Torno a ciutat després d’haver-ne estat absent una quinzena llarga de dies durant els que, tal com m’ho havia proposat, he aconseguit superar amb èxit notable la dura prova de ‘passar’ de xarxes socials virtuals i similars, i de mitjans de comunicació convencionals, tant dels analògics com dels digitals. Dit d’una altra manera: durant el meu curt però molt intens periple estiuenc fora ciutat, he aconseguit prescindir en tot allò que m’ha estat possible, dels encants que proporcionen els diversos enginys que, genèricament, agrupem sota l’ampul·lós nom de noves eines tecnològiques (que per cert cada dia ho són menys de noves!) o, més concretament, de les tauletes i dels telèfons intel·ligents tal com els anomenem en llenguatge autòcton, o de les tablets i dels smartphones si optem per usar-ne la seva denominació anglesa.

He de confessar que l’experiència viscuda durant aquests quinze dies de ‘desconnexió’ voluntària gairebé plena, se’n han derivat uns resultats força satisfactoris per a mi que no per això deixen de presentar algunes contradiccions flagrants. Com, per exemple, que al tornar a casa, m’he immediatament que malgrat els dies de sojorn, la música i la lletra de les notícies que, diuen, conformen l’actualitat no han evolucionat massa durant la meva absència, talment com si d’una cançó enfadosa que mai no acaba es tractés o d’un més dels molts inacabables i inabastables serials que ens serveixen les televisions en els que encara que sembli que passin moltes coses, el cert és que no acaba passant mai gairebé res. També que malgrat havia pres la decisió de ‘desconnectar-me’ de l’actualitat, indefectiblement i gairebé a l’instant, m’anava assabentant dels fets noticiables més rellevants que marcaven l’actualitat de cada dia. Deu ser, aquesta darrera constatació, una més de les moltes conseqüències del procés de globalització en la qual ens hem o ens han instal·lat, en el que ja sigui per acció o per omissió, en la pràctica ens és impossible desendollar-nos del tot del món, a menys que ens tapem ulls i orelles o que ens enfilem dalt d’una alta muntanya o ens instal·lem en al bell mig d’un desert o de la immensitat de l’oceà sense cap més connexió amb el planeta que la que l’entorn natural on ens trobem ens proporciona.

Tot plegat ve a tomb per constatar una vegada més allò que sobradament sabem però que –manllevat paraules del poeta– “sovint oblidem”. I és que, com ho fan els hàmsters, continuem sense que a voltes sembli adonar-nos-en, instal·lats en una roda dins la qual, per més passos i per més voltes que fem, mai no aconseguim moure-la d’allà on ella és. El hàmster, en el seu intent pertinaç d’avançar, no s’adona que si no pren la decisió de sortir de la roda on es troba, no podrà descobrir que dins la gàbia on la roda està ubicada hi ha possiblement altres espais. Menys encara s’adonarà que més enllà d’on ell ara és dins la roda i dins la gàbia, continuen succeint-se situacions que malgrat el hàmster potser desconeix, no per això poden acabar condicionant el seu comportament.

Una metàfora, aquesta del hàmster, de la roda i de la gàbia que el té captiu, que ens podem aplicar a nosaltres mateixos atesa la relació que mantenim amb aquest entorn tan canviant, subjecte a fluxos i a decisions que massa sovint se’ns escapen de la nostra percepció però que ens afecten de ple. Així, mentre ens entestem obsessivament en fer girar la nostra roda particular sens parar, a voltes no acabem d’adonar-nos que ben poc fem per canviar de veritat les condicions enmig de les quals vivim. Preferim, malgrat tots els gestos que fem, sentir-nos còmodes en seguir les pautes de sempre i abans de pensar i reflexionar sobre els fets que més directament ens afecten, deixem que siguin altres els que ho facin per nosaltres.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 d’agost de 2016