cadascú, de tot, però especialment dels lligams amb la gestió i la política de l’estat i del nostre petit país. Per un cantó els 365 morts que hi hagut a Sabadell per efecte de la pandèmia https://www.diaridesabadell.com/2020/08/25/morts-coronavirus-sabadell/, i que s’afegeixen a les prop de 2000 defuncions que hi ha a Sabadell, cada any, si no vaig malfixat.
I per altre, de la publicació d’una carta oberta, amb opinions sobre tot això, https://www.diaridesabadell.com/2020/08/25/carta-oberta-dun-grup-de-sabadellencs-a-institucions-i-partits-catalans/, amb unes 170 signatures, i que jo vaig poder signar, des de la Xina estant, perquè els dimecres tinc la sort de participar a la trobada que fa un grup de la *gent de la plaça*, que des del 27 de juliol de l’any passat s’ha manifestat cada dia a la plaça de l’ajuntament per recordar als nostres presos polítics, després que el plenari decidís treure el domàs recordant-ho, amb l’excepció dels dies de confinament obligat, i que jo m’hi vaig afegir molt al començament fins que vaig deixar Sabadell. Amb ser-hi o no ser-hi, en aquest actes de solidaritat, i sobretot amb el que s’escriu, ja és indicador del pensament de cadascú, i que tu ara has expressat en paraules, i el Lluis en imatges.
IMATGES. I aquí em permeto dir-li al Lluis que les aquarel·les m’han agradat totes, per la creativitat i els sentiments de cada moment (la de l’aplec de la Salut, em va colpir, especialment, per raons sentimentals del temps i l’espai), però, sincerament, que n’he trobat a faltar algunes que es referissin a la presó que representa, també, un confinament i, lligat, als records d’amigues i amics que fa prop de tres anys que hi són; en la meva opinió, injustament, i per raons de revenja i menys teniment cap als que pensem diferent, i ho fem públic, pacíficament i democràtica. A la gairebé única referència del 27 de maig, ja a la desena setmana, m’hi faltaria que l’1-O vam ser 2,3 milions que vàrem anar a votar i plantar-nos davant dels col·legis.
EL TEU BLOG. I com que per llegir el treball, he anat entrant i sortint del teu blog, ara aprofito per felicitar-te pel teu web tan complert d’articles i àdhuc d’articles de referència, com el del Pérez Royo. És un bon exercici de transparència i diàleg donar l’oportunitat als teus lectors que expressin les seves opinions, tot veient que la majoria són laudatòries. Valoro, també, el teu missatge inicial *”Disposat a escoltar i a reflexionar, per aprendre i compartir”, que m’ha esperonat a escriure. No obstant, em sembla que és picar pedra dura, perquè a les nostres edats ja no canviarem gaire de forma de pensar.
COMPARACIONS AMB LA XINA. Nosaltres hem viscut (i encara hi som) la pandèmia i els confinaments, a més de 10.000 km de distància, a la Xina des de l’endemà de Reis, ara farà 8 mesos, i el confinament ens va començar el 25 de gener, dia del bon any xinès. Una eternitat gairebé per tot el que hem viscut!. El maleït virus ha trastocat la vida a tothom arreu del món, començant per aquest país, on per raons de treball, primer, i familiars, després hi faig una estada anual d’uns quants mesos, des de l’any 2001, que va ser l’any que només hi vaig treballar una setmana. Aquest fet també m’ha esperonat a llegir el vostre treball, per tal de poder comparar dues experiències pel mateix motiu, en dos entorns tan diferents i tan allunyats. En els comentaris que faig, es van barrejant les dues experiències.
