Dissabte passat, a Barcelona, 90 mil persones ompliren l’estadi del C. F. Barcelona en resposta a la crida de les entitats organitzadores del Concert per la Llibertat. Eren –són- persones a les que uneix un desig comú que no pot ser discutit ja que sintonitza amb un dels drets inalienables i fonamentals en democràcia: el dret a decidir què volem ser com a país. El concert formava part de les activitats que es venen desplegant per projectar una reivindicació que no és nova. Ja en el debut de la nostra democràcia, la majoria de partits de l’espectre polític català reclamaven, amb més o amb menys convicció, el dret a l’autodeterminació. I no només per a Catalunya sinó que també per a “tots els pobles i nacionalitats de l’Estat Espanyol”, tal com resava un dels sis principis sota els quals es va fonamentar la unitat dels socialistes catalans l’any 1978. Llavors ningú no s’escandalitzava davant aquesta reivindicació. Eren altres temps. Des d’aquells dies d’il•lusions sense límits algunes coses –o bastants- deuen haver canviat quan les actituds i els posicionaments dels partits polítics en relació al dret a decidir no són ni les mateixes ni tampoc expressades tal com ho varen ser a finals del segle passat.

La crisi econòmica no ha estat sens dubte el factor decisiu d’aquests canvis en la societat catalana, però hi ha tingut a veure. Mentre Catalunya va ser governada per CiU sota el principi del “peix al cova” i de “qui dia passa any empeny”, poc es qüestionava el tipus de relació amb Espanya, fins i tot després de la nefasta LOAPA que de facto posava fi a la viabilitat de l’Espanya de les Autonomies per la qual havíem apostat a través d’una Constitució que va ser qualificada unànimement com a modèlica llevat per part dels sectors més immobilistes del règim anterior amb alguns joves polítics emergents al capdavant com José Ma. Aznar. Vingueren després nous desencontres i més negociacions polítiques que no van ser aprofitades per reblar el clau d’unes relacions Catalunya-Espanya d’acord amb el pes que Catalunya té dins l’Estat i que la Constitució reconeix. D’aquesta manera els successius pactes –explícits i implícits- que fonamentaren les relacions entre els governs del PP i del PSOE allà i de CiU aquí, no varen reportar-nos dividends sobretot pel què fa al respecte a la nostra diferència com al finançament que de l’ordinalitat de la fiscalitat caldria esperar.

Més tard, el govern tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall, va promoure la redacció i aprovació d’un nou Estatut de Catalunya en un intent de resoldre la desafecció creixent que es donava entre Catalunya i Espanya. Però la balança estava ja massa decantada, i el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va retallar un Estatut aprovat pels Parlaments de Catalunya i de Madrid. A partir d’aquest moment, les relacions entre els governs i entre Catalunya i Espanya prengueren una altra dimensió per anar a pitjor. Damunt la taula un nou fracàs polític en quant a l’encaix de Catalunya amb Espanya, i l’anunci d’un xoc de trens que cas de produir-se no afavorirà a ningú. L’adveniment de la crisi econòmica amplificava la magnitud dels desencontres, amb l’ajut inestimable per als independentistes de l’obstinació del govern del PP de menysprear Catalunya. D’aquesta manera el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació que reclamàvem als començaments de la democràcia, prenia embranzida i suport popular.

Però dret a decidir no equival a pressuposar cap resultat abans no es faci la consulta. Menys encara sense conèixer la pregunta que es sotmetrà a la consideració de la ciutadania. Mentre, valdrà la pena que no confonguem al personal i que evitem que l’arbre de la consulta ens privi de veure el frondós bosc de la delicada situació econòmica i social que darrera seu s’estén, així com la incapacitat dels governs d’aquí i d’allà de fer-hi front. El remei als nostres mals passa per exercir el dret a decidir, però sobretot per la capacitat política dels nostres dirigents de saber governar i governar-nos. I a hores d’ara, serà bo reconèixer que aquesta capacitat no és una de les virtuts que ens abelleixen…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juliol de 2013.