Fa poc més d’una setmana encetàvem oficialment la campanya electoral que ens ha de conduir fins les eleccions del 21D. Deixant a banda fets singulars –i no per això no gens menys importants ni tampoc menys transcendents com l’aplicació del 155, els Jordis i els consellers empresonats i/o a Brussel·les, la manifestació del 7 també a Brussel·les–, el cert és que a hores, l’únic acord que deu ser possible entre les parts és que ens trobem davant unes eleccions atípiques, anormals, excepcionals, extraordinàries… Clar que tanmateix haurem de convenir que, d’una o altra manera, totes, totes les eleccions, potser no són anormals com ho aquestes, però totes tenen quelcom d’excepcionals i d’extraordinàries. No endebades és en unes eleccions quan ens és donat conèixer els estats d’opinió política que es donen en el país en un moment determinat.

Però tot i l’anormalitat d’aquesta convocatòria, tot apunta a què a hores d’ara “el peix està tot venut”. M’explicaré. L’electorat català, avui i a grans traços, està o se l’ha dividit en dos blocs enfrontats. El bloc dels que estan a favor de la independència i el dels que hi estan en contra, amb tots els matisos que en un i en l’altre cas cal sempre tenir presents per allò de que res no és del tot blanc ni tampoc del tot negre. Només els Comuns (CeC) intenten no veure’s atrapats en la teranyina dels dos blocs. Si fem cas als sondejos demoscòpics (que per ells mateixos no resolen res però sí que marquen tendències), convindrem que ni ‘independentistes’ ni ‘constitucionalistes’ han aconseguit en dos anys atreure més base social de la que ja disposaven en ocasió del 27S. Així, el 21D, més que ser un altre dia històric, serà el dia en el que l’electorat farà balanç i passarà comptes quant a un estadi d’actuació política que ja és passat.

Dijous vinent, es fixaran els suports de cadascuna de les formacions polítiques. A partir d’aquest ‘comptar-nos’, l’endemà mateix caldrà parlar de com governar el país en uns moments especialment complexos, després d’haver comprovat que la via de la unilateralitat no és un bon camí per aconseguir l’objectiu somniat de la independència que una part important, però també clarament insuficient, de la ciutadania anhela.

Per això seria bo conèixer quines són les estratègies i quines les prioritats polítiques (programes d’actuació) que cada partit proposa tenint en compte que la propera serà una legislatura que necessàriament haurà d’estar presidida –dins i fora del país– pel diàleg i per la negociació. Clar que per parlar d’estratègies i de polítiques cal saber què hi ha en cada programa més enllà de les qüestions que tenen a veure amb l’eix nacional. És a dir ens cal saber quins programes se’ns proposen en l’àmbit de les polítiques econòmiques i socials, en l’àmbit de l’eix social. Sense ambages. Sense promeses etèries que no es poden complir. Sense apel·lar a allò tan sentit que dóna bons rèdits però que amaga incompetències polítiques, de que “si no fem més és per culpa de Madrid”.

Seria nefast que no haguéssim aprés cap lliçó del passat i que no tinguéssim present que Catalunya continua essent un país plural i divers en les seves opinions i en els seus anhels i tornéssim a caure en l’error de voler imposar la posició dels uns per sobre la dels altres. Hora deu ser d’explorar la possibilitat d’altres majories possibles per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. Des d’aquest punt de vista, l’eix social i de progrés pot ser una oportunitat a l’hora de tractar de recuperar la unitat d’acció política amb l’objectiu de fer front als problemes d’ordre social que des de fa temps venim patint i que s’agreugen a mesura que els temps passa i no s’apliquen solucions.

Però tal com la campanya evoluciona, em temo que altra volta tornarem a entrebancar-nos amb la mateixa pedra i repetirem errors passats. I no sabeu pas com voldria equivocar-me!

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de desembre de 2017