Raó de més, doncs, per voler compartir les meves apreciacions i comentaris amb vosaltres, sobre el confinament i la gestió de la pandèmia, per la possibilitat de fer comparacions amb el nostre cas, aquí a la ciutat de Shenyang (7,5 milions de residents, com tot CAT!), a la província de Liaonong (de 45 milions, com tot l’estat espanyol!), i a uns 1500 km (Barcelona- Berlin+-) de l’epicentre de Wuhan, on sempre hem tingut la sensació de seguretat, i àdhuc el primer mes, les sortides eren força flexibles. Per sort, en els tres primer mesos només hi van haver 128 contagis i 3 morts, a tota la província, amb els llocs de residència coneguts a les xarxes que bullien. I malgrat algun episodi de tancament d’un hospital amb unes 3.000 persones dins, fa un parell de mesos, veiem que tot va agafant normalitat, després del confinament i tancament brutal de l’activitat econòmica. Fa poc vam anar a un casament amb unes 300 persones; al maig vam anar a un altre, i la meitat de les taules eren buides, sembla que per por. El tapaboques els portem la meitat de la gent, més o menys. Els restaurants i centres comercials no han començat a omplir-se fins ben bé fa un mes i mig; i encara fa una setmana vam veure dos hotels tancats de nivell alt del centre. Com anècdota, tenim un veí que es funcionari de presons, i ens ha explicat que fan torns de 21 dies, sense sortir, des de finals de gener, com exemple de bona gestió.
I com que les comparacions són inevitables, m’he posat a buscar-hi similituds i diferències en les dues experiències, perquè nosaltres vam fer un seguiment quantitatiu diari, i que va ser consultar cada dia, des del 4 de febrer, les estadístiques publicades a la Xina (per regions i ciutats), al costat de les del món, i que les vam reflectir en un gràfic d’excel, que t’adjunto, per entendre com anàvem, durant 4 mesos, fins el 4 de juny, quan a la Xina ja *només* quedaven unes 4000 persones hospitalitzades, i que palesen la bona gestió, crec, que s’ha fet aquí a la Xina de la pandèmia. Vaig contestar, també, a una entrevista al Diari de Sabadell, el 4 de febrer (quan per a vosaltres semblava impossible tot el que ha passat després) i escriure unes quantes pàgines de complement, i que tinc penjat al web. Les meves impressions, tot just al començament del confinament, aquí, es poden consultar a : http://clusa-oriach.cat/20200207-03-20200206-02-20200204-IMPRESSIONS%20DES%20DE%20SHENYANG-%20Diari%20de%20Sabadell.pdf, i
I l’entrevista a https://www.diaridesabadell.com/2020/02/08/entrevista-joaquim-clusa-xina-coronavirus-sabadell/
DETALLS. I per entrar ja en el contingut, m’han agradat, els teus començaments del dia, la bicicleta estàtica, les lectures de diaris, les músiques que escoltaves, les passejades quan podies, el detall de l’aturada dels Mossos quan anaves a comprar el diari, amb qui et creuaves en els passejos prop de casa o pel rodal, els teus sentiments sobre les baralles polítiques reflectides als diaris, la ràdio i la TV, la referència al personal sanitari sacrificat, i especialment del Taulí, o les opinions sobre diferents persones, del moment i històriques. que molt bé poses en un índex onomàstic, molt complert, en el qual hi destaco Confuci, que vaig sentir a les conferències del Bregolat sobre la Xina, a Sabadell. M’ha emocionat el record que fas del concert de Raimon a Sabadell el 27 de setembre del 1975, perquè jo també hi era, escoltant dret i en silenci gairebé tot el concert, amb la *social* astorada i mirant-nos d’identificar amb la vista, des del primer pis.
