M’ha costat decidir-me. Feia temps que volia escriure sobre la manera que en ocasions es té d’entendre la tasca d’oposició política, en aquest cas al govern local. Però em resistia. Estava convençut que el pas del temps temperaria els ànims i posaria les coses en el seu lloc. Tanmateix, si ens atenem a l’actualitat, està clar que això no és així i que les acusacions contra l’equip de govern se succeeixen sense treva. D’aquesta manera no s’evita que la ciutadania, a voltes perplexa i d’altres desorientada, no acaba entenent massa res i s’instal•la en el tant-se-me’n-fotisme que és preludi del distanciament creixent entre política i ciutadania. Els fets esdevinguts en ocasió del procés d’adjudicació dels pisos socials de lloguer de Sant Oleguer, m’han acabat de convèncer que per una vegada i sense que això serveixi de precedent, escrigui reclamant una altra manera de fer política d’oposició.

Amb crispació, “acoso y derribo” res no s’aconsegueix. Potser que l’anècdota esdevingui part substantiva, mentre que la part substantiva passi a ser pura anècdota. Sóc dels que defensen que quan es formulen acusacions en relació a uns fets i/o per l’actuació d’unes persones, mai no es pot confondre fons i forma. En aquesta tessitura, si no es disposa de totes les proves (cosa certament difícil d’aconseguir) i això no obstant es vol treure profit d’una situació per un lògic interès de posicionar-se políticament, millor és aplicar-se i no barrejar política i honorabilitat. Fer les coses d’una altre manera és córrer el risc de no tenir en compte l’honor de les persones i de les institucions –mentre i tant no es demostri el contrari–, i deixar la porta oberta a interpretacions que seran difícilment reparables en el cas que es demostri que no hi havia motiu en la denuncia formulada. I és que quan s’han posat noms damunt la taula, si el desenllaç és que no hi havia motiu de denúncia, el dubte continuarà planant sobre les persones prèviament acusades, sense que qui va acusar-les no en pagui cap mena de peatge.

El lector comprendrà que tot plegat ve a tomb arran les acusacions que la portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sabadell va fer fa un temps, a l’assegurar que una regidora i una funcionària municipal havien prevaricat i tingut tracte de favor envers determinades persones en ocasió del procés d’adjudicació d’uns pisos socials al barri de Sant Oleguer. Al formular públicament i mediàticament aquesta acusació, Garcia, reclamava la immediata destitució tant de la regidora com de la funcionària municipal i anunciava que el seu grup posaria el cas a mans de la fiscalia, com així va fer quinze dies després que ho també ho hagués fet l’alcalde Bustos en nom de l’equip de govern. Doncs bé, la fiscalia finalment s’ha pronunciat. Ho va fer fa uns dies mitjançant un decret d’arxiu de les diligències processals per no ser “els fets denunciats [per ICV-EUiA] constitutius de delicte”. Cal recordar que les denúncies presentades davant la fiscalia, eren de tracte de favor, de prevaricació i de suposada trama urbanística. Davant el contingut del decret dictat per la fiscalia, la pregunta és senzilla: ¿assumirà algú les responsabilitats inherents que s’haurien de derivar per haver formulat acusacions que posaven en qüestió l’honorabilitat política i professional d’algunes persones o es demanaran, com a mínim, excuses? Pel què estem veient això no passarà.

Caldria acabar amb la pràctica –per cert massa estesa arreu– de disparar contra qui sigui amb l’objectiu de desgastar un govern, sigui local, nacional o estatal. No ens adonem que per aquest camí els desgastats acaben essent els ciutadans i les ciutadanes, cansats d’assistir a situacions en què és més important fer soroll i aparèixer en els mitjans de comunicació que no pas presentar alternatives comprensibles per la ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 2010