El Partit Popular (PP), sota l’ègida del seu líder i president del govern espanyol, va venir a Catalunya a fer-hi una de les seves convencions. Una excusa com una altra que permetia  justificar el desembarcament de ministres i alts càrrecs estatals que havien d’aportar arguments sòlids a oposar al discurs sobiranista. La posada en escena de la convenció va ser cuidada en la forma, però quant al fons, pràcticament res no va donar de sí, defraudant a aquells que n’esperaven quelcom més. Els ponents que incessantment desfilaren per la tribuna d’oradors tenien la mirada més posada en reforçar el discurs dels propis que no pas en intentar convèncer –si això fos possible– a forasters i estranys. Així, tots els missatges que es pogueren escoltar no s’apartaven ni un mil·límetre de la lletra i de la música de la cançó de l’enfadós que estem farts d’escoltar: no hi haurà consulta, no hi haurà diàleg, Espanya no es trencarà… Per això no calia que els del PP es gastessin els diners, i venir a Barcelona a enarborar la seva bandera d’una Espanya única i indivisible, gens disposada a respectar cap dels sentiments i de les voluntats que nien en la diversitat dels territoris de l’actual Estat.

En acabar la convenció, part dels líders del PP actuants en la convenció van sortir disparats cap a l’Empordà. Es tractava d’arribar a temps per asseure’s a la taula que al Mas Anglada els havia parat i preparat el headhunter Luis Conde. Més de dos-cents cinquanta comensals assistiren a l’àgape, d’entre els quals en sobresortien les primeres espases polítiques d’aquí i d’allà, així com destacats empresaris, també d’aquí i d’allà. Només una absència: la del president de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy. Absència que Conde justificava a partir de la seva decisió personal de no haver-lo convidat al considerar que corresponia al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ostentar el càrrec institucional de més alta jerarquia present a la trobada. Poc ha transcendit dels contactes i de les converses que durant quatre llargues hores van produir-se entre els polítics d’una i d’altra banda. I malgrat que ben poc se’n sàpiga, a ningú no escapa que en totes les taules, el delicat moment pel qual travessen les relacions –o millor, les no relacions– entre els governs de Catalunya i Espanya, devia ser tema d’obligat tractament. Relacions que per cert, agradi o no agradi, i passi el què passi en el futur, caldrà refer necessàriament.

D’ambdós esdeveniments, i de la poc casual coincidència en el temps, se’n esperava més. Sobretot de la convenció que a parer dels analistes polítics havia de servir per obrir alguna escletxa a través de la qual poder-se entreveure alguna possibilitat de diàleg entre Rajoy i Mas. Si més no per propiciar la reconciliació del PP amb aquella part dels seus partidaris a Catalunya que en privat reconeixen no trobar-se massa en sintonia amb la línia rígida adoptada pel govern de Madrid envers Catalunya i el seu el govern. Reconeixen els que així pensen, que per la via del no a tot, el PP només aconsegueix continuar engreixant el corrent favorable a una Catalunya definitivament separada d’Espanya. Del dinar a Mas Anglada també se’n esperava quelcom, atesa l’elit dels comensals que emparats per l’excusa del caràcter benèfic i benefactor de la trobada, no varen voler-se excusar d’assistir-hi.

Serà difícil conèixer l’abast i les conseqüències de les converses entre empresaris i polítics el migdia-tarda de diumenge passat. Però de ben segur que l’àpat formava part de l’estratègia que impera a l’hora de moure fitxes en el tauler d’escacs damunt el qual s’està jugant una partida decisiva quant a les relacions que caldrà establir en un futur proper entre Catalunya i Espanya. La qüestió és, però, saber cap a quina banda del tauler la partida es decantarà. Una partida de la que les taules fa temps n’han quedat excloses…

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de gener de 2014