Va ser el 15 de febrer de 1855 quan a la llavors vila de Sabadell hi arribava el primer comboi ferroviari procedent de Barcelona, mogut per una majestuosa, fumejant i sorollosa màquina de vapor. Ho feia a través del traçat ferroviari d’ample ibèric del que n’era titular la Sociedad del Ferrocarril de Zaragoza a Barcelona vinculada al banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel; societat que 10 anys més tard es fusionaria amb la Compañía de los Ferrocarriles de Zaragoza a Pamplona y a Barcelona, que al seu torn seria absorbida, el 1878, per la companyia Caminos de Hierro del Norte de España. Havien de passar una pila d’anys fins que el 1r de juny de 1922, no arribés a la ja ciutat un altre comboi, en aquest cas de tracció elèctrica, a través d’un traçat ferroviari d’ample europeu. La titular de la nova línia que ens unia a Barcelona per Sant Cugat del Vallès i Sarrià (municipi, aquest darrer, que feia només un any havia perdut la seva independència al quedar annexionat a la Ciutat Comtal) era Ferrocarriles de Cataluña, S. A., que tenia la intenció de continuar-la en direcció a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui, segons un projecte que es va posar damunt la taula l’any 1927 i que no va prosperar.

Aquesta narració somera entorn l’arribada del ferrocarril –dels ferrocarrils– a Sabadell, explica el perquè de la denominació popular, pràcticament en desús, amb la que durant molt temps van ser conegudes ambdues línies a la nostra ciutat: amb “els del Nord” s’identificaven els ferrocarrils que actualment gestiona RENFE, i amb “els de l’elèctric” o simplement “l’elèctric”, els actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Entre l’obertura d’una i altra línia ferroviària s’esdevenen a la ciutat molts fets, d’entre els que avui en destacaré només dos que tenen a veure amb el creixement del terme municipal sabadellenc. El primer, que el 1885, quan el primer dels trens s’aturà a l’estació del Nord (avui de Sabadell-Centre), Sabadell era una vila de prop de 14 mil habitants. Per contra, l’any 1922, quan el primer comboi de l’”elèctric” arribava a la desapareguda Sabadell-Estació, Sabadell ja era ciutat i el seu cens s’apropava als 38 mil habitants. Afegiré que els de “l’elèctric” havien de trigar tres anys encara a arribar al cor de la ciutat, temps que va caldre per construir el túnel que havia d’unir subterràniament i per exigència municipal, les desaparegudes Sabadell-Estació i Sabadell-Rambla (qualificada simplement i curiosament de baixador). El segon, que entre ambdues dates assenyalades, Sabadell veié pràcticament duplicat el seu terme municipal a l’annexionar-se dues de les parròquies que fins llavors havien format part del terme de Sant Pere de Terrassa; terme que, per una Reial Ordre de 1r de juliol de 1904, s’annexionava al de Terrassa, llevat de les parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres i de Sant Julià d’Altura.

Ara, passat gairebé un segle des que els de “l’elèctric” varen arribar a Sabadell, el tren és a punt, a punt, d’entrar a la Creu Alta. Ho farà en el decurs de les properes setmanes. No cal dir que les circumstàncies històriques actuals res no tenen a veure amb les que es donaven aquells llunyans dies del 1855 i del 1922. No obstant i això, bo serà fer notar que si per Sabadell l’arribada del ferrocarril comportà un progrés notable –a l’afavorir-ne el desenvolupament industrial i econòmic i condicionar-ne el creixement urbanístic–, per a nosaltres els creualtencs, l’arribada del tren ens comporta, d’una banda, una millor i més ràpida comunicació en transport públic amb altres barris de la ciutat i, per damunt de tot, amb la ciutat de Barcelona, que a partir d’ara ens quedarà molt més propera. I això, en temps de canvis quant a la concepció dels criteris de mobilitat i d’enfortiment del transport públic, té una importància cabdal. De l’altra, el tren farà que el nostre, sigui un barri més conegut, amb més projecció que la que ja li donava l’estadi municipal de futbol, simplement per haver-se integrat dins la nòmina d’estacions del ‘Metro del Vallès’.

Comptat i debatut: Encara que més lentament del què hauríem desitjat, el cert és que la Creu Alta, amb el pas dels anys, ha anat millorant en tots els ordres i sentits gràcies, sobretot, a la constància dels seus veïns canalitzada i catalitzada per l’Associació de Veïns que, dit sigui de passada, sota el clam de “Volem el Parc Catalunya” va ser l’entitat ciutadana que va encapçalar la crida a favor d’aquest pulmó verd de 40 hectàrees i escaig que enguany fa 25 anys fou inaugurat per l’alcalde Farrés.

Donem, doncs, la benvinguda al tren i donem-la també a les persones que a partir d’ara ens visitaran i ens coneixeran. És des d’aquest punt de vista, que l’arribada del tren a la Creu Alta, al reblar la identitat del barri, ens obre noves oportunitats per a la seva dinamització. Només cal que les sapiguem aprofitar.

Publicat al número 30 del Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal que es publica una sola vegada a l’any, sempre en motiu de la Festa Major del barri (1-3 de juny de 2017).