Dimarts que ve, un dels establiments més emblemàtics de la Creu Alta abaixarà la seva persiana talment com ho ha vingut fent cada dia des de fa 35 anys, amb la diferència que l’endemà ja no la tornarà a aixecar. Em refereixo a la Llibreria El Cantó que va iniciar la seva activitat comercial l’any 1982, després d’haver reconvertit l’anterior comerç familiar dels Miró de vitualles sucursal de la ‘Cooperativa La Sabadellenca’, en llibreria i quiosc. Òbviament no es tracta del primer comerç de barri que obligat per les exigències del mercat immobiliari es veu obligat a tancar portes a la Creu Alta. Abans ho havien fet d’altres comerços encara que no sempre per aquestes mateixa raó. Els creualtencs que comptem amb una edat certa recordem perfectament temps no massa llunyans en els que el comerç de barri era força viu. Per posar un exemple: el creualtenc carrer Major havia albergat un petit univers d’establiments dels que pràcticament ja no en queda cap rastre. S’adduirà que tot plegat és llei de vida, i és ben cert. Però tot i acceptant aquesta premissa, això no evita que els creualtencs no ens puguem lamentar del fet que avui sigui El Cantó a qui li arriba el torn d’haver de tancar. Els temps evolucionen i amb ells les ciutats i els seus barris canvien i es transformem. La Creu Alta mateix ben poc té a veure amb el barri de fa unes dècades quan els creualtencs “baixaven a Sabadell” quan anaven al centre.
La desaparició de la Llibreria El Cantó, però, es farà sentir una mica més que no pas en d’altres casos pel paper que l’establiment ha jugat al servei del barri i de la cultura. Un establiment que al néixer va saber recollir l’herència de dos altres comerços creualtencs desapareguts entre finals de la dècada dels anys 70 i començaments de la dels 80 del segle passat: d’una banda, la recordada Llibreria Cervantes –ubicada en el primer tram de l’actual Avinguda 11 de setembre– on s’hi podia trobar de tot i que al seu torn va ser també punt de referència cultural; de l’altra, el quiosc que regentava l’enyorada Carmeta al capdamunt de la llavors reduïda plaça de la Creu Alta on es despatxaven diaris i revistes i ‘xutxeries’ pròpies de l’època que no eren tantes com ara són. I per què escric que El Cantó va saber recollir l’herència d’aquests dos establiments citats? Doncs simplement pel caràcter que la família Miró-Carné va conferir a l’establiment al conjugar l’esperit del quiosc de la Carmeta obert al carrer, amb el que animava als recordats Angelina Playà i Isidre Artigas al capdavant de la Llibreria Cervantes, on hi trobaves tota mena de material de papereria i escolar i publicacions de tot tipus i gènere.
Ho escrivia més amunt: El Cantó no és el primer cas d’un establiment de barri que tanca portes a la Creu Alta. Sense haver d’anar més lluny, fa solament uns mesos ho feia la ferreteria Creu Alta i a partir d’aquí podríem establir una llarga llista de comerços i instal·lacions que foren importants pel barri i que ja són història. Llista de la que d’entre molts altres en formarien part el Gargots de la Maria Ramoneda, les pastisseries La Estrella i Corominas, les sastreries Català i Ayllón, la tintoreria Castelló de la Maria Bagés, el bar Creu Alta dels Sanahuja (popularment conegut com Cal Pocaroba), l’establiment de vitualles i fruiteria dels Muro, el comerç de gra dels Busoms, la bodega La Mata, la rellotgeria Cruixent, els cinemes Cervantes, Fernando (després Euterpe 77) i Colón… En aquesta hora dels adéus a El Cantó, de ben nascuts ha de ser agrair a la família Miró-Carné la feina feta i la dedicació prestada al barri i a la cultura sota l’ègida del recordat Pere que ens va deixar just fa unes poques setmanes.
Gràcies amics i fins sempre!
Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’octubre de 2017
De petit comprava “El Jabato” o “El Capitán Trueno” al quiosc de la Carmeta o a la Cervantes. Sep greu la desaparició del Pere Miró i el tancament de la seva llibreria.