Les causes que nien en el nou acarament que la CUP ha fet al govern i a JxS, ara en forma de manteniment de l’esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2016, cal buscar-les en els desencontres que malgrat se’ns ha volgut amagar, es venien produint entre ambdues coalicions polítiques des del moment mateix en el que,  agònicament i contra natura, varen signar l’acord per evitar la convocatòria de noves eleccions a Catalunya aquell frenètic migdia del dissabte 9 de gener. Un acord que s’establia a partir de cobrar-se el cap d’Artur Mas i que a canvi obtenia la promesa dels ‘cupaires’ de donar estabilitat parlamentària suficient al govern de Carles Puigdemont.

Les conseqüències d’aquest darrer acarament no les sabem a despit que les intuïm. Mentre, davant la situació de bloqueig pressupostari que ahir es confirmava al Parlament, és un bon moment per formular-se algunes preguntes i algunes reflexions entorn el què ha passat, o què no ha passat que hagués d’haver passat, sabent que les respostes i les conclusions no són fàcils ni tampoc úniques, pel fet que tot depèn del posicionament ideològic i legítim de cadascú.

En qualsevol cas, una primera qüestió a preguntar-se és de com ha estat possible que un govern que se sabia a mans de la CUP, optava per presentar uns pressupostos davant el Parlament de Catalunya sense tenir-ne garantit el suport que, com a mínim, li assegurés que podrien ser debatuts en el sí de la Cambra? ¿No serà, que davant la situació dubitativa per la qual està travessant ‘el procés’ i davant d’unes noves eleccions estatals, ‘interessava’ a JxS i al govern dotar-se de renovats arguments i ‘enemics’ per justificar que no es podran assolir en el temps previst els compromisos que a l’inici de la legislatura varen establir-se? Des del moment de la signatura de l’acord, la CUP ha estat per a JxS i per a l’estol mediàtic que l’envolta, uns bons o uns mals joves segons fos l’actitud que en cada moment adoptaven en relació a les iniciatives del govern.

Però no cal que ens enganyem ni que ens continuem fent trampes al solitari per tal d’evitar anar al fons de la qüestió. Els pressupostos sobre els quals ara se centra tant l’atenció, hauran estat solament el detonant que ha permès destapar, qui sap si definitivament, les moltes conseqüències que es deriven d’uns temps convulsos, d’uns lideratges polítics febles i d’uns partits polítics excessivament dominats per uns aparells més preocupats per salvar els ‘seus’ mobles que no pas per adaptar-se als nous temps i pensar i actuar a favor dels interessos de la ciutadania i els d’un país (el d’aquí) que és tant plural com divers. I així, en aquesta escalada per demostrar qui ho és més, ens hem oblidat que la política és fortalesa però també modèstia; que la política és oportunitat i negociació i no pas imposició i menysteniment del contrari.

Els danys que es derivaran del desencontre entre JxS i la CUP –del que mediàticament es culpabilitza exclusivament i erròniament als ‘cupaires’–, s’afegiran als molts que la política catalana ve acumulant els darrers anys i dels que en són bona prova les crisis d’un PSC a la cerca encara de la identitat perduda o d’una CiU que no és ni Convergència ni Unió; unes crisis de les que n’està resultant una gran atomització política i en conseqüència una major dificultat per assolir acords estables que permetin progressar en la consecució dels objectius que ens marquem i fer-ho amb majories suficients i indiscutibles.

¿Sabrem sortir d’aquest nou pedregar en el qual hem entrat? Vull pensar que sí i no haver de reconèixer, com ho va fer Winston Churchill, que haurem d’anar “de derrota en derrota fins la victòria final”…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 2016