La vaga general convocada pels sindicats avui fa justament una setmana, passarà als annals de la història d’un país que després de vint-i-cinc anys de democràcia encara sembla no suficientment normalitzat. L’astorament generalitzat dels ciutadans davant els fets i les xifres que els uns i els altres els donaven sobre la incidència de la vaga, és exemple de l’art de la manipulació mediàtica que habita entre nosaltres i del dèficit d’esperit crític en els mitjans de comunicació que no saben reaccionar davant situacions com aquesta en què les fonts d’uns i altres es mostren tan dispars.

Bo serà d’entrada clarificar què s’entén per vaga general ja que entorn el concepte s’hi ha jugat de manera partidària des del govern central. Segons el diccionari, vaga és “una cesación simultánea en el trabajo de personas empleadas en el mismo oficio” i vaga general fa referència a quan aquesta actitud s’estén a diversos sectors productius. Des d’aquest punt de vista, la vaga de dijous passat va ser general. Altra cosa ben diferent és que una vaga general –com la mítica del 14-D de 1988–, acabés paralitzant el país d’una manera generalitzada pel fet que en aquella ocasió es va donar una estranya coincidència entre els interessos dels sindicats i els de les patronals i d’alguns partits polítics. Els primers en defensa dels drets que assisteixen als treballadors i els segons aprofitant-se del fet de disposar d’una ocasió d’or per debilitar el govern socialista. D’aquí també que no es puguin comparar les vagues del 14-D i la del 20-J pel fet que partien de realitats objectives ben diferents. No endebades, la vaga general de dijous passat havia estat convocada pels sindicats com a mesura de pressió davant el govern central el no-diàleg a l’hora de legislar sobre qüestions laborals sensibles per als treballadors i susceptibles d’afectar als seus drets. Un punt de partida que mai no podia ser compartit ni per empresaris ni per patronals ja que, al cap i a la fi, el factor desencadenant de la vaga (la reforma de la llei de subsidi d’atur) afavoria els seus interessos a l’abaratir els acomiadaments improcedents.

Així les coses, fàcil és comprendre la causa de fons en el batibull de dades i de qualificatius sorgits entorn la vaga. El govern qualificant-la de pràcticament inexistent, comptant per això amb el suport i la complicitat de la major part d’empresaris i de patronals. Els sindicats, ressaltant que la vaga havia estat un èxit i que havien parat indústries que mai no ho havien fet abans. Només van faltar les manifestacions del capvespre del 20-J i el conseqüent allau de noves xifres a la baixa o a l’alça segons quina fos la font (governamental o sindical). Es feia molt difícil que un observador pogués fer-se idea de l’abast real de la vaga general perquè, a més, tothom assegurava haver guanyat “el partit” (usant la terminologia que el president Aznar posà de moda uns dies abans de la vaga en assenyalar que “este partido [el de la vaga] lo vamos a ganar”).

D’aquí també que els mitjans de comunicació tinguessin una ocasió única per a l’endemà ajudar a clarificar el panorama i dir les coses pel seu nom. Només hauria calgut no deixar-se caure en el parany de xifres i de contraxifres, de declaracions i de contradeclaracions i elaborar dades pròpia a partir d’indicadors més objectius (com el consum energètic, l’avaluació de participants en les manifestacions a partir de mètodes de recomptes propis, afluència de persones a les platges…). D’aquesta manera els mitjans de comunicació haurien fet d’àrbitres del “partit” del qual tothom se’n declarava guanyador però que va perdre el govern encara que no encaixés la golejada d’escàndol que els ciutadans van endossar als socialistes l’any 1988. Ja se sap que quan es juga un “partit” el què cal és guanyar-lo encara que sigui per la mínima i amb un penal xiulat al darrer minut. I es miri com es vulgui, dijous passat qui va perdre el partit va ser el govern central i la seva tossuderia. Altra cosa és si acceptaran o no les conseqüències d’una derrota com aquesta…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juny de 2002