En aquests meus comentaris setmanals m’he referit en ocasions a la visió de país que Pasqual Maragall propugnava sobretot en la seva etapa d’alcalde de Barcelona; visió que això no obstant no abandonà quan va ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Per aquestes i altres raons Maragall va ser vilipendiat des de les files contràries al seu pensament polític, però també des del que llavors era el seu partit, el PSC. Va ser precisament en l’etapa d’alcalde de Barcelona que per la visió d’estadista que Maragall projectava arreu en ocasió de la preparació dels Jocs Olímpics, i pels molts recels que el seu tarannà i protagonisme polític despertava a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, quan algú va escriure que mentre Pasqual Maragall feia i exercia de president de Barcelona, Jordi Pujol actuava d’alcalde de Catalunya. Aquesta descripció irònica del repartiment del protagonisme polític d’aquells dies de glòria, no amagava de fet un rerefons indiscutible: Pasqual Maragall ambicionava projectar Barcelona com a punta de llança d’un país modern, d’una societat avançada, i d’una ciutat-capital preparada per liderar l’empenta d’una àmplia i potent regió del sud d’Europa que s’havia de coordinar a través de la xarxa transfronterera de ciutats anomenada C-6, formada per Tolosa de Llenguadoc, Montpellier, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona. Per Maragall Europa era, i continua essent el nord. I no només el nord metafòric. A Europa i a projectes transfronterers Maragall dedicava una part important del seu temps, convençut que l’Europa de les ciutats i de les regions seria la peça clau per tancar el puzle de la Unió, i per dissoldre les fronteres mentals que els governs dels Estats de la Unió es negaven a derruir arran l’allau de canvis que els venien damunt, i de la pèrdua de poders que tradicionalment els havien estat reservats, tals com el control de les fronteres, l’emissió de moneda, i la defensa del territori.

L’actitud política de fer i d’actuar de Maragall incomodava als seus opositors polítics, incapaços com eren d’entendre l’abast i la transcendència del seu pensament. Però també incomodava als crítics que des de les files del PSC veien en Maragall al militant díscol que ‘passava’ de consignes de partit. No s’adonaven que es trobaven davant un líder en el qual calia confiar. Als uns i als altres el unia el seu sentiment contrari a que Maragall els superés al disposar d’aquella mirada política de llarga distància que volava per damunt dels curts terminis imposats pel la contesa electoral de torn.

El dilluns 16 de desembre, feia just 10 anys de l’estrena del govern progressista i catalanista que presidiria Maragall, resultat de l’acord establert entre ERC, ICV-EUiA, i el PSC, conegut com el Pacte del Tinell. El temps i els historiadors explicaran què va succeir perquè aquell govern de progrés acabés trobant tantes pedres en el seu camí. Segur, però, que una de les principals contres que el govern que encapçalava Pasqual Maragall patia, venia de la imposició que cadascuna de les formacions polítiques signants del Pacte exerciren per assegurar-se les teòriques quotes de poder en el govern que els corresponien, i per designar les persones que assumirien càrrecs d’acord amb aquestes quotes. D’aquesta tessitura Maragall quedà amb les mans lligades per nomenar l’equip de persones que pensava podien servir millor els interessos de Catalunya. El placatge que les tres forces polítiques exerciren sobre el govern en qüestionaren la seva autonomia i durabilitat. En aquest context el govern de Maragall no es trobava en les millors condicions per defensar, com ho havia fet des de l’alcaldia, el seu projecte de país en una Europa en la que les ciutats i les regions havien de jugar un paper cabdal.

Deu anys després, ben poques referències al govern progressista i catalanista de Maragall hem vist en els mitjans de comunicació, i hem sentit en els discursos dels partits que el varen protagonitzar… La nostra memòria és curta…, i injusta…, i sovint volgudament oblidosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de desembre de 2013