Els fets s’entesten en demostrar que sembla que ens hàgim begut l’enteniment. Aquell enteniment que havia presidit l’acció i l’actuació de partits polítics i dels seus líders durant el període de la transició. Contràriament costa de comprendre com és possible la cadena de desencerts que ha acompanyat alguns episodis de la nostra història recent, en especial els que tenen a veure amb la lluita antiterrorista. I que ningú no s’enganyi perquè tampoc ningú no està net de culpa en aquest episodi nacional que, com a mínim, presenta dues visions ben contraposades. Dues visions que han estat utilitzades per uns i per altres en defensa dels seus interessos sense parar compte en la trampa maniquea davant la qual es col·locava als ciutadans d’aquest país.

I és que, com ha recordat el president Pujol, mai una situació com la que estan fent front l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat per a la Seguretat Rafael Vera, hauria d’haver arribat tan lluny. Països amb llarga tradició democràtica —afegia Pujol— mai no han fet bandera de qüestions tan tèrboles com les que s’estan dilucidant al nostre país. Això no obstant, les prudents reflexions del president Pujol s’haurien d’haver deixat sentir molt abans i CiU les hauria d’haver traslladat als seus socis del PP que, comptat i debatut, i per interessos partidistes, van ser qui va prendre la decisió d’endinsar-se pels escabrosos viaranys dels escamots que, des del franquisme, portaven a terme la seva particular croada contra ETA. Uns escamots que, paradoxalment, varen deixar d’actuar i d’existir l’any 1986, durant el mandat dels socialistes.

Des que el PP va utilitzar els atemptats i les víctimes que havien fet els escamots anti ETA per carregar-los sobre els socialistes amb finalitats electoralistes, el joc dels disbarats ha presidit la tèrbola història que ha acabat marcant la societat espanyola. D’una banda per la possible fragmentació social. De l’altra pel descrèdit creixent en el qual s’està instal·lant la justícia espanyola quan aplica criteris diferents a l’hora de jutjar a uns o a uns altres, enmig de l’astorament dels ciutadans. I malgrat que ara són els membres del govern els que reclamen que no es polititzi la vida judicial, just és recordar que va ser el PP qui, a partir de la pèrdua de les eleccions generals del 1993, va obrir la caixa de Pandora polititzant la judicatura. Només cal recordar la contundent sentència de Francisco Alvarez Cascos quan, des de l’oposició, assegurava que en el cas Segundo Marey els ciutadans ja havien emès el seu judici i que els tribunals de justícia no podien fer res més que confirmar-lo, condemnant al govern socialista per la trama de la guerra bruta contra ETA. Una afirmació i un judici que una persona responsable i amb voluntat d’arribar al govern de l’Estat mai no hauria d’haver fet pel què significava de manca de respecte envers l’autonomia del poder judicial.

S’imposa que el diàleg i els gestos es facin efectius si es vol que aquest país recobri el bon senderi. I que ningú no interpreti que això vol dir amagar sota la catifa tot el què fa pudor. Més aviat vol dir que cal que la porqueria torni a l’abocador del qual mai no hauria d’haver sortit. La política és una cosa massa seria per a què hi hagi qui se la prengui amb frivolitat. No cal oblidar però que en política els ciutadans acaben, tard o d’hora, passant comptes. Ho varen fer amb els socialistes, l’any 1996, arran els casos de corrupció. Ho podrien fer amb els populars com a conseqüència de l’ús que han fet fent d’un tema tan  sensible com ho és la guerra bruta contra el terrorisme. Una lluita que els demòcrates hem d’exigir que es mogui d’acord amb els principis que regeixen l’Estat de dret, però en la qual no hem d’oblidar qui és l’enemic. Bo deu ser recordar-ho quan ETA diu estar disposada a asseure’s en una taula de negociacions sense condicions prèvies. La unitat dels demòcrates per a la pacificació del País Basc ha de ser el nord que guiï les negociacions. Si no els vencedors seran de bell nou aquells que mai no s’han mostrat disposats a les regles del joc democràtic…

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de setembre de 1998