dret-a-decidir.jpg

El 12 de novembre, partits polítics i coalicions posaran a treballar tot el seu potencial amb l’objectiu d’aconseguir fer-se amb la confiança de l’electorat el proper diumenge 28 de novembre. Malgrat serà aquest dia quan la campanya, formalment, començarà, el dia a dia ens diu que fa temps que ja hi estem immersos. Com a mínim des d’abans de l’estiu. I que això sigui així ni és necessàriament positiu ni tampoc ajuda a res, com ho prova el fet que a hores d’ara, la mobilització de l’electorat continua essent molt baixa i la cita del diumenge 28 de novembre encara no figura com una data assenyalada en les agendes de la majoria de ciutadanes i de ciutadans de Catalunya. Almenys aquesta és la fotografia que es desprèn de les enquestes electorals publicades fins ara i que coincideixen en assenyalar una marcada tendència cap a una alta abstenció. Per evitar-la, o millor per contrarestar aquesta tendència, benvinguda sigui la campanya institucional que promoguda per la Generalitat de Catalunya s’està portant a terme aquests dies a través de tots els mitjans de comunicació cridant a la participació. Hem de reconèixer, però, que per moltes campanyes que es puguin fer, la participació de la ciutadania depèn també de molts altres factors.

I quins són aquests factors? Són molts i ben diversos, però n’hi ha tres que com a mínim hi tenen molt a veure. El primer: la crisi per la qual estem travessant i les seves conseqüències sobre l’economia, el mercat de treball i l’estat d’ànim de les persones; unes conseqüències que acaben per traslladar a la ciutadania la percepció errònia que des de la política no s’està fent tot allò que caldria fer per combatre-la eficaçment. De sobres sabem que contra les percepcions és difícil lluitar i que, per contra, les percepcions negatives obren les portes a l’entrada fàcil de missatges populistes i demagògics que acaben fent forat allà on sense crisi possiblement no n’hi farien. Sigui com sigui d’aquestes percepcions els més perjudicats en són els governs de torn i els partits que els hi donen suport. Ho estem veient cada dia. Només cal observar processos electorals de més enllà de les nostres fronteres. Ho hem vist recentment a Suècia i a França i ahir mateix ho tornàvem a veure als EUA. Els governs en exercici, siguin del color ideològic que siguin, acaben pagant un peatge electoral que és imputable a la crisi. Peatge que paradoxalment té un cost més elevat pels governs que més aposten pel manteniment i la millora de les polítiques socials. Un segon factor que ben poc serveix per animar a votar són les sovintejades pica-baralles entre partits que no fan res més que introduir soroll en el sistema; un soroll que dificulta poder escoltar amb claredat quines són les propostes que des de cada ubicació política es formulen a la ciutadania. En el cas de Catalunya aquest factor adquireix més rellevància pel debat entorn el model de país que cada formació política propugna. Encara hi ha un tercer factor que dificulta la mobilització ciutadana: el nombre d’opcions polítiques que es presenten a elecció i que en aquesta ocasió serà la més alta que mai no s’hagi produït des de la recuperació de la democràcia. Seran trenta-nou les candidatures que al seu torn poden acabar donant com a resultat un Parlament amb la composició més fragmentada de la seva història.

El panorama no és afalagador. Però no per això podem deixar d’anar a votar. Si més no perquè quan no s’exerceix el dret al vot, de facto es renuncia a la part de sobirania que a cadascú li correspon. Renunciem al dret a decidir en relació a com volem ser governats i amb quines polítiques. No votar és deixar en mans dels altres la decisió final quant al govern que volem i quant a les polítiques que defensem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de novembre de 2010