Començo dient, com a crítica, que m’ha sorprès, que no hagi trobat els detalls, diem- ne més familiars o més *d’estar per casa*, com vaig intentar fer-ho a les meves *impressions*: on anaves a comprar, quines botigues van tancar, com ho feia l’altre gent, amb qui comparties l’habitatge, com et relacionaves amb la resta de la família, l’ús dels mitjans miraculosos moderns de videoconferència, algunes xifres i estadístiques de la pandèmia per anar documentant les gravetats a Catalunya i al món, la relació amb els veïns- alguna fotografia m’ha arribat del carrer de Montserrat que destapaven algun cava d’en tant en tant, i brindaven…. des de les finestres-, i si més no, alguna fotografia, complementant els dibuixos del Lluis. Els comentaris els trobo massa àcids i esbiaixats, com els del Joan Marcet a l’Epíleg, i semblen massa dirigits a una sola tesi: la Generalitat ho fa malament.
ÍNDEX DE NOMS. Uns comentaris a l’índex de noms. Veig que dediques més ratlles a Pujol i Ferrusola, junts, per a la corrupció, que al Borbó. Veig també que de la corrupció del PP i Mariano Rajoy, no en dius res. Veig que de Mas en destaques la seva desobediència i condemna del TSJC, però per què no dius que va arrossegar 2,3 milions de persones, en un acte prohibit pel Tribunal Constitucional, després de jugar al gat i la rata, patètic!. Sincerament, em sembla més rellevant, socialment, el segon que el primer, que dat i debatut és una condemna per dos anys d’inhabilitació Jo estava de president de taula a l’Escola Industrial, i no vull que se m’oblidi, i vaig viure aquell dia intensament, junt a una companya estat del meu fill a Nostra Llar, i un altre jove, que no em van deixar fer servir un passaport d’una votant fins que no va portar el DNI, perquè les normes no ho permetien.
El meu MHP Puigdemont encara no té una ratlla sencera. Ni a la condició d’alcalde de Girona es mereix posar que ho va ser des del 2011, crec?. No es mereix que es recordi que va organitzar un referèndum (prohibit, també pel TC, i per tant il·legal) i que va arrossegar, també 2,3 milions de persones que van votar majoritàriament (2 milions) la independència)?. I que va liderar el *procés per portar l’enfrontament amb l’estat (de dret, d’aquella manera, per a mi) fins on mai Catalunya hi havia arribat amb la declaració *simbòlica*, si vols, del 27 d’octubre?. I que es va exiliar i que ara és eurodiputat al Parlament Europeu (amb un milió de vots!), després de passar per la presó alemanya, i que un jutge alemany va decidir que no acceptava l’extradició demanada pel TC perquè no admetia el delicte?. I del Junqueras, també eurodiputat i a la presó des de fa 3 anys, i als altres presos, cap referència?.
El MHP Torra (que li dius de tot menys bonic, a unes quantes dotzenes de pàgines) només té una ratlla escassa?. Hi podies haver afegit que està inhabilitat, com fas a les conclusions de mitjà pàgina. I posar perquè està inhabilitat. I posar quins tribunals el van jutjar?. I la composició de la junta electoral, no?. I el què va explicar Cosidó- PP sobre Marchena, que va tenir de renunciar a dirigir el poder judicial per vergonya, però hi va sucar pa al judici dels meus, que no els hi va donar tots els elements de la defensa com els vídeos i més!. Confio que Europa seguirà donant lliçons.
També et diria que el Pedro Sánchez es mereix més d’una línia per haver guanyat una moció de censura històrica amb l’ajuda de tots els partits, menys PP, Cs i Vox. I que és qui ha dirigit la gestió de la pandèmia des del govern central, en un exercici inèdit de malabarisme polític.
