Avui aquestes dues anotacions extretes del meu inseparable bloc de notes.
1. Independència dels mitjans de comunicació de titularitat pública. Dissabte passat, alguns diaris –no tots–, algunes emissores de ràdio –no totes– i algunes televisions –tampoc no pas totes– es feien ressò del comunicat emès pel Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) en el que es criticava la pugna oberta entre JxCat i ERC pel control de la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que, com bé sabem, al seu torn controla TV3, Catalunya Ràdio i els seus respectius canals amb continguts digitals. La disputa no és baladí, com ho prova el fet que aquesta hagi estat una de les qüestions que van fer alentir les negociacions encaminades a acabar amb l’absència de govern a Catalunya.
Va ser a partir d’aquest comunicat i de les informacions que es filtraven als mitjans de comunicació, que retòricament em preguntés si no havíem quedat que el control dels mitjans de comunicació per part dels governs de torn era una mala pràctica política amb la que calia acabar. Bé. Tampoc no sé ben bé si és que havíem quedat amb això, tenint en compte la llarga ‘tradició’ que –també a Catalunya– atresorem quant al control polític dels mitjans de comunicació de titularitat pública, a despit del què es diu i es proclama en la Llei catalana de la Comunicació Audiovisual de 2005. En qualsevol cas, constato que mentre amb una raó infinita ens afartem de criticar al govern de l’Estat pel control que exerceix sobre els mitjans públics estatals de comunicació, som incapaços de posar-nos davant el mirall i adonar-nos de la qualitat a casa nostra del “ferm compromís de qualitat, independència i promoció de la cultura i la llengua catalanes” que es practica en els mitjans de comunicació públics de Catalunya i que es proclama des de la pàgina web de la CCMA.
El comunicat del SCP acabava destacant que “en una democràcia madura no es pot permetre el repartiment partidista i governamental d’uns mitjans públics que es deuen a tota la societat i no al Govern de torn” en la línia argumental de la sentència de la Cort Suprema dels EUA, popularitzada per la cinta d’Steven Spielberg “Els arxius del Pentàgon” que narra com l’any 1971 el The Washington Post –malgrat les pressions governamentals rebudes i amenaces i en ús de la llibertat d’expressió– decidia fer públic gran part del contingut de l’Informe McNamara (1967) que tal i com havia avançat uns mesos abans el The New York Times, posava en evidència que l’administració del president Lyndon Baines Johnson (entre 1963 i 1969) havia estat mentint davant la ciutadania i davant el Congrés en una qüestió crucial pels EUA com ho era la Guerra del Vietnam (1955-1975).
2. Pensionistes que es mobilitzen. Just avui fa una setmana que milers i milers de pensionistes sortiren al carrer en defensa del sistema públic de pensions i en senyal de protesta per l’insuficient augment del 0,25% de les pensions enguany. A Sabadell, segons expliquen les cròniques, la convocatòria va aplegar a un parell de miler de persones a la plaça de Sant Roc. A Barcelona i a d’altres ciutats catalanes i espanyoles, els manifestants es comptaren per milers. Ningú no pot discutir la capacitat de mobilització mostrada pels pensionistes que per primera vegada i d’una manera tan massiva varen manifestar-se en defensa dels seus interessos. En tot cas, la sorpresa va raure en el fet que fossin tants i tants els manifestants mobilitzats, atès que la convocatòria havia passat pràcticament desapercebuda en les mateixes xarxes socials que tot ho semblen dominar. Qui sap si es tracta d’una prova més que les xarxes socials no reflecteixen (encara que a vegades ens ho vulguin fer creure) el moment precís pel qual transita la societat i l’estat d’opinió que nia en la ciutadania.
Publicat a Diari de Sabadell, el 1r. de març de 2018
Joan hola.
La frase del Voltaire “No estic d’acord amb el que dius però defensaré que puguis dir-ho”, és un enorme cim que cal protegir. Projectem els nostres somnis amb les paraules. Si els projectem amb el “Nosaltres”, cap problema perquè també el mestre pastisser porta el vestit enfarinat: les equivocacions són les que porten els encerts.
