En Jaume és un ciutadà de la Unió Europea (UE). Això és el que ha sentit a dir per televisió, a despit que ell no sap ben bé això què vol dir. Ell només entèn de camps, de collites i de bestiar. Ell gairebé mai no ha sortit dels estrets límits de la comarca que el va veure néixer i créixer. A ell, a en Jaume, li sembla que això de la UE és una entelèquia. A en Jaume, quan li parlen de la lliure circulació de ciutadans, de moneda única i d’altres estranys conceptes, arrufa el nas i pensa que tanta complicació no pot pas ésser bona.

En Jaume és un pagès jubilat, al qual li acaben d’asfaltar el camí fins a casa seva. Un rètol diu que l’obra s’ha fet amb diners europeus. Dels seus tres fills dos treballen a “l’estranger”. L’un a París. L’altra a Brussel.les. Hi varen anar quan els oferiren un bon lloc de treball. Els seus néts parlen, a més del català i del castellà, l’anglès i el francès. El més gran estudia medicina a la Universitat Lliure de Berlín. Quan acabi els estudis diu que anirà a Helsinki. Treballarà amb uns amics finesos que va conèixer a través del programa “Erasmus”. El tercer dels fills d’en Jaume està endegant un negoci de no sap massa què. De quelcom que ell creu és obra del diable, que en diuen telemàtica. En el negoci hi col.laboren un francès, un grec i un suec i fa poc han guanyat un concurs convocat per la Comissió Europea.

Ara en Jaume acaba de llegir una carta d’un dels seus néts. De reüll observa la magnífica posta de sol d’una ennuvolada tarda de tardor. Però el cert és que ell encara no acaba d’entendre perquè serveix això que en diuen Unió Europea.

Publicat a El 9 Nou, el 14 d’octubre de 1996