EPÍLEG DE JOAN MARCET. Amb el meu criteri esbiaixat, també l’he trobat esbiaixat, lògicament. Comença bé amb * 1. L’estat d’alarma. Després d’alguns dies (pocs, molt pocs) de dubtes i de primeres mesures restrictives decidides per les diverses administracions, el govern central va decidir el 14 de març declarar l’estat d’alarma a tot Espanya**. Dues setmanes i els aeroports oberts!. Vaja, la teva conversa del 2 de junt, amb l’amic indepe. O quan diu: * Com també ho ha fet ERC, més preocupada per la seva particular batalla amb els postconvergents de JxCat que a donar mostres de coherència política en el seu paper de suport crític al govern.*. I la tesi principal: * L’exemple negatiu del govern de la Generalitat, més pendent de la baralla interna entre els dos socis i de la queixa constant davant del govern central, ha estat paradigmàtic. Només ha faltat la sortida de to dels qui han defensat que una Catalunya independent hagués gestionat millor la situació de crisi sanitària, econòmica i social. Quin disbarat polític!!*. Sincerament, soc dels de la sortida de to, perquè som molta gent que ho creiem, perquè sinó no tindríem majoria al Parlament de Catalunya, i creiem ja que la independència és la única sortida. I a S-pain, com diu The Economist, no hi ha baralles i societat dividida?. I el final: * Unitat que no vol dir ni uniformitat ni absència de control i alternativa. Unitat que vol dir, sobretot, no destorbar i remar en la direcció adequada. Responsabilitat europea en un dels moments més difícils pel projecte polític i econòmic de la Unió. És novament l’hora d’Europa.*. Hi hauria d’estar d’acord perquè no tenim cap més alternativa. Però, i *I no destorbar?. A sobre de repressors, donant lliçons!.
CONCLUSIONS. I respecte al * Punt i seguit*, amb *Pautes, normes i línies vermelles-, destaco el final: * Una crisi que en clau estricta del nostre petit país —que des d’un punt de vista territorial és Catalunya— es veu agreujada per un horitzó electoral a mans d’un president a punt de ser inhabilitat, al qual pertoca gestionar uns pressupostos ineficients amb el suport d’un govern que no governa i amb una ciutadania dividida en dos blocs irreconciliables.*
Aquest és el teu resum?. I ja està, junt amb el paràgraf anterior?. I et quedes tan tranquil?. I encara m’atreviria a dir: i què té a veure la gestió dels rebrots que el president estigui *a punt de ser inhabilitat*?. I per què va ser inhabilitat que segurament és el problema d’entrada?. Et sents còmode en un país que pot inhabilitar a un president del meu país, un tribunal de qüestions electorals?. I els pressupostos ineficients no caldria explicar-ho millor?. I si ho són, per què ho són?. No serà per un finançament que maltracta la Generalitat? Perquè van ser aprovats fa dos dies?. I a S-pain, el *gobierno más progressista de la historia* no té problemes?. Amb quins pressupostos treballa?. Vols dir que no necessites – necessiteu que la Generalitat fracassi?. Estàs segur que no has caigut en els mateixos defectes que tan critiques?.
Sincerament, he vist en tot el diari que t’interessa més la política que la sanitat, i sobretot la política de criticar la Generalitat, sense anar a l’arrel dels problemes. En algun moment sembla que ho intentes, però ràpidament te’n oblides. I encara diria, més: t’interessa més la crítica i la confrontació que la solució dels problemes a casa nostra. Segurament jo ho veig igual, però de color contrari, i per tant estarem equivocats tots dos.
Només se’m acudeix dir-te que et puc oferir una imatge alternativa a la de *una ciutadania dividia en dos blocs irreconciliables*. És la que va donar, amb una sinceritat encomiable i gairebé infantil, qui va ser president de Societat Civil Catalana (sic) a Madrid, presentant la societat *per a la concòrdia* (sic) (ElMundo de fa una any llarg https://www.elmundo.es/cataluna/2019/01/21/5c45cd06fc6c8371198b46ee.html
** Por eso, destacó que su intención es seguir promoviendo un “relato positivo de España” ya que quiere “ganar la centralidad” y que un 20% del independentismo vuelva a seguir a apoyar la unidad del Estado. En este sentido, explicó que el soberanismo ha creado divisiones sociales, económicas, ya que la mayoría de clases medias altas apoya la independencia y las populares el constitucionalismo, y étnicas centradas en la lengua, ya que el 90% de los catalanoparlantes se siente independentista y el 90% de los castellanoparlantes en Cataluña apuesta por la unidad de España…. Bosch añadió que Societat Civil “continuará trabajando para fomentar la convivencia y la concordia en Cataluña” ya que pretende “seguir representando a todos los catalanes constitucionalistas”. * Vaja amb el Bosch de SCC, quin bon sociòleg que ens ha sortit, amb aquestes quantificacions tan clares!.
