A mesura que posem anys a les nostres vides comprovem que allò que sovint ens recordaven els nostres pares esdevé un fet inqüestionable: el temps passa rabent i els records de dies passats i de persones a les que hem conegut i hem estimat ocupen cada vegada més espai en les prestatgeries de les vivències i memòries personals. Ahir ens deixava la tieta Rosa (*), la darrera representant de la generació familiar que als meus germans i a mi ens ha precedit. Una generació familiar tant nombrosa com diversa a la que això no obstant devem molt. Sobretot pel que fa als valors, estima i coneixements que ens varen saber transmetre. Però cal seguir caminant i mirar endavant i bé que així ho farem atès que la vida continua tal com ho expressava magistralment Miquel Martí i Pol en el poema El temps:

“No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L’entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit”.

_____________________________________

(*) Rosa Colomé Cabanach (Sabadell, 25.10.1925 – 14.11.2020) esposa de Lluís Brunet i Pujol (Barcelona, 20.12.1918 – Sabadell, 04.06.2006)