paseig-2.jpg

Les xarxes socials més populars al ciberespai creixen dia rere dia. Per cada causa, per cada qüestió, per cada centre d’interès, pot trobar-se a la xarxa un o diversos grups que acumulen sense parar addictes en forma d’amics. Fins i tot, al “facebook”, s’han establert competicions més o menys soterrades per veure qui és capaç de fer o de tenir més amics. Per cert, que amb això de les xarxes, el concepte tradicional d’amic ha quedat desfasat. I és que de petits ens havien dit i repetit que d’amics-amics no se’n feien massa al llarg de la vida i que gairebé era virtuós tenir-ne pocs però ben escollits. Altra cosa, com apuntava  irònicament Josep Pla, eren els coneguts i saludats. I és que de coneguts i de saludats n’abunden i molts. Però ja se sap que amb això de les noves tecnologies –que dit sigui de passada cada vegada són menys noves–  les coses estan canviant molt… i no pas totes a fi de bé…

Per raons que no venen al cas estic apuntat a les xarxes socials més populars que visito regularment. D’aquesta manera tinc accés a determinada informació a la qual, sense l’existència de les xarxes socials i els grups d’amics cibernètics que les alimenten, em seria molt difícil arribar. Va ser fent el tafaner un dia d’aquests en una d’aquestes xarxes, que em vaig trobar amb un grup de cibernautes saballuts que descrivien el seu motiu de ser en una exigència: la de recuperar el Passeig de la Plaça Major tal com era els anys 80 del segle passat. El grup es declarava partidari de “mantenir el nostre Sabadell històric: arbres, mític sortidor, punt de trobada amb molt encant…”. Fins aquí res d’especial si no fos perquè, sobtadament, vaig prendre consciència que la reivindicació del Sabadell “històric” d’un Passeig “mític” d’ara fa 30 anys no feia més que posar damunt la taula, i amb tota contundència, com a mínim un parell de constatacions: la primera que la gran majoria de sabadellenques i sabadellencs menors de 30 anys no deuen tenir cap mena de record viu de com havia estat el Passeig abans de passar pel reguitzell d’intervencions urbanístiques que l’han afectat, amb el sortidor a una banda i amb la inigualable i insubstituïble terrassa d’El Musical a l’altre.

La segona, que el Passeig de la Plaça Major, des dels seus orígens, ha estat un espai sotmès a molts avatars. El més transcendent, el que va servir precisament per establir-ne el seu perímetre actual a finals dels anys 40 del segle passat, després d’una funesta operació que es va emportar per endavant les illes de cases del Pedregar que conformaven el centre històric de la ciutat. Amb la suma del solar que els habitatges enderrocats deixaren lliure i la preexistent Plaça Major, s’establiren els límits del “nou” Passeig. Però l’operació urbanística del Pedregar perseguia encara una altra objectiu: l’enderroc de la Casa Duran per tal que l’actual carrer de la Indústria tingués sortida directa al passeig. Per sort aquesta actuació va ser avortada gràcies al moviment d’oposició ciutadana que van encapçalar membres de la Fundació Bosch i Cardellach. La primera urbanització integral del “nou” passeig es culminava a començament dels anys 50, i pràcticament havia de mantenir-se sense canvis fins a inicis de la dècada dels anys 80, quan es van encetar noves i successives actuacions urbanístiques que l’han afectat fins avui mateix: reforma del racó del campanar, remodelació parcial del passeig, obres del pàrquing del centre, instal•lació provisional del Mercat Central, i obres de Metro del Vallès.

Amb aquesta història, no és estrany que el “mite” del Passeig dels anys 80 sobrevisqui i faci amics...

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de setembre de 2011