Segur que amb aquesta imatge de la nostra societat ens entendrem millor. Perquè jo em sento d’aquest 90% que tenim el català com a llengua materna o sobrevinguda, i volem la independència. I que des del 2010, hem fet grans esforços per fer-ho palès, democràtica i pacíficament, amb imatges que han donat la volta al món. Per sort, la justícia europea ja va esmenant el que mai tenia d’haver passat, i el MHPresident Puigdemont és lliure a Europa, i Junqueras i els Jordi ja fa 3 anys que estan empresonats. No et fa vergonya?. Tot això no ha d’aparèixer en un diari de 100 dies que hi ha temps per a pensar de tot, en confinament, unes quantes vegades seguides?.
Els partits del PSC, PP, C’s i les persones que els recolzen quedaran sempre a la història per haver aplicat l’article 155 de la Constitución , i que ens van tancar a la presó. Ni oblit, ni perdó, en la meva opinió
I si busques també una via d’entesa i concòrdia (per la política, per la sanitat, per l’ensenyament i pels serveis socials) crec que la tens / la tenim ben clara i a tocar: AMNISTIA, LLIBERTAT DE PRESOS POLÍTICS, RETORN D’EXILIATS, FINANÇAMENT ADEQUAT I EXERCICI DEL DRET D’AUTODETERMINACIÓ. No era això el que demanàvem en temps de la dictadura, i estàvem al mateix costat?. Són presos i exiliats diferents els d’ara?. I amb tot el respecte per la gent contagiada i traspassada.
I com seguim ara, amb el curs escolar que hauria de començar (o no), amb uns rebrots descontrolats arreu de l’Estat?. No crec que ningú pugui donar lliçons, arreu del món, i tothom ha d’aprendre de tothom. Però, sincerament, crec que amb una Catalunya independent, al menys tindríem la responsabilitat única, en la meva opinió, perquè tenim els mitjans, la capacitat, l’expertesa, i molts, la il·lusió. Per què no ho provem junts?.
Gràcies per la vostra feina, i per atenció,
Joaquim Clusa
Gràcies Quim per les reflexions i aportacions que em –ens– trasllades a partir d’una atenta lectura i dissecció que de les “Imatges i paraules de 100 dies de confinament” has fet i que almenys a mi m’honoren. Sincerament gràcies! Al cap i a la fi –em sembla que t’ho he dit en alguna altra ocasió i per això et demano disculpes ara per repetir-me– quan escric el què escric no ho faig mai pensant que sóc posseïdor de la veritat atès que cadascú té legítimament (i només faltaria que no fos així) la seva veritat. El problema potser és que sovint ens mostrem inflexibles en la nostra veritat la qual cosa fa que no acabem d’escoltar la veritat que molt possiblement nia en els altres. Precisament per això intento –no sempre amb èxit i amb la pulcritud necessària– donar veu a través de l’apartat reflexions del meu blog reproduint-les, aportacions d’altres autors amb els que no necessàriament estic d’acord però que considero que aporten elements a prendre en consideració. I això de la mateixa manera que en el blog hi publico tots els comentaris que m’arriben. D’aquí que ara mateix et demani permís per publicar també tota o almenys part de la teva reflexió. Seria un contrapunt als comentaris que he anat rebent aquests dies. Me’n dones permís?