La veu pública és privada per una selecció, el menys important el títol acadèmic, però dóna peu a seleccionar qui seleccionarà. El criteri nosaltres i jo -està en conflicte perquè el “jo” té tants privilegis i benestats que cau en la temptació: Un “jo” que serveix un altre “jo” no és “Nosaltres” que volem conèixer una informació fiable, verificable, completa, exacta.
La meva opinió personal és que els partits polítics són com un “jo sobredimensionat”.
L’exemple del The New York Times, és molt vellot. Ara hi anuncien: -“La Veritat és més necessària ara que mai”. Si el diari denuncia el president, el president compra el diari, cap problema oi? Ara tots els diaris opinen igual que el consell de redacció i d’administració.
L’altre dia em repassava les pintades del pàrquing i crido ben fort que la televisió no diu tota la veritat amb el “Nosaltres” i si diu moltes mentides per protegir el “jo” que és la mentida i Nosaltres la Veritat.
La noticia dels pensionistes m’ha agradat molt.
Ni que sigui tard fer-te un comentari deixa’m dir un cop més -ja no sé quants en porto- que estic fart que es parli de mitjans públics. Pel que et refereixes en el teu escrit, Joan. En lloc de l’Estat, que jo sàpiga, existeixen mitjans públics de comunicació. A tot arreu són MITJANS DE FINANÇAMENT PÚBLIC I DE GESTIÓ PARTIDISTA. També a Catalunya. La CCMA no és ni més ni menys que el que el Ministeri de Propaganda del govern de la Generalitat. I cal recordar que quan s’acostava, al setembre , el moment d’imposar les lleis que convocarien el referèndum, Puigdemont va córrer a nomenar al fidel Vicent Sanchis director de TV3, com va córrer a canviar els consellers i conselleres que li eren menys entusiastes. No en té prou el processisme amb amb Vilaweb, des de fora dels públics, tot i que abundosament subvencionada, per a fer propaganda i ensinistrar els fidels.
Però el que és ja superdescarat és que l’expresident fugit a Brussel·les acusi el sistema d’elecció i de gestió dels mitjans de finançament públics a una inevitable servitud constitucional. De debó que ens ho hem d’empassar així? No té competències el govern de la Generalitat per aprovar una llei que representi i gestioni els mitjans perquè siguin autènticament públics?
I com que m’has fet buscar a Llei catalana de la Comunicació Audiovisual de 2005, doncs et diré que a l’article 29 diu en l’apartat d:
“La garantia de la participació dels grups socials i polítics més representatius en la gestió del servei públic per mitjà de llur integració en un consell de naturalesa consultiva i assessora, d’acord amb el que s’estableixi per llei”.
Però abans, en l’apartat b ja diu:
“La garantia de la participació del Parlament i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en l’elecció dels màxims responsables de la gestió de l’ens públic mitjançant l’examen de llurs capacitats, mèrits i idoneïtat”.
I si el parlament té una majoria política d’un signe i en el CAC coincideix la mateixa proporcionalitat, on són representats els grups socials de l’apartat d? Perquè els polítics ja ho són abastament.
On són representades les associacions culturals, periodístiques, socials, d’espectadors…?
Aquí, a Madrid, a Sevilla, a Bilbao, a Mérida, a Sabadell… i a Vitigudino. La falàcia dels mitjans públics. I la gent que s’ho empassa. i la mobilització de masses, l’homogeneïtzació del pensament, assegurat, perquè d’anular-lo, de deixar-lo pla, ja s’encarreguen algunes privades.
Parles del cas dels papers del Pentàgon i dels diaris New York Times i Washington Post. M’aposto un dinar que cap editor ni director de diari espanyol en l’exercici en els darrers trenta anys hauria publicat uns documents que posessin en dubte l’honorabilitat d’un cap d’Estat o de govern d’Espanya o de Catalunya que pertanyés al mateix partit que aquest editor o director. S’han publicat escàndols de governs contraris al mitjà en qüestió, però mai cap de governs de la mateixa línia ideològica que la del mitjà. L’editora del WP, Graham, era amiga de secretari de Defensa, i el director del WP, amic de Kennedy. Tots dos polítics van sortir greument esquitxats per l’afer dels papers del Pentàgon. ¿Quants directors amics de Felipe González o de José María Aznar haguessin fet el que van fer Bradley? ¿Quin editor espanyol s’hagués jugat la presó per publicar uns arxius prohibits?