En el curt termini d’un mes han passat moltes coses. Tantes que fins i tot se’n ha ressentit la vida política catalana que, de cop i volta, ha vist com es passava de la tranquil•litat a ser una víctima més del forat ocasionat per les obres del metro al barceloní barri del Carmel. D’aquesta manera, l’esvoranc, més enllà dels danys estrictament físics que ha causat en els habitatges, s’ha empassat d’una revolada el què fins fa poc havia estat una forma de fer i d’entendre la vida política catalana sense que això, com deia aquell, vulgui dir que era millor o pitjor a d’altres sinó que simplement diferent. Una diferència que havia fet normal el funcionament d’un espai polític de relació singular que tan bé varen descriure els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs en el seu llibre “L’oasi català”. Un espai que ha fins ara havia permès, d’una banda, que determinades situacions polítiques no acabessin d’aflorar del tot davant la ciutadania i, de l’altra, que en ocasions, l’anomenada classe política catalana preferís mirar cap a una altre punt per fer veure que no s’adonaven d’algunes coses que passaven. D’exemples en sobren i com a mostra un parell de botons: el cas Estivill, que va “permetre” que un jutge enaltit per les més altres instàncies polítiques catalanes del moment, pogués extorsionar a empresaris valent-se del seu càrrec; o el cas Javier de la Rosa, un financer al qual es va “tolerar” que treiés profit dels diners que gestionava, enmig d’un silenci generalitzat i, en ocasions, fins i tot còmplice.

I és així que quan l’oasi català es desfà com si d’un miratge es tractés, unes paraules pronunciades en el Parlament pel president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, adreçades al cap de l’oposició Artur Mas –“vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”–, han estat el desencadenant d’una crisi complexa i complicada de la vida política catalana, amb tensions, amenaces, mocions de censura que han anat i han tornat, querelles de “quita y pon”… I malgrat que tot ha acabat amb “massa soroll per a no res”, que això hagi estat així és un indicador que hi deu haver algunes coses que havien  quedat amagades darrera la precària vegetació de “l’oasi català”. D’aquí també que la situació per la qual estem transitant només es pugui entendre en tota la seva dimensió pels polítics mateixos o, per a ser més exactes, per les persones que viuen de prop la vida política del nostre país. Per contra, la resta de ciutadanes i de ciutadans no acaben de comprendre de què va tot plegat pel fet que entre polítics i mitjans de comunicació fonamentalment, els hem acostumat a què la “política és cosa dels polítics”. I també per això ha acabat passant que en política només sigui rellevant –mediàticament parlant– el què s’esdevé en l’àmbit de la “política d’alta volada” i no pas –com hauria de ser– la cerca de solucions als problemes que ocupen i preocupen a la ciutadania com, per exemple, la indefensió en la que els consumidors es troben davant abusos de companyies i empreses de serveis sense escrúpols (que fan dels seus clients hostatges) o les dificultats de poder accedir a un habitatge –de lloguer o de propietat– a uns preus assequibles per les economies normals de la ciutadania. O…

Per això no ens ha d’estranyar que la gent “passi” tant de la política i dels polítics. I quan la ciutadania es torna tant “passota” en relació a la política, és també quan correm el risc de malbaratar la democràcia o, fins i tot, de deixar que algun eixelebrat s’erigeixi en “salvador de la pàtria”. La recepta que cal aplicar per evitar-ho està en les mans dels polítics que han de treballar per retornar la confiança de la ciutadania envers ells i envers la política. També ho està en les nostres mans ja que hem d’exigir un major rigor en la gestió de la “cosa pública” i en la defensa dels interessos col•lectius per damunt dels d’uns quants.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2005