He de reconèixer que cada quatre anys, quan s’inauguren uns Jocs Olímpics d’estiu i a través del televisor assisteixo a la cerimònia d’obertura o a algunes de les proves esportives programades, m’envaeix una sensació d’emoció i de melangia que indefectiblement em retorna als intensos records d’uns dies inoblidables de finals de juliol i començaments d’agost d’ara fa just 24 anys, quan Barcelona hostatjà la 25na. edició dels Jocs Olímpics de l’època moderna. Uns jocs, aquells, que han passat a la història com uns dels millors, tant per la qualitat de les instal·lacions que els van acollir, com per l’alt nivell organitzatiu assolit, com per l’atractiu de Barcelona i la impressionant mobilització ciutadana que va fer que els espais on es desenvolupaven les competicions es veiessin animats per un públic ansiós de donar suport als esportistes i de passar-s’ho bé gaudint de la màgia d’aquells instants.

Durant els dies dels Jocs, Barcelona va lluir les seves millors gales, fins el punt que foren diversos els comentaristes esportius estrangers que no tingueren més remei que rendir-se als encants de la ciutat i de la seva gent. No es va cansar, el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, de repetir una i mil vegades que els Jocs constituïen una ocasió única per situar la capital de Catalunya en el mapa del món. I a fe que ho vàrem aconseguir. Només cal sinó veure i viure la capacitat d’atracció que des de llavors té la Ciutat Comtal i amb ella també Catalunya.

Clar que si els Jocs de Barcelona foren coronats per l’èxit no va ser per un mer producte de l’atzar. Molt al contrari. Milers de persones –moltes d’elles d’una manera anònima–  treballaren de valent perquè els Jocs no fossin uns més, ja des d’abans de la nominació a Lausanne de Barcelona com a ciutat olímpica aquell també memorable 17 d’octubre de 1986, quan, la gent, sense haver de ser convocada per res ni per ningú, sortí espontàniament al carrer i manifestar la seva alegria. Ressonen encara dins el meu cap les paraules que Pasqual Maragall adreçà a la delegació que l’acompanyava poc després de la nominació: “Em diuen que Barcelona és ‘l’hòstia’ i que la ciutat sencera ha sortit al carrer!”. No existien, ni xarxes socials, ni telèfons mòbils ‘intel·ligents’ capaços de transmetre la intensitat d’un dia molt llarg que va acabar a Montjuïc amb els salts d’un Pasqual Maragall exultant, en una altra imatge que també ha quedat fixada en la memòria i en la història.

Una de les claus de l’èxit dels Jocs de Barcelona va raure, com he escrit més amunt, en el treball precís dels milers de persones que professionalment es dedicaren tant al muntatge dels Jocs mateixos com a la transformació urbanística de la ciutat. Ho fou també la mobilització de milers de persones que en la seva condició de voluntaris olímpics transmeteren als visitants la imatge d’una ciutat i d’un país moderns, capaços de conquerir qualsevol projecte per ambiciós que fos. Però la vertadera clau de volta fou la unitat d’acció institucional –encara que en ocasions fos conquerida a empentes i rodolons–  entre l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona sota el lideratge de Maragall. No endebades Felipe González, en aquells moments president del Govern espanyol, definí a l’alcalde de Barcelona com la ‘gota malaia’. Sempre he pensat que al govern espanyol no li plaïa que Barcelona hostatgés uns Jocs Olímpics abans que ho hagués fet Madrid, com tampoc a la Generalitat de Catalunya li plaïa gens ni mica el protagonisme de Pasqual Maragall en detriment del de Jordi Pujol.

Ja llavors costava acceptar que allò que “era bo per Barcelona, també ho era per Catalunya i per Espanya” (Pasqual Maragall dixit). De ben segur que si s’hagués acceptat i entès, la història recent del país –el d’aquí i el d’allà–, s’estaria escrivint d’una forma molt diferent a com s’està escrivint ara.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’agost de 2016