Ho escrius molt bé en el teu correu: a les alçades de la pel.lícula on ens trobem, difícilment canviarem els nostres posicionaments. Però que això sigui així no vol dir que –com has fet tu– escoltem allò que diuen els altres i mostrem els nostres desacords. I ja que has citat a Raimon –com jo també ho he fet en diverses ocasions– d’ell faig meva aquella seva declaració feta al final d’un recital al Palau de la Música el juliol d’ara deu fer 5 anys, poc després d’unes seves declaracions en la que manifestava dubtes sobre el procés i que van ser la causa d’improperis i insults de tota mena a través de les xarxes. “Sovint em sento –va dir Raimon– que no sóc dels meus, ja que no penso ni dic el què els meus voldrien que pensés i digués”. Veure entrevista a l’Ara d’un parell d’anys després d’aquets fets https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090471-no-m-ha-agradat-dir-mai-el-que-no-penso-i-no-sento.html on els recorda.
Cert. En els meus comentaris escrits al llarg de 100 dies hi ha moltes mancances. Moltes. Les que tu apuntes i les que jo, una vegada rellegit el text, hi he trobat a faltar però que voluntàriament he volgut deixar tal com va ser escrit en cada moment. I és que un diari té això: segons l’estat anímic de cada dia, escrius allò que més t’ha sobtat del dia anterior després d’aplicar el filtre que tots apliquem a la informació. L’objectivitat no existeix, malgrat hi hagi tants que pontifiquen des d’una pretesa objectivitat. Els fets són uns i les interpretacions que se’n puguin derivar diverses. D’aquí que et demani disculpes per no entrar en el detall de les qüestions que apuntes com a meus oblits, malgrat no vulgui oblidar-me de les referències que fas als dibuixos i aportacions del Lluís, atès que aquest diari no hauria estat el què ha acabat essent sense la seva implicació en el projecte.
I no en dubtis, Quim, que des de posicions avui no coincidents, d’una cosa pots estar ben segur: continuaré treballant per a fer possible que el meu petit país pugui créixer i desenvolupar-se en tots els ordres i en tots els sentits. I no només políticament, sinó que també econòmicament i socialment. Saps que una de les crítiques que sempre he fet a l’independentisme és que darrera aquesta idea no hi ha un projecte polític, econòmic i social, fonamentalment perquè a diferència del què passa a Escòcia (amb el Scotland National Party) o al Quebec (amb el Parti Québécois) a Catalunya no tenim cap formació política –llevat, i amb matisos, d’ERC– amb un programa/projecte d’actuació que a l’hora sigui nacional i social.
Gràcies de nou per les teves consideracions i crítiques positives i també per les que no ho són tant, però que m’animen a continuar aportant-hi la meva en la tasca i voluntat que segur ens és comuna de fer avançar aquest nostre país pels camins del progrés. I aquí ho deixo.
Amb la meva consideració i respecte de sempre, reb una forta abraçada.
Ben cordialment,
Joan Brunet i Mauri
Gràcies, Joan, per retorn tan ràpid. I per això, amb algunes desorientacions, segurament resultat de les nostres edats i del cansament d’anys i panys, en qüestions malauradament encallades. Encallades, en alguns aspectes, perquè en d’altres, com la presó i l’exili segueixen sense aturador, amb massa silencis de massa gent, com crec és el cas del vostre (ara sí que no m’oblido del Lluis a les adreces) treballat i útil document, que tan poques línies i imatges es mereix.
L’entrevista amb en Raimon, que guardo, va ser a l’Avui, el març del 2017, enlloc de l’ARA, fa 5 anys (*); fixa’t que entre altres qüestions li pregunta pel president Puigdemont, entre altres referències. I per aquesta raó l’enganxo (segurament, abusem massa de citar el que ens va bé) a continuació del meu correu per recordar tot el que diu, perquè diu moltes coses, entre les quals, també, destacaria: *I, cert, d’independentista no n’he estat mai perquè no ho he vist així. Tampoc he estat antiindependentista, només faltaria! *. I ja posats, et preguntaria quantes coses més subscrius /subscribiu de l’entrevista que detalla la persecució de la llengua i de la identitat de tants anys, a Catalunya, València i a l’estat, ja després del 1978.
