A mesura que posem anys a les nostres vides comprovem que allò que sovint ens recordaven els nostres pares esdevé un fet inqüestionable: el temps passa rabent i els records de dies passats i de persones a les que hem conegut i hem estimat ocupen cada vegada més espai en les prestatgeries de les vivències i memòries personals. Ahir ens deixava la tieta Rosa (*), la darrera representant de la generació familiar que als meus germans i a mi ens ha precedit. Una generació familiar tant nombrosa com diversa a la que això no obstant devem molt. Sobretot pel que fa als valors, estima i coneixements que ens varen saber transmetre. Però cal seguir caminant i mirar endavant i bé que així ho farem atès que la vida continua tal com ho expressava magistralment Miquel Martí i Pol en el poema El temps:
“No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rere el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit”.
_____________________________________
(*) Rosa Colomé Cabanach (Sabadell, 25.10.1925 – 14.11.2020) esposa de Lluís Brunet i Pujol (Barcelona, 20.12.1918 – Sabadell, 04.06.2006)
Sempre ens afecta perdre gent que apreciem.
El meu sincer condol.
Àngel Colomer
Noi, la llei de la vida, quan es tracta de la mort i de les persones properes i que estimem sempre ens fa mal al cor.
Rep el meu condol.