mina.jpg

Fa quinze dies i no obstant diríem que els fets van passar fa molt temps. Fins i tot, podríem arribar a pensar que no van passar, si no fos per les imatges que els van immortalitzar. Fa només quinze dies, assistíem en directe, abocats al televisor, a un dels grans espectacle mediàtics dels darrers temps. Podíem veure i viure el rescat de 33 miners que durant 70 dies havien estat enterrats en una mina a més de 600 metres de profunditat. El “circ mediàtic” que entorn l’operació salvament dels miners es va muntar sobre el desert xilè d’Atacama ja no hi és i la carpa que el protegia s’ha aixecat en l’espera de poder-la instal•lar en un altre indret per oferir-nos nous espectacles. D’aquesta manera, allà on el circ estava instal•lat, només hi resten unes tanques que adverteixen al visitant de la prohibició d’accedir al recinte on s’aixequen les precàries instal•lacions de la mina San José. Els pocs curiosos que s’hi atansen, tenen ocasió de recrear en la seva memòria el què va ser un gran plató de televisió des del qual es satisfeia la curiositat de milions i milions de persones que, còmodament instal•lats a casa, no es volien perdre passada del què allí s’esdevenia.

Avui, quinze dies després del “gran rescat”, el municipi de Copiapó ha tornat al seu ritme vital habitual i la mina San José continua estant on sempre havia estat. Ella, la mina, va ser observadora privilegiada d’una paradoxa: la que es podia establir entre una explotació minera que funcionava amb tècniques i maquinària pròpies del segle XIX i el desplegament de tecnologia punta del segle XXI que va permetre rescatar amb èxit els 33 miners atrapats. La pregunta flueix àgil: ¿Què no hauria passat, o què ens hauríem estalviat, si el treball dels miners s’hagués desenvolupat en les condicions adients? És a dir que s’hagués desenvolupat d’acord amb les tècniques i mesures de seguretat que han de ser exigibles en qualsevol explotació minera. Segur que, com a mínim, ens hauríem estalviat que durant dos llargs mesos l’actualitat giravoltés entorn un grup de persones que lluitaven per sobreviure al fons de la mina i les seves famílies. Ens hauríem estalviat l’espectacle d’unes autoritats preocupades per treure profit de les emocions que el moment generava més que no pas per exigir responsabilitats i posar-se a la feina per evitar la repetició de fets semblants. I mentre els nostres ulls i els dels mitjans de comunicació eren a Atacama, altres fets, tant o més dramàtics, anaven passant pel nostre davant sense que la solidaritat emocional que mostràvem envers els miners xilens tingués massa correspondència amb la que hauríem de sentir envers altres desastres que afecten a éssers humans, com és el cas d’Haití o del Pakistà, ambdós conseqüència de sengles catàstrofes naturals.

Han passat quinze dies i pagades les exigències mediàtiques a la cerca de d’exclusives de torn amb les quals satisfer la curiositat innata a la nostra condició humana, pocs es recorden de la mina San José. La majoria dels miners rescatats s’hauran d’acostumar a la seva vella existència. Però el cert és que l’explotació dels fets continuarà. Ara en forma de produccions audiovisuals a través de les quals esprémer encara més una aventura humana  que, en alguns moments, ens recordava aquell film que relatava un “reality show” basat en la transmissió en directe de la vida d’una persona que no sabia que es movia per un immens plató de televisió mentre, més enllà dels límits del plató, la seva existència era explotada comercialment i observada pels televidents.

En el món globalitzat que vivim l’espectacle continua estant assegurat…! La qüestió és que no ens adonem –o no ens volem adonar– que a voltes es tracta d’un espectacle programat que ens acaba escamotejant fets que algú està decidint per nosaltres que no ens interessen…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’octubre de 2010