I també ja posats a trobar cosetes em pregunto com és possible que Raimon que diu que ha viscut 50 anys a Barcelona i ha gaudit de prop de 50 Palaus de la Música Catalana, doni tot el seu llegat a Xàtiva (amb presència, crec, del ministre espanyol de cultura) sense reconèixer cap *legítima* del 25 ó 33% a Barcelona o a Catalunya. Fem unes coses la gent gran, tan.. tan estranyes, sovint…!. I fem tantes acusacions en calent, i tantes mitges veritats, que més ens valdria ( a tothom, jo el primer) que ens hi repenséssim unes quantes vegades abans de passar de la conversa privada al debat públic!
Sincerament, he trobat que m’has fet una contesta molt estàndard, diguem, amb qüestions i declaracions de principis massa generals, sense fer referència a les qüestions molt concretes que et plantejo. I per això, jo aturaré la correspondència aquí, perquè seria un diàleg de sords, segurament; em sap greu, però jo ho anava intuint, mentre escrivia el meu correu massa llarg, i em preguntava si pagava la pena fer-ho. Però parlar de les experiències els confinaments a casa nostra i a 10.000 km de distància, com hem viscut nosaltres, segurament amb menys angúnia i inseguretat que vosaltres, em va esperonar. Però, també, feina feta no fa destorb, diuen, diuen.
I atès que jo també escric perquè em llegeixin el què penso, tens el meu permís *per publicar també tota o almenys part de la teva reflexió. Seria un contrapunt als comentaris que he anat rebent aquests dies*. Endavant, doncs, només amb dues precisions o condicions. La primera és que cal que sigui sencera, per tal de no perdre totes les argumentacions. I la segona, que ha d’incloure també aquests correus de resposta, per tal que els lectors potencials no perdin context. Quan ho facis, favor de passar-me l’enllaç.
I els millors desitjos perquè la salut i les ganes de fer gran el nostre petit país ens acompanyin.
Salut, llibertat per a tothom, i república catalana (ei, si pot ser, com ens va deixar dit en Pere Quart a la seva Tirallonga),
(*) (Veure entrevista a Raimon publicada a El Punt Avui, el 12 de març de 2017) https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090471-no-m-ha-agradat-dir-mai-el-que-no-penso-i-no-sento.html)
Joaquim Clusa
Bon dia Joaquim,
Faig el què em demanes i tot seguit incorporaré la nostra conversa al meu blog amb un petit matís: al final del teu darrer correu no hi afegiré l’entrevista a Raimon sinó que en repetiré l’enllaç que permet llegir-la a El Punt Avui (i no pas a l’Ara, tal com erròniament jo citava) publicada el 2017 en la que en resposta a una de les preguntes que se li formularen sobre els fets esdevinguts feia 2 anys (ara, doncs en fa 5) que el portaren a dir les paraules que jo d’ell citava al finalitzar un concert al Palau de la Música.
“Li va saber greu la reacció de fa dos anys quan va dir que no era independentista?
Home, no em va agradar. Crec que hi ha gent que no està disposada a entendre res. Em va semblar que si les persones com jo no caben en aquest procés no anem bé. Mai no m’ha agradat dir el que no penso i el que no sento. Si hi ha una característica meva és que jo he anat fent contra circumstàncies adverses i això és un tipus de cosa del meu caràcter que no canviaré. Si no m’ho pregunten, faré la meva feina, que em sembla que és útil i ha estat molt útil. El que no m’agrada és que sembla que t’hagis de convertir sí o sí”.
També jo dono per acabada aquesta conversa, indicant que la pots veure publicada a http://joanbrunetmauri.cat/diari-dun-confinament/#comments
Ben cordialment,
Joan Brunet i Mauri