“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem comprovar llegint els versos que Joan Maragall va escriure a Oda a Espanya; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua / que m’ha donat la terra aspra: / en aquesta llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. Uns versos que tanmateix tal com ara ho fem, s’acaben preguntant: “On ets, Espanya? / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills?”, per rematar amb un sonor “Adéu Espanya!”.
Fets diversos coincidents en el temps esdevenen avui metàfora de que només en l’entesa, la col•laboració, la feina conjunta, el compromís i la suma de valors es pot trobar la solució al vell conflicte d’una Espanya que no escolta els seus fills. La selecció espanyola de futbol s’ha proclamat campiona del món. Ho ha fet amb una alta aportació catalana ja que més de la meitat dels jugadors que en el camp van assolit l’èxit, són nascuts a Catalunya o “viuen i treballen” a ca’n Barça, a Catalunya. Davant una victòria, ningú no s’entreté a discernir d’on provenen les persones que l’han fet possible. Ho veiem en un diari madrileny de “rancio abolengo”, quan no va dubtar en obrir edició amb un “Visca España” (sic), un crit que després ha estat repetit i reproduït mitjans i comentaristes espanyols. A Catalunya, l’èxit de “la roja” ha fet que s’enarboressin banderes espanyoles com mai i han estat molts els catalans que dissabte es manifestaven a Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional i en defensa dels drets de Catalunya i que l’endemà celebraven la victòria de la selecció espanyola. I és que Espanya, com Catalunya, és plural i diversa; i tant a Espanya com a Catalunya, cal que siguin respectades totes les personalitats territorials mentre i tant cap d’elles vulgui imposar-se per damunt de les altres.
Però quan algú s’erigeix en “salvador de la pàtria” i en aquesta condició es considera autoritzat a “passar” per damunt de la voluntat de la ciutadania manifestada a través de seu parlamentària i ratificada en referèndum, està clar que en comptes d’avançar cap a la solució caminem cap a la consolidació del problema i el distanciament entre Catalunya i la resta d’Espanya augmenta. Llavors és quan l’”Adéu Espanya” que cantava Joan Maragall, esdevé clam d’un poble, d’una col•lectivitat que reclama el seu dret a ser i a decidir com vol ser. De la mateixa manera que Catalunya ha d’escoltar la diversitat de pensament de les persones que viuen a casa nostra. La imposició i la prepotència mai no han estat ni seran instruments per a resoldre res. I si la democràcia ens fa lliures, el respecte als que no pensen com nosaltres ens enforteix en l’exercici de la llibertat.
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juliol de 2009.
Els diaris de diumenge estaven plens de titulars com: Catalunya en contra de TC. Des del meu punt de vista en la manifestació del dissabte poca gent alçava les seves veus en contra del TC, el que vaig sentir va ser: In – Inde – Independència!!!! La gent ja no vol ni arreglar les coses, ja vol el canvi perquè n’estan farts de que per moltes coses que es vulguin fer de bones maneres, la porta se’ls hi tanca sempre. De moment, en López Tena ha dimitit de conseller nacional del CDC després que la mesa del Parlament hagi rebutjat l’admissió a tràmit de la iniciativa popular (IP) i crec que ha sigut, de moment, l’únic polític coherent. I dic de moment perquè tinc l’esperança que de tot aquest “tinglado” surti un partit ferm, íntegra i coherent que defensi als catalans i a Catalunya. Espero no estar equivocada, però l’esperança es l’últim que es perd. Petonets
Bravo!
Fantàstic, Joan. Aquest article reflecteix tot el que jo sento. Jo vaig poguer anar a la “Mani” i realment va ser un CRIT!!! de tot el poble català. NO HEM DE SEGUIR DEMANANT PERDÓ PEL QUE SOM!!!!!!
Montse